Heus ací la traducció d’un article del professor de política internacional i de constitució dels Estats Units a Glendale Community College, Oriol Vidal-Aparicio, publicat en anglès al seu bloc Catalunya: Per què Espanya?, el 21 d’abril d’aquest any 2015. Es tracta d’una versió una mica modificada de la presentació que Vidal-Aparicio havia fet a la Universitat de Georgetown (Washington, DC) uns pocs dies abans, el 16 d’abril, com a part d’una jornada acadèmica titulada ‘El cas dels catalans, al cap de 300 anys’, que pretenia d’explicar el procés actual d’independència de Catalunya a una audiència nord-americana. L’article ha estat difós per l’ANC Sants-Montjuïc i recollit per VilaWeb.

vidal1

Estats Units va declarar la independència invocant principalment la filosofia política de John Locke, sobretot la idea que els governs eren legítims només en la mesura que complien el propòsit per al qual havien estat establerts pels governats. Gairebé dos-cents quaranta anys després, el procés emprès per Catalunya anuncia una nova era en la qual els moviments d’independència tornaran a utilitzar els principis polítics lockeans, després d’un segle XX en què la tendència general va ser de justificar els processos d’independència posant èmfasi en els principis clàssics del nacionalisme, basats principalment en la identitat i l’homogeneïtat cultural.

Simplificant, els moviments independentistes, històricament, s’han procurat dues menes d’arguments:

  • Allò que podríem anomenar ‘arguments lockeans’:la noció que cada comunitat política té dret d’un bon govern i que, si un govern no compleix en un territori específic les funcions per a les quals va ser creat, deixa de ser legítim i la gent del territori té dret de la secessió i d’establir un govern independent. Aquest va ser precisament l’enfocament dels Estats Units el 1776. La gran pregunta per a respondre en aquesta mena de justificació de la independència és: ‘Des del punt de vista del governament, té sentit la independència?’. No és pas cap sorpresa que el pamflet independentista més influent de la Revolució Americana es titulés precisament ‘Sentit comú’. Tenia sentit de declarar la independència; tenia sentit per a les tretze colònies de governar-se si mateixes.
  • Una altra forma d’argumentar a favor de la independència és la idea nacionalista clàssica que tots els pobles, totes les nacions, tenen el dret del propi estat sobirà, ‘sense tenir en compte l’eficiència governamental ni si la independència arribarà a portar un govern millor al poble que persegueix d’emancipar-se’. La gran pregunta per a respondre en aquesta mena de justificació de la independència és: ‘Som un poble separat? Som una nació?’. Aquest havia estat l’enfocament predominant a la revifalla de moviments nacionals que es va escampar per Europa el segle XX, o al col·lapse de l’Imperi Otomà, i aquesta havia estat també l’argumentació de fons en molts casos durant la gran onada de descolonització que hi va haver els anys 1950 i 1960, després de la creació de les Nacions Unides.

Permetin-me d’analitzar ara, amb més detall, els principis que van inspirar la declaració d’independència dels Estats Units, perquè això també em permetrà d’aclarir a què em refereixo amb l’expressió ‘revolució lockeana’.

File name            :DSCN2808.TIF File size            :9.1MB(9550153Bytes) Shoot date           :0000/00/00 00:00:00 Picture size         :2048 x 1536 Resolution           :300 x 300 dpi Number of bits        :8bit/channel Protection attribute :Off Hide Attribute        :Off Camera ID            :N/A Model name            :E995 Quality mode         :HI (RGB Uncompress) Metering mode        	:Multi-pattern Exposure mode        	:Aperture priority Flash                	:No Focal length         	:17.9 mm Shutter speed        	:1/262.3second Aperture             	:F3.7 Exposure compensation	:+0.3 EV Fixed white balance  	:Preset Lens                 	:Built-in Flash sync mode      	:N/A Exposure difference  	:N/A Flexible program     	:N/A Sensitivity          	:Auto Sharpening           	:None Curve mode           	:N/A Color mode           	:COLOR Tone compensation    	:NORMAL Latitude(GPS)        	:N/A Longitude(GPS)       	:N/A Altitude(GPS)        	:N/A
Crèdits de Common sense, de Thomas Paine, llibre publicat anònimament (imatge procedent de la Univesitat d’Indiana disponible gràcies a Wikimedia Commons)

L’argument lockeà per a la independència
La independència dels Estats Units representa el cas més influent d’un procés d’independència fonamentat gairebé exclusivament en la qüestió del bon govern i l’eficiència governamental. La independència dels Estats Units no va tenir tampoc components ètnics: els pares fundadors no es consideraven ètnicament diferents dels britànics. Hauria estat diferent si haguessin estat els nadius nord-americans els qui haguessin declarat la independència de la Gran Bretanya, però els colons nord-americans, majoritàriament, es queixaven que es violaven els seus drets com a ciutadans anglesos. De fet, el pamflet de Thomas Paine ‘Sentit comú’, que ja he esmentat abans, fins i tot va afegir la frase ‘escrit per un anglès’ a la segona edició.

En resum, els pares fundadors dels Estats Units no deien pas ‘Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som una nació diferent, sinó: ‘Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som mal governats’.

I aquí és on les idees del filòsof anglès John Locke, considerat per molts el pare del liberalisme clàssic, van ser centrals. Al ‘Segon tractat sobre el govern’ (capítol XIX: ‘De la dissolució del Govern’) Locke va fer una defensa del govern per consentiment. La defensa s’articula en quatre parts:

  • Les persones neixen amb drets inalienables. Locke identifica tres drets principals: el dret de la vida, el dret de la llibertat i el dret de la propietat privada.
  • Per protegir aquests drets, les persones estableixen governs, i consenten a obeir-los perquè entenen que tenir un cert govern és millor que no tenir-ne cap.
  • Els governs només són legítims en la mesura que compleixin la seva funció de protegir els drets de les persones.
  • Quan els governs no protegeixen els drets de les persones, o una cosa pitjor, quan els governs abusen de l’autoritat per trepitjar els drets de les persones, llavors les persones tenen el dret, fins i tot el deure, d’abolir el govern i establir-ne un de nou.

Si hom és familiaritzat amb la declaració d’independència dels Estats Units, reconeixerà que segueix quasi exactament el mateix raonament. És amb aquest sentit que la Revolució Americana va ser una ‘revolució lockeana’: va ser-ho perquè tractava de corregir una situació en què el govern no feia allò que havia de fer; amb unes altres paraules, el govern violava el contracte polític amb el poble, i el poble tenia dret de restaurar el contracte original, fins i tot si això significava de derrocar el govern existent i crear-ne un de nou.

Permetin-me aclarir, de totes maneres, allò que Locke entén per ‘revolució’, i per què dic que allò que passa a Catalunya és també una ‘revolució’ amb el sentit lockeà. Locke va prendre el significat de la paraula ‘revolució’ del significat original en llatí, de ‘volta sencera’ o ‘capgirament’. Per Locke era l’intent legítim del poble de restablir el contracte social: quan el govern trenca el contracte que havia signat amb la gent, llavors la gent té dret de fer la revolució, és a dir, fer allò que calgui per a tornar al punt de partida i restaurar el contracte original.

Molts dels arguments utilitzats per justificar la independència catalana són de fet d’aquesta mena: ‘El govern espanyol no protegeix adequadament els nostres drets, el govern espanyol no compleix com cal les funcions a Catalunya i, per tant, estaríem més bé si ens governéssim nosaltres mateixos, perquè ens asseguraríem que el nou govern que establíssim protegiria els nostres drets de forma adequada’. Aquesta és l’argumentació primordial avui a Catalunya.

vidal_aparicio

L’argument nacionalista per la independència
He explicat els arguments liberals clàssics de John Locke com una de les bases que s’acostuma a fer servir per defensar la independència. Permetin-me d’explicar ara els arguments de la segona classe, els arguments inspirats en el nacionalisme ètnic o cultural, en què es posa l’èmfasi en els elements d’identitat de la comunitat política. Ho podríem anomenar l’establiment ‘Una nació, un estat’.

El 1945, la creació de les Nacions Unides va portar a l’establiment del dret de l’autodeterminació dels pobles com a norma acceptada internacionalment. L’autodeterminació és, de fet, un dels principis fonamentals de les Nacions Unides. La carta afirma que el propòsit de l’organització és ‘desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte al principi d’igualtat de drets i l’autodeterminació dels pobles’. La forma en què el dret de l’autodeterminació majoritàriament s’ha entès és que cada poble –cada nació– té dret d’establir el propi estat sobirà.

La definició clàssica del ‘nacionalisme’ d’Ernest Gellner reforça aquesta connexió entre la nació i l’estat sobirà. El 1983, Gellner va publicar el molt influent llibre ‘Nacions i nacionalisme’, en què es defineix el nacionalisme com el principi que sosté que la unitat política i la unitat nacional han de ser congruents. Amb unes altres paraules, cada nació ha de governar-se si mateixa per tenir el propi estat sobirà. En aquest segon establiment per a defensar la independència, els elements d’identitat comuna i l’homogeneïtat cultural esdevenen molt més importants.

El problema principal amb l’aplicació pràctica d’aquest dret és com definim un poble o una nació –què és reconegut com a tal. Mentre que el govern del Regne Unit reconeix que són nacions Escòcia, Irlanda i Gal·les, el govern d’Espanya no ha reconegut una nació oficialment els catalans, els bascos ni qualsevol altre dels pobles, com a deliberada estratègia política per a negar que el dret de l’autodeterminació s’apliqui, per exemple, als catalans o els bascos.

De fet, negar que els catalans constituïen una nació ha estat una de les línies de defensa preferides de l’unionisme espanyol contra el separatisme català. Posaré un exemple relativament recent: quan es redactava el nou estatut d’autonomia de Catalunya el 2005, i el primer article anava a dir, senzillament, ‘Catalunya és una nació’, l’anterior vice-president espanyol Alfonso Guerra va declarar: ‘Si ara els catalans pretenen considerar-se una nació, no hi ha dubte que molt aviat argumentaran que, com que som una nació, necessitem un estat’ (diari ABC, 8 de juliol del 2005).

gellner
El professor Ernest Gellner, al seu despatx de la London School of Economics, el 1979

La hipòtesi de la secessió lockeana
La meva tesi és que, ara que Catalunya persegueix amb determinació la independència, els líders principals independentistes insisteixen menys en els arguments que tenen a veure amb la identitat, amb qui pertany a la nació catalana.

Formulem-ho com una hipòtesi general, o com una predicció, si es vol:

En un món cada vegada més globalitzat, en què les societats són més multiculturals, els fluxos d’immigració són la norma, en què viatjar és sens dubte més fàcil que mai, en què constantment es negocien les identitats i de fet les persones poden tenir identitats múltiples o superposades, els arguments a favor de la secessió es basaran cada vegada més purament en Locke, en oposició a l’origen ètnic, la identitat o el nacionalisme. Amb unes altres paraules, a mesura que el món es torni més globalitzat, serà cada vegada més difícil de reclamar la independència basant-se únicament en l’origen ètnic o el nacionalisme. A mesura que la idea nacionalista de la ‘nació estat’ –que persegueix la coincidència de ‘nació’ i ‘estat’ en una unitat– es torni més i més difícil de convertir en realitat, els processos de secessió recuperaran necessàriament els arguments liberals clàssics de John Locke.

Per descomptat, això és una hipòtesi general que haurà de ser provada, però tractaré d’oferir evidència de detall al seu favor, prenent Catalunya com una mena de cas capaç de fer sorgir hipòtesis.

Respecte als arguments a favor de la independència, Catalunya és allò que jo anomenaria ‘un cas híbrid’: els catalans han fet servir el llenguatge del nacionalisme durant una gran part de la seva història moderna per demanar més autonomia o la independència (la frase ‘Som una nació’ s’ha utilitzat i es continua utilitzant per a invocar el dret de l’autodeterminació a Catalunya); a la vegada, igual que els colons nord-americans, els catalans han enviat peticions al rei per a demanar la reparació de greuges, com el 1760 i el 1885, i sovint s’han queixat de no ser representats adequadament –és a dir, també han utilitzat arguments lockeans. Per tant, en general, és just de classificar Catalunya un ‘cas híbrid’, en què els arguments per demanar més autogovern han estat de les dues classes esmentades abans.

Però si examinem de prop el discurs polític que els líders del moviment independentista presenten avui –i aquí em refereixo al corrent principal del discurs polític al camp independentista–, ens cridarà l’atenció l’esforç conscient per llevar èmfasi als components d’identitat i posar-ne en allò que he anomenat ‘arguments lockeans’ (els arguments que tenen a veure amb la legitimitat i el bé, amb el governament de sentit comú).

Permetin-me d’oferir l’evidència anecdòtica que els he promès per a il·lustrar aquest esforç que els líders independentistes catalans fan per mantenir-se al marge dels arguments nacionalistes o de qüestions d’identitat. Fa uns quants anys, un dels líders del moviment independentista, Josep-Lluís Carod-Rovira, aquells dies president d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), va afirmar, en una frase que es va fer cèlebre, que, tot i estar per la independència, no era pas nacionalista.

carod_rovira-300x192

Carod-Rovira reformulava aquest pensament, l’any passat, en una entrevista:

El debat de Catalunya no és sobre la identitat. No discutim la identitat, discutim la sobirania, no entrem en qui som cadascú sinó en qui mana aquí, i volem que mani qui viu i treballa aquí.

Ser català no pot ser una herència ni una imposició, és una decisió, sense que tampoc no calgui renunciar a allò que s’era abans de ser català, si s’era alguna cosa.

Permetin-me ara de llegir-los algunes de les citacions dels programes polítics que Convergència i Unió (CiU) i Esquerra Republicana de Catalunya van divulgar durant les eleccions del 2012. CiU i ERC són el partit de govern i el partit principal de l’oposició a Catalunya (recordeu que la presentació és del mes d’abril), i tots dos van presentar propostes a favor de la independència a les últimes eleccions catalanes, el 2012.

Del programa polític publicat per Convergència i Unió, ‘Catalunya 2020’, a les eleccions de 2012:

“Tothom, parli la llengua que parli habitualment, és català.” (pàg. 135)

“El castellà és llengua de part de la població catalana i ho continuarà sent. El castellà tindrà caràcter de llengua cooficial. És un valor i un actiu de primer ordre, internacional, econòmic i cultural al qual no renunciarem.” (pàg. 135)

“Hem construït i seguirem fent una Catalunya sense diferències per raó de llengua, d’origen, cultura o creença.” (pàg. 136)

Observeu com ser català no es vincula ni a la llengua ni a l’origen geogràfic.

I ara, del programa polític publicat per Esquerra Republicana de Catalunya, ‘L’autonomia que tenim. La transició que farem. La república que volem’, a les mateixes eleccions de 2012:

“La societat catalana és avui plurilingüe.” (pàg. 72)

“Garantirem que cap ciutadà perdi drets lingüístics amb la independència. L’Estat Català serà un estat que no actuarà contra els drets lingüístics de ningú.” (pàg. 154)

Oriol Junqueras, president d’ERC des del 2011, sovint ha escrit frases, o les ha dites, com aquestes: ‘Volem la independència per tal de donar més drets a les persones, no per prendre-n’hi a ningú’; ‘La independència és un projecte que abraça tots els ciutadans de Catalunya, parlin la llengua que parlin’; ‘els drets lingüístics de tots els catalans i catalanes […] seran del tot garantits’.

Finalment, l’exemple potser perfecte d’allò que vull il·lustrar:  Súmate, un grup independentista molt actiu, una associació de catalans castellanoparlants que defensen la independència no sobre la base de la seva identitat cultural, sinó sobre la base de la seva utilitat. Al web es defineixen així:

‘Súmate és formada per catalans de llengua i cultura castellana/espanyola, que, per qüestions familiars i/o d’origen, hem mantingut aquest patrimoni sense renunciar per això a ser i formar part activa de la comunitat nacional catalana.’

En resum, crec que és just de dir que es dóna una evolució de la forma en què els catalans defensen la independència. Avui dia, si escoltes els líders polítics independentistes de Catalunya, els sentiràs més aviat parlar d’infraestructures, impostos i la defensa dels drets de les persones que no dels problemes d’identitat o sobre qui forma part exactament de la nació catalana. Amb unes altres paraules, penso que avui dia el procés independentista català confia molt més en els arguments lockeans que no en els principis nacionalistes clàssics. Això, probablement, té a veure amb l’ampliació de la base de partidaris de la independència, però crec que també té a veure amb el fet que definir les comunitats polítiques d’acord amb l’adscripció nacional és cada vegada més eteri i més arriscat, a mesura que el procés de globalització avança i els electorats tendeixen a tornar-se més heterogenis culturalment. Podem observar aquest fenomen a Catalunya, i l’observarem en uns altres moviments per a la independència al futur.

Penseu amb llibertat, siguem crítics

El poder prova d'amagar la gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a continuar essent crítics.

Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb