Estimat Toni,

El 2 de novembre va fer un any que una part del govern de Catalunya entrava a la presó i la resta, amb el president Puigdemont al capdavant, començàveu el vostre exili a Bèlgica.

Han passat moltíssimes coses aquest darrer any, però no oblidaré mai els últims dies que vàrem passar junts, primer a Catalunya Nord i després a Brussel·les. Uns dies que ens van permetre de conèixer-nos millor i en què vàrem compartir els nostres neguits sobre el futur que encaràvem.

Sabíem que en pocs dies havíem de prendre una decisió important: tornar a Catalunya i declarar davant l’Audiència, amb les conseqüències que podia tenir, o bé emprendre el camí de l’exili. Recordo que la primera cosa que vàrem acordar va ser que seríem respectuosos amb les decisions que prengués cadascú. Recordo també com valoràvem quina era la millor opció per a continuar defensant el camí que havíem emprès l’1-O i quines conseqüències tindrien les nostres decisions per a les famílies. Recordo la teva preocupació pel fet de veure’t allunyat de la teva parella i de la teva filla. Aquells dies ens vàrem conèixer millor.

Tinc un altre record teu. És un d’aquells records que ajuden a configurar la imatge, la percepció que tenim de les persones. Érem a la Casa dels Canonges, havíem tingut una reunió de govern en un moment delicat. Quedava poca gent al saló on ens havíem reunit. Aleshores vas seure davant el piano i vas començar a interpretar una música que em va agradar; em vas dir, crec recordar, que era un himne sandinista. Em vas explicar que havies interpretat aquella cançó davant Nelson Mandela, quan havies anat a Sud-àfrica. La veritat és que em vas impressionar com em va impressionar la música.

Com deia, han passat moltes coses d’ençà d’aquells dies que vàrem viure plegats. La més important és que la gent continua unida, que no ha deixat ni un sol moment de mobilitzar-se, que ha perdut la por i que està determinada a lluitar perquè es compleixi allò que va votar l’1-O.

El fet important és que les nostres conviccions, el nostre compromís amb la llibertat i la democràcia són més forts que mai. Que ni la presó ni l’exili no ens prendran el nostre somni.

Els qui som a la presó estem determinats. Sabem que el judici és una bona oportunitat de denunciar davant el món la injustícia que hem de suportar, de denunciar un estat que vulnera els drets civils i les llibertats ciutadanes. Sabem també que els qui sou a l’exili continuareu denunciant internacionalment la situació que es viu a Catalunya. Que gràcies a la vostra acció davant els tribunals europeus anirem desfent la ignomínia que signifiquen les acusacions de rebel·lió i de sedició i que revertirem aquesta injustícia.

Estic convençut que, tard o d’hora, ens en sortirem i que farem realitat la Catalunya lliure, justa i pròspera que anhelem.

Espero i confio poder-te abraçar ben aviat i desitjo tornar a sentir-te tocar aquella cançó que em va emocionar.

Joaquim Forn i Chiariello

Presó dels Lledoners, 27 d’octubre de 2018

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb