Cartes creuades: l’estat en tensió, pel ple d’investidura

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Cada vegada falta menys per saber el que passarà amb la investidura del vostre nou president. No fa molt que el president del Parlament, Roger Torrent, va fixar la data de dimarts, però el Govern d’Espanya ha anunciat la interposició d’un recurs contra la decisió que sigui Puigdemont el candidat a president. Pel que sembla, el Consell d’Estat s’ha cansat d’acatar totes les decisions del Govern d’Espanya, i li ha dit que aquest recurs no és justificable, ja que el que ha fet el president Torrent no és, encara, un acte administratiu. És a dir, per als que tot just entenem de lleis: no poden interposar un recurs contra una intenció que no existeix formalment -recollida en una acta oficial.

La decisió del Consell d’Estat no és vinculant, i només critica la forma, ja que els consellers de Rajoy s’han precipitat, però, malgrat tot, deixa en mal lloc al govern d’Espanya; les estructures estatals -el Consell n’és una- han donat suport unànimement el que ha fet aquests dos últims anys el govern de Rajoy; per contra, l’oposició de dijous ha estat la primera. Cal ser optimista, obcecadament optimista, per pensar que aquesta decisió pugui donar peu a que es trenqui la unanimitat que hem vist fins ara en altres estructures, com al Tribunal Constitucional.

En aquest tribunal no hem vist cap vot particular últimament pel que fa a la qüestió de Catalunya. Per ventura aquest petitíssim gest d’insubmissió del Consell d’Estat pot animar a algun jutge de la cort suprema a manifestar la seva discrepància pel que fa a decisions que es vagin a adoptar pròximament? Seria un gran sorpresa, jurídica i política.

L’estat està demostrant fermesa, total, durant tot el procés. No es pot dir el mateix respecte al bloc a favor de la independència. Dia rere dia veiem una fissura, i l’estat les sol apuntar.

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquest dimarts veurem què acaba passant però està convocada ja la sessió d’investidura del president Puigdemont. Encara que seria millor dir la sessió de ratificació. Quan escric aquestes línies el Consell d’Estat espanyol ha negat al govern del PP que pugui recórrer el ple de manera preventiva però no se sap què dirà el Constitucional. En qualsevol cas la bufetada a l’estratègia esbojarrada i desesperada de Soraya Sáenz és digna d’anàlisi.

Dijous al matí la vicepresidenta espanyola va comparèixer davant les càmeres per anunciar que el govern espanyol volia impedir la investidura a través d’un recurs preventiu del constitucional. Ho va anunciar com si ja estigués fet i sense imaginar que, en el primer pas, el Consell d’Estat li diria que no. En el Consell seuen veterans de la política, bàsicament, dòcils de forma normal al que els demana el govern de torn.

Per què, doncs, aquesta gent li va dir que no a la vicepresidenta? Hi ha diverses raons. Una és evident: la cosa que demanaven era tan boja que era massa dificil de justificar. No era, però, l’única raó. Una segona, no menor tal com estan les coses, és la por que comença a créixer a Madrid a les conseqüències legals de tanta prevaricació.

Amb tot la raó que m’arriba com la més poderosa és la sensació que creix a la cúpula de l’estat en el sentit que Rajoy està acabat i que l’imperi del PP està en procés de destrucció. Sáenz amb la seua intervenció també volia tapar la confessió de Ricardo Costa. També. El PP està acorralat com mai per la corrupció. I ho està en el moment en que el seu poder electoral està més en qüestió, assetjat per Cs i quan ha de prendre decisions econòmiques greus que li seran perjudicials.

Al Consell d’Estat, gent informada, això ho saben i per això no volen jugar-se-la a favor d’algú que durarà poc. Semblen convençuts que Catalunya acabarà amb Rajoy.