Del català, els lloguers i el sindicalisme d’habitatge

Viure de lloguer és, ara mateix, sinònim d’inestabilitat. A qualsevol llogater se li fa un nus a l’estómac quan s’acosta la finalització del contracte i no sap si li’n faran un de nou, o quines condicions abusives haurà d’acabar empassant-se sota amenaça que el facin fora de casa. Tots coneixem el neguit de rebre un burofax, un correu o una trucada que ens digui que se’ns acaben els dies al pis que hem anomenat casa i, tal vegada, al barri que ens hem fet nostre.

I aquest no és un temor gratuït. El 75% dels desnonaments executats a Catalunya (20 cada dia, l’any passat) són de famílies que viuen de lloguer. I, a aquests, cal sumar-hi que vora la meitat de les mudances són realment desnonaments invisibles, trasllats no voluntaris perquè no ens renoven el contracte o no ens podem fer càrrec d’una alça de preu. De fet, el 70% dels llogaters a Barcelona ha hagut de canviar de pis aquests darrers cinc anys com a mínim una vegada, i el 38% ho ha fet més d’una vegada.

Però què té a veure tot plegat amb la llengua? Doncs molt. Aquest país necessita augmentar el coneixement del català, sí. Més d’un milió de catalans nascuts fora de Catalunya declara que vol aprendre’l o millorar-lo, mentre cada any milers de persones queden en llista d’espera als cursos dels Centres de Normalització Lingüística. Però, sobretot, cal que el català s’utilitzi. I això implica no tan sols fer caure prejudicis dels uns i vergonyes dels altres, sinó que existeixin els espais en què això pugui passar. Com hem de pretendre que gent nouvinguda que no té el català com a llengua d’origen tingui entorns quotidians i xarxa comunitària on fer-lo servir, si s’ha de traslladar constantment?

Això és especialment significatiu si tenim en compte que la majoria de les persones que tenen nacionalitat estrangera viuen de lloguer: el 61% dels que venen d’uns altres països de la Unió Europea, i el 72% dels que venen de la resta del món (davant un 14% de la població amb nacionalitat espanyola). Cal afegir-hi que 170.000 persones a Catalunya viuen en situació administrativa irregular i que la manca d’accés al padró impedeix l’accés als serveis públics bàsics.

Llengua i habitatge són, alhora, factor i condició d’arrelament. Les polítiques urbanes i d’habitatge també poden reforçar el català o arraconar-lo, poden unir o segregar. Encara ressonen les declaracions de l’Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya tot proposant de fer dues entrades diferenciades en els blocs on haguessin de conviure inquilins de pisos de protecció oficial amb inquilins que paguen el preu de mercat. És a dir, que la gent que pot pagar uns pisos com més va més cars no s’hagi de trobar amb els que viuen en pisos protegits. O, més aviat, que a canvi de no trobar-se amb llogaters de protecció oficial els puguin apujar encara una mica més aquests preus de mercat. 

El dilema acaba essent el mateix: conquerir les condicions per a una vida digna i la cohesió d’una classe treballadora vinguda d’aquí i d’on sigui, o deixar que sigui el mercat qui regni. Un mercat que, com recordava Marta Rojals, “tria per tu la llengua amb què Netflix et serveix, de quin quilòmetre seran les taronges del Mercadona, o si et mereixes viure on vius des del moment que un menja-‘brunch’ et triplica el salari”.

Ara bé: no es tracta només que l’habitatge i la llengua siguin lluites vinculades. Hi ha una altra derivada: el futur de la llengua ens el juguem també en la lluita per l’habitatge. I si aquest espai de cohesió, que el rendisme i l’especulació ens neguen, el trobem en l’assemblea que ens acull quan ens volen fer fora de casa o apujar el lloguer?

L’assemblea llogatera és, d’ençà de fa gairebé vuit anys, una trobada setmanal de suport mutu i acció col·lectiva. Hi arriba gent amb problemes particulars: no m’arreglen la caldera, no em renoven el contracte, no em tornen la fiança, m’apugen el preu… Molta gent pregunta: “Això és legal? Això m’ho poden fer?”, però en surt convençuda que la reflexió pertinent és: “Què farem perquè no puguin?”, i que allò que ens volen fer creure que és un problema individual és realment un combat col·lectiu. Allà es troba la fermesa necessària per a emprendre accions de desobediència i per plantar cara a rendistes i immobiliàries. Tot això és important per a entendre que a l’assemblea, a banda de voler respondre a circumstàncies concretes i abordar conflictes específics, basteix una consciència política.

Durant unes quantes setmanes, he estat registrant discretament en quin idioma s’hi fan i es responen les preguntes. De les intervencions inicials de gent que exposava la seva situació, el 71% van ser en català i el 29% en castellà, aquestes sovint de persones d’origen estranger. Però el més rellevant és que, de les preguntes que es van fer en castellà, tres de cada quatre van ser contestades en català. Això crida l’atenció si recordem que, en general, el 75% de la població afirma que canvia d’idioma quan s’adreça a algú en català i li responen en castellà. És a dir, de manera molt generalitzada, a l’assemblea llogatera la conversa convergeix al català.

A l’assemblea s’arriba, la majoria de les vegades, amb una gran preocupació, quan no directament angoixa. I és allà on es transformen aquesta desesperació i indefensió en apoderament i acompanyament. Que aquest procés es doni en un entorn que manté el català envia un missatge molt important. 

Podria haver passat que es convergís al castellà, bo i creient que així s’acolliria més bé la gent que hi arriba preocupada i massa nerviosa per haver de rebre informació en un idioma que no li és habitual. Però això hauria comportat d’establir una diglòssia en una organització en què les reunions internes són molt majoritàriament en català, si en les assemblees on arriba gent nova amb circumstàncies fatigoses es canviés al castellà.

Si això no ha anat així és perquè el Sindicat de Llogateres és una organització conscient de la situació del català, però sobretot conscient del poder polític del sindicalisme d’habitatge també quant a la llengua. 

Més enllà d’aquestes xifres recollides sense cap vocació de rigor acadèmic, al Sindicat veiem un entorn de familiaritat i confiança que fa que molta gent s’hi atreveixi a parlar català per primera vegada. No és infreqüent que algunes persones, fins i tot, ho diguin explícitament a l’assemblea, i siguin sovint aplaudides. Tant és així que al Sindicat de Llogateres molta gent no catalanoparlant d’origen pren el català com a llengua de militància i mobilització.

La sociolingüística sol diferenciar entre la motivació instrumental i la integradora a l’hora d’aprendre una llengua nova. És a dir, aprens un idioma per la utilitat en el teu progrés personal, acadèmic o laboral, o l’aprens per la voluntat de formar part d’una nova comunitat lingüística. Això fa que els incentius baixin molt en entorns d’alta segregació entre comunitats lingüístiques diferents. A l’assemblea del Sindicat de Llogateres, volgudament o no, creem un espai que trenca una segregació social i lingüística creixent. Es genera per als companys no (encara) catalanoparlants un incentiu alhora instrumental i integrador per aprendre i fer servir el català.

Quan algú aprèn el català, necessita els entorns socials quotidians i útils on teixir relacions socials autèntiques en aquesta llengua. Existeixen iniciatives, com ara les parelles lingüístiques i els grups de conversa, que no convé menystenir, que creen aquests entorns artificialment i de manera aïllada. Però més enllà de l’aprenentatge i la fluïdesa que hi poden guanyar, que no és poc, l’ús no se sostindrà si la persona que aprèn el català no té oportunitats per a fer-lo servir en el dia a dia. 

Els drets lingüístics tenen a veure tant amb el dret dels no catalanoparlants d’utilitzar el català, com amb el dret de tothom d’aprendre’l i de fer-se seva la llengua.

No, ni l’assemblea llogatera ni aquest sindicat no salvaran el català. Però si l’organització política dels nostres temps pivota com més va més al voltant del sindicalisme d’habitatge, hem d’assumir que també en aquestes organitzacions ens juguem el futur de la llengua.