Carme Riera: “La meva filla em diu que el meu diari d’embaràs és molt feminista”

  • Entrevista a Carme Riera, ara que Edicions 62 publica la reedició del seu diari d’embaràs, ‘Temps d’una espera’

VilaWeb
Anna Zaera
18.06.2023 - 21:40
Actualització: 19.06.2023 - 20:55

Carme Riera (Palma, 1948) va escriure un diari d’embaràs l’any 1986 quan es va assabentar que esperava la seva segona criatura, un text no gaire habitual a l’època, atès que, tal com diu ella mateixa en el pròleg d’aquesta nova edició, en aquell moment la gestació no era considerada un fet gaire interessant: “Ser mare constituïa un fet ordinari, i sobre els fets ordinaris no s’acostuma a escriure.” Ara, la maternitat s’ha convertit en un assumpte central en la reflexió social, sobretot de les perspectives més feministes. Temps d’una espera (Edicions 62) és un llibre, per tant, que s’avança al seu temps. “No crec, però, que les dones amb fills siguin més dones, com el discurs patriarcal ens vol fer creure, dejectant la fadrina, degradada socialment”, diu Riera en el diari. La motivació va ser fer un regal a qui posteriorment va assabentar-se que seria la seva filla Maria. “Aquestes planes van adreçades a tu i tu les llegiràs algun dia”, hi escriu. El va publicar per primera vegada el 1998, quan la seva filla el va llegir i li va donar permís perquè sortís a la llum. Hem parlat amb Riera per telèfon; ens ha atès de Mallorca estant.

Aquest llibre, Temps d’una espera, m’arriba en un moment molt especial perquè també estic en aquest temps d’espera.
—Ah! Enhorabona!

Dieu que us agradaria que aquest dietari servís d’acompanyament per a mares actuals.
—Sí. Crec que la major part vegades escrius perquè pugui arribar a la gent i per poder millorar les seves vides. M’agradaria que pogués establir complicitat amb les persones que ara són en la mateixa situació que jo fa trenta-set anys. I si això els pot ajudar, els pot donar seguretat i els pot interessar, fantàstic.

Em sembla molt avançada la vostra perspectiva l’any 1986, en el sentit que ja fèieu moltes de les reflexions feministes que es fan actualment.
—Bé, si és així, ho heu de dir més aviat les lectores. Si fos així, em sentiria molt satisfeta, la veritat.

Com heu vist l’evolució a l’hora de parlar de maternitat en aquests gairebé quaranta anys?
—Doncs, mira, d’una manera molt positiva, perquè als anys vuitanta aquestes reflexions no solien fer-se, i ara la gent les fa, i no sols les fa, sinó que a més tenim una quantitat enorme de llibres que fan referència a la relació mare-filla.

Llegint el diari reconeixeu que no teníeu gaires referents literaris sobre maternitat, tampoc sobre relacions de mare-filla o fins i tot relacions d’amistat entre dones.
—No n’hi havia, no n’hi havia gaires. Sobretot de la relació mare-filla, hi havia molt poques referències. La veritat és que vaig trobar dos textos clàssics. L’Adrienne Rich, Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució, i els textos de Simone de Beauvoir, però pràcticament no hi havia res. L’únic que hi havia eren molts manuals edulcorats que parlaven de l’embaràs. Et deien quines pastilles t’havies de prendre, com havies de dormir, quins colors eren els favorits i aquesta mena de coses.

Les instruccions “científiques” per a l’embarassada eren escrites del punt de vista dels homes?
—Suposo que sí, no vaig fer una enquesta. M’imagino que sí. Aquests llibres sobretot eren escrits per ginecòlegs o homes, quan la llevadora, que dieu vosaltres, la comare, que diem aquí a Mallorca, era sempre una dona. Aquest fet em cridava l’atenció. Això volia dir, doncs, que hi havia una llarga tradició en què les dones parien amb unes altres dones. En el llibre explico que durant una època es creia que els homes no podien presenciar els parts, perquè era una cosa terrible. Fins i tot els dimonis, que tenien preferència pels òrgans sexuals femenins, podien saltar d’un òrgan sexual a l’altre.

Anna Punsoda diu a l’epíleg que li hauria agradat tenir aquest llibre quan estava embarassada perquè no és ni edulcorat ni fatalista. Dues visions molt oposades que moltes vegades tenim de la maternitat. Un dietari és la manera més realista d’explicar la maternitat?
—Sí, en aquest cas, crec que el dia a dia és molt important. Perquè es percep aquesta metamorfosi constant del cos femení i en la criatura que gestes. És un canvi molt gran que també es va traslladant a l’escriptura. Són vuit mesos o nou d’anar explicant. Potser no cada dia, perquè de vegades, si te n’adones, d’un text a un altre han passat fins i tot un parell de setmanes.

Però en cap moment vau deixar d’escriure’l? Vau aconseguir aquesta constància.
—Volia fer-ho perquè li volia regalar aquestes vivències dobles a la meva filla o al fill, atès que al principi no sabia què seria.

Amb el temps, què li ha semblat, a la vostra filla, aquest regal?
—Li vaig demanar permís. Quan va tenir uns deu o onze anys li vaig regalar, el va llegir i me’l va donar. Ara que ha estat mare no sé si l’ha tornat a llegir, ni si li ha servit gaire. Em diu que és molt feminista i, no sé si en aquest sentit, li ha interessat poc o molt.

Li sembla massa feminista?
—No sé si li sembla massa feminista, però em diu: “Més que un diari d’embaràs, és un diari feminista.” Jo li dic: “Tens una mare feminista, filla meva, què vols que et digui?”

També vau escriure en aquest diari que volíeu continuar aquesta baula de passar el coneixement de mare a filla i potser d’àvia a néta.
—Sí. Això trobo que és una cosa força important. Crec que en aquest moment es trenca, perquè el paper de les àvies és molt minso. És a dir, no s’expliquen contes, perquè les nétes prefereixen les tauletes. Abans, per exemple, la mare assistia al part, i ara hi assisteix el marit. Han canviat moltes coses.

Es redueix tot a una família nuclear?
—Sí, sí, sense cap dubte. Imitem els Estats Units també amb això.

Algunes amigues que han estat embarassades i que han tingut criatures comenten que és un moment interessant del punt de vista creatiu. Què en penseu?
—Una cosa és la recreació i l’altra la creació. És a dir, el que significa ser mare és una recreació, que vol dir reproducció, no és una creació. La creació és una altra cosa. Jo vaig conjugar totes dues coses, és a dir, vaig crear mentre estava embarassada. És un bon moment i, a més, fixa’t que moltes vegades fem servir les mateixes paraules. Donar a llum a un text. Parir un text. En aquest sentit, la metàfora també té a veure amb la literatura. Totes dues coses estan relacionades molt íntimament.

Una obvietat que potser cal repetir. Perquè una dona es pugui realitzar no cal que sigui mare.
—Hi ha moltes dones que no volen ser mares per alguna raó que em sembla sempre acceptable. No ets menys dona per no ser mare.

Us va resultar difícil de compaginar la universitat, l’escriptura i la maternitat, en aquell moment?
—Sí, això sí que és clar, no va ser gens fàcil.

Creieu que això de poder-ho fer tot ha estat cosa solament de les dones d’una generació concreta? Aquesta cosa de mirar de ser una dona que treballa fora de l’àmbit domèstic i, a sobre, ser també a l’espai de cures.
—És que, mira, quan vaig tenir aquesta criatura, les baixes eren molt curtes. Ara són quatre mesos. I quatre per la parella. Això vol dir vuit mesos. En aquest sentit, les coses han canviat molt a favor, però, així i tot, és difícil de compaginar.

Del punt de vista feminista, algun text que us hagi sorprès actualment?
—Hi ha moltes coses, ara, totalment distintes. Molts llibres, moltes reflexions que abans, evidentment, no hi eren. I això ens pot ajudar moltíssim. Tant a Catalunya –hi ha reflexions en català interessantíssimes– com des del punt de vista internacional.

Sembla que vivim un canvi de paradigma molt gran respecte dels discursos de gènere i el no-binarisme. Ara sabem que el gènere potser no és tan important i no hem d’encasellar per aquestes qüestions. Pensàveu que tot canviaria tant?
—No, la veritat és que no m’ho plantejava. Tot això que ha vingut a partir sobretot d’aquests darrers anys, en aquella època ni m’ho plantejava. Moltes coses, en aquest sentit, han canviat.

Recordeu en quins moments escrivíeu aquest diari?
—Normalment, a la nit. Abans d’anar a dormir era quan tenia la tranquil·litat de poder escriure, perquè vaig continuar treballant fins a molt endavant. Preparava classes, anava a fer classes a Girona, a banda de les classes de l’Autònoma. Vull dir que tenia una vida atrafegada, i després, tenia un altre fill, un marit, i una casa.

Si no haguéssiu estat mare, la vostra vida hauria estat molt diferent?
—Seguríssim. Estic molt contenta d’haver estat mare i d’haver tingut fills. No ho canviaria. Potser si no n’hagués tingut, hauria escrit més novel·les, però no em compensa. Però és clar que si no has d’estar atenent nens i casa, doncs tens més temps lliure!

I vau sentir culpabilitat en algun moment per no poder-vos dedicar prou intensament a totes dues tasques?
—Sí, la veritat és que en algun moment estava realment trista i deprimida perquè volia escriure novel·les, volia escriure llibres i no tenia temps perquè m’havia dedicat a preparar classes. No he estat una privilegiada en el sentit que em pogués dedicar només a escriure.

Escriviu al diari: “Barcelona és la meva ciutat, Mallorca, la meva terra. Quan em demanen d’on som, dic que mallorquina, perquè allà, a l’illa, vaig viure infantesa i adolescència…” Ara viviu a Mallorca o a Barcelona?
—Estic entre Mallorca i Barcelona constantment. Ara sóc a Mallorca. La setmana vinent suposo que tornaré a Barcelona. És a dir, vaig i vinc contínuament.

Continueu tenint una vida molt activa?
—Sí. Malauradament, sí. Perquè m’agradaria també descansar una mica, però sí, és una vida força activa… Quan has de parir, tu?

Al novembre.
—Doncs que et vagi tot molt i molt bé.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor