Carme Miquel: ‘Hem d’avançar en l’ús i en la dignificació de la llengua’

Potser no és la millor manera de fer una entrevista, però les impossibilitats de temps i d’espai ho imposen. Després de provar si l’enregistradora del mòbil funciona bé –cosa que em farà patir molt durant la pròxima hora–, telefone a Carme Miquel, que avui divendres rebrà un homenatge per part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) durant la vetlada dels XXVI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Miquel és tota una institució en l’ensenyament del català i en català al País Valencià; mestra durant quasi quaranta anys, fundadora d’Escola Valenciana, escriptora reconeguda amb diversos premis i, de fa pocs mesos, nova acadèmica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Al cap de dos ‘piiiit-piiiit’, m’agafa el telèfon.

—Bona vesprada, Carme! I enhorabona per l’homenatge! Sou una col·leccionista de premis. Què us suposa l’homenatge que us ha preparat l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)?
—Mira, jo què sé [riu]. Això de col·leccionista em fa molta gràcia, perquè és veritat que la gent d’aquest país és molt generosa i, de tant en tant, ens fa distincions. Però el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians és molt especial, perquè és un premi de la gent, per dir-ho d’alguna manera, del mateix àmbit que el teu. I bé, jo n’estic molt satisfeta; crec que han estat molt generosos, la veritat.

—Aquest homenatge és un reconeixement a la tasca pedagògica i literària d’una figura clau, com sou, en la recuperació del valencià a l’escola. Sou conscient de tot allò que heu aconseguit en aquest camí?
—Mira, jo aquests dies, a propòsit de l’acte d’homenatge, ho pensava. Deia: mare meua, que bé! Perquè han canviat moltes coses, és clar, tot i que també és cert que han passat molts anys perquè canviaren. Els inicis de la meua trajectòria són uns inicis en un País Valencià amb una llengua marginada absolutament i perseguida –no vol dir que ja s’haja normalitzat del tot, però. I en l’ensenyament, la llengua era rebutjada. Jo vaig començar a treballar en aquell tipus d’escola. Per tant, la trajectòria em fa veure que s’ha avançat moltíssim. I en això ha contribuït molta gent; si no haguera estat una tasca col·lectiva, si no hi haguera hagut tanta gent, no hauria estat possible. Jo he estat una d’aquelles persones, però, juntament amb molta altra gent, en el camp de l’ensenyament i el de l’escriptura, i en altres camps cívics i socials. Perquè ens hi hem hagut d’implicar i hi hem estat a gust.

—De fet, sempre heu dit que un dels motius de començar a escriure era crear contingut o materials en valencià.
—És clar, justament és això. Quan vaig començar a estar en contacte amb el món dels xiquets, amb un món on la seua –la nostra– llengua no comptava per a res, vam decidir que volíem introduir-la-hi però no teníem el material a l’abast. I això va fer que algunes persones ens posàrem a crear materials com una necessitat per tal de suplir unes deficiències. És clar, això és molt bonic. A mi m’agradava escriure des de sempre, però el fet d’introduir-me en aquest món per pal·liar les mancances, també va fer que m’hi trobara a gust. Tot això em va conduir als camps de la literatura infantil i juvenil. La qüestió era, en resum, suplir deficiències i eixamplar les possibilitats perquè els xiquets i les xiquetes valencians tingueren materials per a llegir i gaudir en la seua llengua.

—I durant tots aquests anys, com heu vist l’evolució en l’ensenyament de la llengua?
—Ja et dic que el procés ha estat llarg i han estat massa anys. Pensa que es parteix d’una llengua absolutament al marge de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació –d’aquests encara ho està– i que no tenia material escrit per a ser llegida. Això es va suplint de mica en mica amb voluntarisme i amb treball actiu i militant. I creix fins que vénen situacions més favorables, amb institucions acadèmiques que faciliten la possibilitat de formar professors en valencià o de publicar material en valencià. Després, tot i que passa prou de temps fins que les lleis reconeixen els drets dels valencians a utilitzar el valencià en tots els aspectes, s’eixamplen les possibilitats. Però sempre ha calgut que hi haguera gent que es posara mans a l’obra. Ho repetisc: ha estat un procés lent, amb moltes dificultats al principi que s’han anat superant.

—I l’ensenyament en l’actualitat?
—Crec que es produeix una circumstància curiosa al nostre país: tots els avanços han implicat una forta participació de la societat civil. I en l’ensenyament en valencià, encara que hi ha molt a fer i per avançar, ens trobem ja amb moltes possibilitats que la major part de alumnat –sobretot de l’escola pública– puga rebre tota l’educació en valencià. Hi ha part de la societat civil molt conscienciada sobre això; Escola Valenciana va al capdavant de la societat, que exigeix i promou. I això és important: si en una comunitat política la societat civil no s’implica, les coses són molt més difícils. Però hi ha moltes qüestions a resoldre: per exemple, el requisit lingüístic, que encara no s’ha aconseguit, o els mitjans de comunicació.

—Som una cultura de resistència…
—Sí, però aquesta cultura de resistència ha fet que a la llarga l’administració ho assumisca. Hi ha hagut una mena de feedback quan ha estat possible; quan l’administració ha estat favorable –molt recentment, tot s’ha de dir–, ha estat molt bé, perquè s’ha trobat amb les demandes d’Escola Valenciana que ja havien llaurat molt el camí. Però també han trobat en Escola Valenciana un camp obert per a anar implantant aquelles innovacions que podien possibilitar el canvi.

—Parlàveu del requisit lingüístic per als funcionaris o professionals en contacte amb la gent. Fa uns mesos, uns professors universitaris van escriure un manifest contra el requisit d’un C1 en valencià necessari per a fer classe.
—Em sembla tan absurd… Que uns professors universitaris no siguen capaços d’aprendre una llengua tan usual és inconcebible. Jo sí que pense que l’administració ha de donar facilitats i oportunitats, però vaja, durant un termini. I una volta exhaurit aquest termini, la gent s’ha de reciclar i ha d’obtindre el requisit. No entenc que els professors puguen dir que veuen retallats els seus drets. És clar, és que també hem viscut durant molts anys en un sistema de mèrits en què un sector del professorat universitari havia adquirit una sèrie de mèrits en què el lingüístic no tenia cabuda. I pensen que aquests mèrits o drets queden retallats si els demanem una cosa tan evident com el coneixement de la llengua del lloc on treballen. No sé si això es pot fer des del punt de vista de l’autonomia universitària, ni com es pot resoldre de manera normativa, però ho haurien d’intentar. Però recorde que també l’alumnat universitari ho hauria d’exigir.

—I també comentàveu la falta que ens fan els mitjans de comunicació en la llengua pròpia. Com creieu que hauria de ser la nova –i hipotètica– RTVV?
—Des del punt de vista de l’ensenyament, calen uns mitjans de comunicació en la pròpia llengua, sobretot, pel model lingüístic. Ens adonem que en totes les llengües es va produint un empobriment, perquè el món actual és dominat per l’audiovisual, per les xarxes, per la rapidesa, la qual cosa implica poc de treball del llenguatge. En les altres llengües passa, però en la nostra, més per la situació en què es troba. Aleshores, cal un model de llengua digne per completar el model que es dóna a l’escola. Pensa que si s’usa un model digne en els mitjans de comunicació, s’anirà adquirint a poc a poc –o, potser, de pressa, no ho sé. Per sort, alguns polítics o les persones importants a la societat ja van emprant un model digne, i això és important. Si des dels mitjans es fera, s’afavoriria molt la tasca a l’escola.

—El dia 11 de març passat vau ser elegida nova acadèmica de l’AVL. Tanmateix, no vau poder votar en el polèmic pacte amb la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV). Així doncs, quina és la vostra opinió ‘des de fora’?
—Em falten elements per a extraure’n conclusions, perquè encara no hem entrat a formar part de l’AVL; el dia 4 de juliol serà la possessió. Per tant, només hi hem tingut un contacte superficial. Ara bé, vist des de fora, no em sembla necessari. Tanmateix, s’han fet moltes lectures, positives i negatives, però a mi ni em semblen positives ni negatives. En la meua opinió, el fet important és avançar en l’ús i en la dignificació de la llengua. L’acord, doncs, dependrà de com es porte a terme, i no necessàriament ha de tenir conseqüències negatives. No obstant això, ja et dic, em falten elements per a emetre’n un judici. Pense que, sobretot, cal avançar, que les polèmiques se superen amb treball rigorós i amb aportacions rigoroses. I t’he de dir que crec que l’AVL fa aportacions rigoroses, com el Diccionari Normatiu Valencià, la Gramàtica Normativa Valenciana, la Gramàtica Valenciana Bàsica, els treballs de lexicografia, i això és el que cal.

—Però justament ara que semblava que la RACV s’apagava, l’AVL li dóna vida...
—Ja t’ho dic: me’n falten elements. Des de fora, evidentment, crec que no calia, però no sé ben bé com s’ha desenvolupat el pacte per arribar-hi. I això seria important; saber què s’ha valorat, quines propostes hi ha hagut… més enllà del que s’ha pogut llegir.

—En aquesta nova fornada, hi ha perfils que s’allunyen d’aquella imatge popular que es té d’alguns acadèmics, considerats ‘barbuts’ catedràtics d’universitat. Per exemple, Immaculada Cerdà, que és tècnica de Normalització Lingüística de la Diputació de València, o vós mateix, que heu estat –entre més coses– mestra. Què hi podeu aportar, a la institució?
—Doncs mira, tens raó. Pense que, en principi, és positiu perquè sí que continua havent-hi aquesta tipologia, dels ‘barbuts’ catedràtics d’universitat, que saben molt de llengua. Però després hi ha un ventall que pot fer que el foment de l’ús adquirisca unes característiques especials, una visió de l’ús de la llengua que aquestes persones que són molt útils i en saben molt potser no l’aportarien. Jo crec que puc aportar la visió que tinc d’aquelles coses que fan falta per a eixamplar i dignificar l’ús de la llengua,  sobretot en el camp de l’ensenyament. Ja he parlat de la necessitat d’un model lingüístic, que per a mi no ha de ser un model rigorós ni tancat, però sí digne, que s’ha de posar més en la pràctica que no en el pla teòric. I això és el que m’interessa aportar-hi. Ara bé, tampoc no sé exactament com funcionarà.

—Tanmateix, sobta que, comptant les dues noves acadèmiques que hi heu entrat, només sigueu tres dones, a l’AVL…
—Ja ho veus; no hi ha llei de paritat. La designació dels acadèmics era per quota política: cada partit designava un nombre d’acadèmics. I ara, passats els quinze primers anys, la designació ve dels acadèmics mateix. Jo no sé si s’ho havien plantejat, de proposar també dones, però òbviament haurien de ser dones amb perfil d’acadèmiques, no només pel simple fet de ser dones. Això sí, estic seguríssima que n’hi ha moltes. Crec que hauran d’anar avançant en aquest aspecte. Jo ho proposaré quan hi siga.

—Posats a proposar, no és hora que l’AVL reconega d’una vegada per totes Joan Fuster com a escriptor valencià? Us ho dic perquè s’ha redactat molt de material sobre Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Teodor Llorente, etc., però sembla que Fuster no existesca, per a l’AVL.
—Ho proposaré. Jo hi estic d’acord; és un dels nostres escriptors més importants. Supose que és una cosa que no és volguda; supose que hi ha un procés un poc aleatori… És que realment encara no sé com funciona. Espere situar-m’hi prompte [riu]. Però sí, efectivament, Joan Fuster hi ha de ser. Jo crec que la majoria de gent de l’AVL pensa igual que jo, eh?

—Per això us ho dic, per veure si els feu entrar en raó…
—Jo estic segura que Fuster, com a escriptor, és valorat per tots els membres. I si no s’ha fet un reconeixement especial és per qüestions aleatòries, però vaja, ja ho sabré, ja ho veuré quan hi siga.

—Ho esperem amb candeletes. Tornem a temes literaris. Hi ha un debat obert sobre el procés d’augmentar lectors en català. Un dels arguments que s’ha enunciat és el de la sobreproducció, és a dir, que caldria publicar només els millors llibres. Què en penseu?
—Jo també ho veig, sense haver fet cap estudi ni haver-ne llegit cap, que hi ha una sobreproducció, em sembla. I que allò que en principi seria bo, al final resulta que no funciona. Però, en la meua opinió, el problema és més d’àmbit social. Vivim en una societat que no afavoreix gens l’hàbit lector, a pesar de tanta producció literària. Vivim, ja ho he dit, en un món dominat per l’audiovisual, el món de les xarxes, de la rapidesa, i això no ajuda a la calma i la reflexió que requereix la lectura. Els estímuls de la gent de hui en dia demanen canvis i poca concentració. La dificultat, la veig, doncs, en el fet que hem de buscar procediments que puguen conjugar aquests mons sense detriments ni de l’un ni de l’altre. Potser es podrien utilitzar també en el món de la lectura estímuls propis de l’audiovisual. O no fer feixuc el món de la lectura ni de la literatura; donar-li més vida. Hi ha coses que es van fent, com els contactes entre els lectors joves, els alumnes, i els autors. Això sempre dóna bons resultats, perquè atrau l’interès literari de la lletra escrita i aspectes més vivencials. Hem de buscar diversos procediments que facen atractiu el món de la lectura, i els estímuls que rebem no afavoreixen la situació. Quan ja tens l’hàbit lector, no hi ha problema, però quan cal crear-lo, no tenim les millors condicions.

—En aquesta sobreproducció de llibres, sembla que la vostra novel·la Aigua en cistella s’hi ha sabut fer un lloc. A què es deu l’èxit?
—No ho sé, però pense que és un llibre de lectura fàcil. Sense ser simplista, no és una lectura feixuga; utilitza un llenguatge correcte però pròxim, potser. Hi ha persones que han llegit per primera vegada en valencià i han triat la meua novel·la, que m’ho han dit: ‘Ai, no havia llegit mai en valencià i m’ha semblat fàcil!’ Després també hi ha els personatges, que també són propers. El lector s’hi identifica, tot i que són personatges d’altres temps.

—En la vostra obra heu tractat temes com la llengua, les guerres, les dones, la destrucció de la Punta de València, etc. Què us queda per escriure?
—Uf! A aquells que ens agrada escriure, totes les coses que ens interessen en el terreny social, ens agrada plasmar-les per escrit. I, a més, si eres mestra d’escola, vols divulgar-les. Per tant, és veritat que qualsevol problemàtica de tipus social m’inspira per a escriure. Però em queden molts temes, perquè la societat evoluciona i es plantegen noves qüestions. Per exemple, quan vaig començar a escriure sobre la temàtica de la dona, no havíem guanyat els drets que es van guanyant –encara que en queden molts. En aquest sentit, caldria tornar a escriure des de la perspectiva actual. O també sobre temes ambientals. Mira, ara tindríem la qüestió dels refugiats, que jo he tocat, però molt poc, en alguns articles. Si jo ara fera un llibre de reflexió i pensament, caldria tocar aquest tema. Tota la problemàtica social nova o la canviant és susceptible de ser escrita; a mi, això m’agrada i, si en tinc l’oportunitat, ho faig.

—Veig, doncs, que, afortunadament, no perdeu les ganes d’escriure! Quins projectes de futur teniu?
—Projectes? Molts! Quan em vaig jubilar, vaig pensar: mira, ara m’hi dedicaré: faré novel·les sobre tal tema o tal altre! Però m’interessen moltes altres coses, com participar en xarrades o cursos, i vaig deixant de banda l’escriptura. Per exemple, tinc moltes ganes de fer un recull dels articles que he escrit, per poder revisar-los o actualitzar-los. Això ho tinc pendent. També escric una novel·la, però s’eternitza perquè sempre queda apartada. I ara hi ha això de l’AVL, que també vull dedicar-hi un temps, perquè ha estat una cosa sobtada; no m’ho havia plantejat mai, però ja que ho he acceptat –perquè m’ho van proposar–, espere fer tant com puga de la millor manera possible. Faré tant com podré i continuaré escrivint allò que em queda pendent: revisió i actualització d’articles de temes socials i culturals, i a veure si acabe la novel·la.

—Voleu afegir-hi res més?
—Sí, voldria acabar com he començat. Valore molt el premi de l’AELC, em fa molt feliç. Escrivint ho he passat bé, i el que he fet, m’ha satisfet. Que ara, damunt, m’ho reconeguen és un privilegi; estic molt contenta i agraïda.

—Moltes gràcies, Carme, i enhorabona de nou!

Abans d’acabar la telefonada, comprove que l’enregistradora continua en marxa. Sí, hi continua; una altra cosa és la qualitat del so que tindrà, però tant se val. L’estona de conversa ha estat impagable. Aquesta setmana reconeixeran la trajectòria de Carme Miquel a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Què hauria passat si personalitats com Miquel –i tanta altra gent, sempre al marge de les institucions– no s’estimaren el país? Els ho sabrem agrair mai prou? Avui serà un principi.