11.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 12.03.2021 - 11:22
Ignore si hi ha cap llibre de l’estil Les formes de la vida madrilenya. Dubte molt que hi siga, perquè m’estranyaria que s’hagués escapat del meu radar. En qualsevol cas, si hi és, estic segur que un dels primers capítols, si no el primer, hauria de dur per títol “¡Caramba! ¡Un abrazo!”.
Aquesta peculiar manera de saludar-se madrilenya indica moltes coses. La falsa efusivitat que implica, per exemple, ensenya quanta més importància donen en aquell país a les aparences que a la sinceritat. Però avui m’interessa remarcar un matís molt especial: El “¡Caramba! ¡Un abrazo!” es fa servir molt particularment amb els contrincants, amb els enemics, com una manera de celebrar l’amnèsia i de convidar, per tant, a l’amnèsia. Gent que fa temps que ha sostingut batalles sagnants, de sobte es fan l’abrazo i –en una frase que podria donar nom a un altre capítol del llibre– “pelillos a la mar”, que Déu n’hi do també, l’expressió…
I això ve a tomb del viatge d’ahir a Madrid de Meritxell Serret i el seu retorn posterior de l’exili, a Catalunya.
La primera cosa que he de dir és que me n’alegre molt per ella. Moltíssim. Les imatges que es van veure a Vallfogona de Balaguer són un bàlsam per tants anys de lluita. Tots els exiliats mereixen poder tornar lliures, tots els presos haurien de ser al carrer, lliures, i els gairebé tres mil encausats que hi ha avui per això que Espanya diu que són delictes relacionats amb el Primer d’Octubre haurien de deixar d’estar amenaçades.
I és a partir d’això que cal dir que el retorn de Meritxell Serret conté elements molt interessants i també molt significatius de caràcter polític que s’han de posar serenament sobre la taula per entendre on som.
Perquè, per una banda, l’evident concessió espanyola que significa acceptar el retorn en llibertat d’un exiliat membre del govern del Primer d’Octubre és una constatació valuosa de les dificultats que té, del sentiment de derrota que li causa l’acció de l’exili. Alhora que, des d’una altra perspectiva, és un dels passos més significatius que fins ara s’han fet en l’assumpció pública de la bifurcació dins l’independentisme entre reformistes i rupturistes. Però, per damunt de tot, és una operació que exemplifica perfectament tant el parany de l’abraçada madrilenya com la seua inoperància real. Anem per parts, doncs.
1. La constatació de les dificultats de l’estat espanyol
El temps, el moment, no és anecdòtic. Que la consellera Serret volia tornar era evident. La seua actuació d’aquests anys no ha tingut res a veure amb la dels altres exiliats a Brussel·les. I ho va deixar claríssim el 9 de febrer passat en aquesta entrevista d’Andreu Barnils que vam publicar a VilaWeb. La qüestió no és, per tant, que ella haja volgut tornar, car la coherència del seu comportament aquests anys és fora de tota discussió. La qüestió és en quin moment i per què l’estat espanyol ha decidit que ella podia tornar.
Sabem que és molt recent el canvi d’advocat, una acció determinant per a poder dur a terme el pacte amb el tribunal, un pacte obvi, perquè sense tenir garanties de què li passaria lògicament ella no hauria anat a Madrid. I això fa que siga difícil de desvincular aquest episodi dels fets recents, com ara la votació del suplicatori al Parlament Europeu.
I m’agradaria remarcar en aquest punt un article que escrivia fa pocs dies una de les periodistes que coneix millor la justícia espanyola per dins i que és més fiable, Elisa Beni. En un text que aporta molta llum, Beni explica que a Madrid ja es veu clar que, com que no poden aconseguir allò que volen, la solució consistirà a convertir el “problema català” en el “problema Puigdemont” i deixar-lo morir –literalment, si cal– a l’exili. Són conscients que el govern legítim ha guanyat la partida europea però encara els queda, aparentment, la darrera opció: tot assumint que el president Puigdemont no l’enxamparan mai, aconseguir que, en canvi d’això, es podresca eternament a Bèlgica. I aïllar-lo al màxim, intentant fer veure que el “problema català” ha deixat d’existir i només hi ha una batalla personal. Això perquè Beni assumeix, evidentment, la tesi espanyola segons la qual la independència de Catalunya no arribarà mai.
El raonament passa per alt moltes coses, com ara que hi ha persones, no solament el president Puigdemont però també ell, que fan les coses que fan no pas pensant en el seu interès sinó pensant en un projecte col·lectiu. I també que les conseqüències d’allò que Espanya ja ha fet fins ara no s’esborraran a Europa pel mètode aquest tan madrileny de l’abrazo. Perquè això no funciona així fora de les seues fronteres. Ara, el fet que tota la premsa espanyola i bona part de les declaracions polítiques s’hagen dedicat a presentar, malgrat ella i la seua impecable i emocionant defensa dels drets de tothom, el retorn de Serret com una mena de bufetada al president Puigdemont s’explica ja en aquest nou marc mental.
2. La bifurcació de l’independentisme
Fa uns quants dies explicava que en política la gestió de la temporalitat és la cosa més difícil i heus ací que ràpidament ens hi tornem a trobar. Les coses no passen mai d’avui per demà. Però les coses es fan evidents i indiscutibles sempre d’avui per demà. I és amb això que ens hem trobat entre la votació del suplicatori al Parlament Europeu i la formació del Parlament de Catalunya. Que, dins l’independentisme, la bifurcació entre reformistes i rupturistes cada dia és més profunda i irreconciliable ja se sabia. Però, al final, les paraules sempre permeten de dissimular molt i a la gent li costa molt de convèncer-se a còpia a discursos. Els fets, tanmateix, ja són tota una altra cosa, perquè generalment eleven el nivell de comprensió de la realitat a un punt molt superior i per això aclareixen tant les situacions complexes.
Fets com ara que el conseller Lluís Puig, rupturista, jutjat i absolt de tots els càrrecs a Bèlgica, no es pot presentar demà a Madrid i eixir en llibertat. Com es va fer evident que el president Puigdemont i els consellers Comin i Ponsatí, rupturistes, no podien, malgrat la seua immunitat com a eurodiputats, fer el trajecte entre Cervera i Portbou sense que això implicàs anar a passar molts anys a la presó. Si tot continua com va anant, anirem veient gests, hi haurà situacions, que aclariran encara molt més les coses. Si a Catalunya passa com ha passat en totes les lluites d’alliberament nacional del món, arribarà un dia, per exemple, que uns presos seran al carrer i uns altres no, cosa tan inconcebible avui com era inconcebible fa vint-i-quatre hores que uns exiliats poguessen tornar en llibertat i uns altres no. El procés, aquest procés de bifurcació, reclama temps per a fer efecte, però difícilment tindrà marxa enrere, més enllà de la voluntat dels partits i tot. De manera que recomane una gestió sensata de la temporalitat perquè no es poden explicar les coses quan encara són incomprensibles per a la gent. I és a això que em referia l’altre dia en un comentari que va despertar un cert interès a les xarxes…
3. Els límits de la jugada espanyola
Però rematem-ho. Dic que el fet més important de tots és que Espanya ara es pense que amb alguns gests podrà rematar la crisi sense necessitat de resoldre el fons del conflicte. Però això no ens ho empassarem.
Ara, de fet, ja importa molt poc què puga fer Espanya. Perquè el debat judicial i la indignació política provenen d’allò que va fer el 2017 i, en tot cas, d’allò que no ha fet per corregir-ho d’aleshores ençà. I el TJUE no valorarà les novetats i les conveniències polítiques del moment; això ho fan els tribunals espanyols, però no els europeus. El TJUE valorarà, per posar un exemple claríssim i molt concret, si Espanya ha violat o no el dret dels acusats al seu jutge natural i, per tant, el conveni europeu dels drets humans. I com que la resposta és que sí, actuarà en conseqüència.
Amb la qual cosa la qüestió fonamental es redueix en definitiva a saber si a Espanya l’abrazo li servirà per a motivar un canvi de la situació Catalunya endins. Per a frenar la revolta, que diria Manel Delgado. O si, per contra, l’aclariment que aporten els fets la impulsarà encara més.
Perquè, al cap i a la fi, tot això no és una qüestió de persones, ni de situacions personals, sinó de nacions i de projectes polítics. Va començar quan Espanya fulminà l’estatut del president Maragall i quan el 2014, després del 9-N, Espanya va decidir que respondria amb la força i la violència al problema polític que li presentava la societat catalana. I aleshores va esclatar el Primer d’Octubre. La pregunta clau, per tant, és tan òbvia que em fa cosa escriure-la i tot: el problema és la situació personal dels exiliats, dels presoners, dels tres mil encausats en la causa general o el problema és la qüestió nacional catalana i l’encaix impossible de la nació dels catalans dins els projectes actuals d’això que ha de ser Espanya?
Jo no sé què pensa cadascú de vosaltres i, per tant, admet amb molt de gust el debat, però diria que conec prou bé la societat catalana per a assegurar que el problema és el segon i no el primer. Amb la qual cosa, en la mesura que és evident que de Madrid estant no es farà cap pas ni un per a resoldre’l, el problema de fons romandrà sobre la taula, al carrer. I tornarà a esclatar una vegada i una altra. Fins que es trobe la manera de fer efectiva la independència.
I em sembla particularment significatiu, i encoratjador, que avui el problema siga de fet molt més intens i cru que no pas fa tres anys. Amb l’independentisme superant el 50% dels vots en les eleccions. Amb bona part del Principat situada ja en xifres del 70% i el 80% de vots a favor de la independència, en posició per tant de “territori alliberat”. Amb les manifestacions cada vegada més contundents i amb el poder repressor de la policia cada vegada més contestat al carrer en la pràctica. Però també amb l’espanyolisme com més va més dur i tancat, menys dúctil. Amb menys terrenys intermedis cada dia –el PSC ja no ho és, de cap manera, si bé encara ho era fa cinc anys, i els comuns van deixant de ser-ho a marxes accelerades. I amb menys possibilitats que d’Espanya arribe cap proposta excitant. El “nació contra nació” doncs, i aquesta és la clau, és cada dia més conscient i real a Catalunya.
Entenc, finalment, que algú puga dir que d’acord, però que si l’independentisme reformista continua per aquest camí en realitat serà el projecte d’independència que n’eixirà afeblit, perquè no es podrà aconseguir res de substancial. Tan sols remarcaré que això equival a negligir que els vots no tenen amo, però sobretot que equival a desconfiar molt dels nostres conciutadans. Cosa que, sincerament, no veig justificable després de tot allò que ha fet la societat catalana fins ara.
PS1. Avui és un bon dia també per a explicar que no tots els problemes cauen de la banda dels reformistes. I, especialment, m’agradaria explicar-ne un que estic convençut que fa molt mal als rupturistes i que a mi cada dia m’irrita més, que és la pràctica gratuïta i innecessària de l’insult i la gracieta. Caldria que s’entengués que l’insult i la gracieta no són sinó mostres d’impotència. Per tant, no tan sols són innecessàries, sinó contraproduents.
El gest em sembla, principalment, per al consum intern. Com hem pogut veure aquesta mateixa setmana, el partit ja no es juga ni a Catalunya ni a Espanya. Es juga a la Unió Europea. I allà s’ha vist que els avanços de l’exili són molt grans. I les normes, clares per a tothom. Pel que fa al Principat, ara es trobaran amb una presidenta del parlament “rupturista” i amb l’avantatge que no necessita del sou polític per a viure. No cal patir. Espanya no ens decebrà. És la seua manera de veure el món. D’entendre’l, no. Que veurien que no són el seu melic (el del món). Seguim.