“¡Caramba! ¡Un abrazo!”

La qüestió fonamental es redueix en definitiva a saber si a Espanya aquest 'abrazo' li servirà per a motivar un canvi de la situació Catalunya endins

Vicent Partal
Vicent Partal
12.03.2021 - 10:22
Actualització: 12.03.2021 - 11:22
VilaWeb
El Tribunal Suprem d'Espanya.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Ignore si hi ha cap llibre de l’estil Les formes de la vida madrilenya. Dubte molt que hi siga, perquè m’estranyaria que s’hagués escapat del meu radar. En qualsevol cas, si hi és, estic segur que un dels primers capítols, si no el primer, hauria de dur per títol “¡Caramba! ¡Un abrazo!”.

Aquesta peculiar manera de saludar-se madrilenya indica moltes coses. La falsa efusivitat que implica, per exemple, ensenya quanta més importància donen en aquell país a les aparences que a la sinceritat. Però avui m’interessa remarcar un matís molt especial: El “¡Caramba! ¡Un abrazo!” es fa servir molt particularment amb els contrincants, amb els enemics, com una manera de celebrar l’amnèsia i de convidar, per tant, a l’amnèsia. Gent que fa temps que ha sostingut batalles sagnants, de sobte es fan l’abrazo i –en una frase que podria donar nom a un altre capítol del llibre– “pelillos a la mar”, que Déu n’hi do també, l’expressió…

I això ve a tomb del viatge d’ahir a Madrid de Meritxell Serret i el seu retorn posterior de l’exili, a Catalunya.

La primera cosa que he de dir és que me n’alegre molt per ella. Moltíssim. Les imatges que es van veure a Vallfogona de Balaguer són un bàlsam per tants anys de lluita. Tots els exiliats mereixen poder tornar lliures, tots els presos haurien de ser al carrer, lliures, i els gairebé tres mil encausats que hi ha avui per això que Espanya diu que són delictes relacionats amb el Primer d’Octubre haurien de deixar d’estar amenaçades.

I és a partir d’això que cal dir que el retorn de Meritxell Serret conté elements molt interessants i també molt significatius de caràcter polític que s’han de posar serenament sobre la taula per entendre on som.

Perquè, per una banda, l’evident concessió espanyola que significa acceptar el retorn en llibertat d’un exiliat membre del govern del Primer d’Octubre és una constatació valuosa de les dificultats que té, del sentiment de derrota que li causa l’acció de l’exili. Alhora que, des d’una altra perspectiva, és un dels passos més significatius que fins ara s’han fet en l’assumpció pública de la bifurcació dins l’independentisme entre reformistes i rupturistes. Però, per damunt de tot, és una operació que exemplifica perfectament tant el parany de l’abraçada madrilenya com la seua inoperància real. Anem per parts, doncs.

1. La constatació de les dificultats de l’estat espanyol

El temps, el moment, no és anecdòtic. Que la consellera Serret volia tornar era evident. La seua actuació d’aquests anys no ha tingut res a veure amb la dels altres exiliats a Brussel·les. I ho va deixar claríssim el 9 de febrer passat en aquesta entrevista d’Andreu Barnils que vam publicar a VilaWeb. La qüestió no és, per tant, que ella haja volgut tornar, car la coherència del seu comportament aquests anys és fora de tota discussió. La qüestió és en quin moment i per què l’estat espanyol ha decidit que ella podia tornar.

Sabem que és molt recent el canvi d’advocat, una acció determinant per a poder dur a terme el pacte amb el tribunal, un pacte obvi, perquè sense tenir garanties de què li passaria lògicament ella no hauria anat a Madrid. I això fa que siga difícil de desvincular aquest episodi dels fets recents, com ara la votació del suplicatori al Parlament Europeu.

I m’agradaria remarcar en aquest punt un article que escrivia fa pocs dies una de les periodistes que coneix millor la justícia espanyola per dins i que és més fiable, Elisa Beni. En un text que aporta molta llum, Beni explica que a Madrid ja es veu clar que, com que no poden aconseguir allò que volen, la solució consistirà a convertir el “problema català” en el “problema Puigdemont” i deixar-lo morir –literalment, si cal– a l’exili. Són conscients que el govern legítim ha guanyat la partida europea però encara els queda, aparentment, la darrera opció: tot assumint que el president Puigdemont no l’enxamparan mai, aconseguir que, en canvi d’això, es podresca eternament a Bèlgica. I aïllar-lo al màxim, intentant fer veure que el “problema català” ha deixat d’existir i només hi ha una batalla personal. Això perquè Beni assumeix, evidentment, la tesi espanyola segons la qual la independència de Catalunya no arribarà mai.

El raonament passa per alt moltes coses, com ara que hi ha persones, no solament el president Puigdemont però també ell, que fan les coses que fan no pas pensant en el seu interès sinó pensant en un projecte col·lectiu. I també que les conseqüències d’allò que Espanya ja ha fet fins ara no s’esborraran a Europa pel mètode aquest tan madrileny de l’abrazo. Perquè això no funciona així fora de les seues fronteres. Ara, el fet que tota la premsa espanyola i bona part de les declaracions polítiques s’hagen dedicat a presentar, malgrat ella i la seua impecable i emocionant defensa dels drets de tothom, el retorn de Serret com una mena de bufetada al president Puigdemont s’explica ja en aquest nou marc mental.

2. La bifurcació de l’independentisme

Fa uns quants dies explicava que en política la gestió de la temporalitat és la cosa més difícil i heus ací que ràpidament ens hi tornem a trobar. Les coses no passen mai d’avui per demà. Però les coses es fan evidents i indiscutibles sempre d’avui per demà. I és amb això que ens hem trobat entre la votació del suplicatori al Parlament Europeu i la formació del Parlament de Catalunya. Que, dins l’independentisme, la bifurcació entre reformistes i rupturistes cada dia és més profunda i irreconciliable ja se sabia. Però, al final, les paraules sempre permeten de dissimular molt i a la gent li costa molt de convèncer-se a còpia a discursos. Els fets, tanmateix, ja són tota una altra cosa, perquè generalment eleven el nivell de comprensió de la realitat a un punt molt superior i per això aclareixen tant les situacions complexes.

Fets com ara que el conseller Lluís Puig, rupturista, jutjat i absolt de tots els càrrecs a Bèlgica, no es pot presentar demà a Madrid i eixir en llibertat. Com es va fer evident que el president Puigdemont i els consellers Comin i Ponsatí, rupturistes, no podien, malgrat la seua immunitat com a eurodiputats, fer el trajecte entre Cervera i Portbou sense que això implicàs anar a passar molts anys a la presó. Si tot continua com va anant, anirem veient gests, hi haurà situacions, que aclariran encara molt més les coses. Si a Catalunya passa com ha passat en totes les lluites d’alliberament nacional del món, arribarà un dia, per exemple, que uns presos seran al carrer i uns altres no, cosa tan inconcebible avui com era inconcebible fa vint-i-quatre hores que uns exiliats poguessen tornar en llibertat i uns altres no. El procés, aquest procés de bifurcació, reclama temps per a fer efecte, però difícilment tindrà marxa enrere, més enllà de la voluntat dels partits i tot. De manera que recomane una gestió sensata de la temporalitat perquè no es poden explicar les coses quan encara són incomprensibles per a la gent. I és a això que em referia l’altre dia en un comentari que va despertar un cert interès a les xarxes…

3. Els límits de la jugada espanyola

Però rematem-ho. Dic que el fet més important de tots és que Espanya ara es pense que amb alguns gests podrà rematar la crisi sense necessitat de resoldre el fons del conflicte. Però això no ens ho empassarem.

Ara, de fet, ja importa molt poc què puga fer Espanya. Perquè el debat judicial i la indignació política provenen d’allò que va fer el 2017 i, en tot cas, d’allò que no ha fet per corregir-ho d’aleshores ençà. I el TJUE no valorarà les novetats i les conveniències polítiques del moment; això ho fan els tribunals espanyols, però no els europeus. El TJUE valorarà, per posar un exemple claríssim i molt concret, si Espanya ha violat o no el dret dels acusats al seu jutge natural i, per tant, el conveni europeu dels drets humans. I com que la resposta és que sí, actuarà en conseqüència.

Amb la qual cosa la qüestió fonamental es redueix en definitiva a saber si a Espanya l’abrazo li servirà per a motivar un canvi de la situació Catalunya endins. Per a frenar la revolta, que diria Manel Delgado. O si, per contra, l’aclariment que aporten els fets la impulsarà encara més.

Perquè, al cap i a la fi, tot això no és una qüestió de persones, ni de situacions personals, sinó de nacions i de projectes polítics. Va començar quan Espanya fulminà l’estatut del president Maragall i quan el 2014, després del 9-N, Espanya va decidir que respondria amb la força i la violència al problema polític que li presentava la societat catalana. I aleshores va esclatar el Primer d’Octubre. La pregunta clau, per tant, és tan òbvia que em fa cosa escriure-la i tot: el problema és la situació personal dels exiliats, dels presoners, dels tres mil encausats en la causa general o el problema és la qüestió nacional catalana i l’encaix impossible de la nació dels catalans dins els projectes actuals d’això que ha de ser Espanya?

Jo no sé què pensa cadascú de vosaltres i, per tant, admet amb molt de gust el debat, però diria que conec prou bé la societat catalana per a assegurar que el problema és el segon i no el primer. Amb la qual cosa, en la mesura que és evident que de Madrid estant no es farà cap pas ni un per a resoldre’l, el problema de fons romandrà sobre la taula, al carrer. I tornarà a esclatar una vegada i una altra. Fins que es trobe la manera de fer efectiva la independència.

I em sembla particularment significatiu, i encoratjador, que avui el problema siga de fet molt més intens i cru que no pas fa tres anys. Amb l’independentisme superant el 50% dels vots en les eleccions. Amb bona part del Principat situada ja en xifres del 70% i el 80% de vots a favor de la independència, en posició per tant de “territori alliberat”. Amb les manifestacions cada vegada més contundents i amb el poder repressor de la policia cada vegada més contestat al carrer en la pràctica. Però també amb l’espanyolisme com més va més dur i tancat, menys dúctil. Amb menys terrenys intermedis cada dia –el PSC ja no ho és, de cap manera, si bé encara ho era fa cinc anys, i els comuns van deixant de ser-ho a marxes accelerades. I amb menys possibilitats que d’Espanya arribe cap proposta excitant. El “nació contra nació” doncs, i aquesta és la clau, és cada dia més conscient i real a Catalunya.

Entenc, finalment, que algú puga dir que d’acord, però que si l’independentisme reformista continua per aquest camí en realitat serà el projecte d’independència que n’eixirà afeblit, perquè no es podrà aconseguir res de substancial. Tan sols remarcaré que això equival a negligir que els vots no tenen amo, però sobretot que equival a desconfiar molt dels nostres conciutadans. Cosa que, sincerament, no veig justificable després de tot allò que ha fet la societat catalana fins ara.

PS1. Avui és un bon dia també per a explicar que no tots els problemes cauen de la banda dels reformistes. I, especialment, m’agradaria explicar-ne un que estic convençut que fa molt mal als rupturistes i que a mi cada dia m’irrita més, que és la pràctica gratuïta i innecessària de l’insult i la gracieta. Caldria que s’entengués que l’insult i la gracieta no són sinó mostres d’impotència. Per tant, no tan sols són innecessàries, sinó contraproduents.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
11.03.2021  ·  22:12

El gest em sembla, principalment, per al consum intern. Com hem pogut veure aquesta mateixa setmana, el partit ja no es juga ni a Catalunya ni a Espanya. Es juga a la Unió Europea. I allà s’ha vist que els avanços de l’exili són molt grans. I les normes, clares per a tothom. Pel que fa al Principat, ara es trobaran amb una presidenta del parlament “rupturista” i amb l’avantatge que no necessita del sou polític per a viure. No cal patir. Espanya no ens decebrà. És la seua manera de veure el món. D’entendre’l, no. Que veurien que no són el seu melic (el del món). Seguim.

Ramon Caralt
Ramon Caralt
11.03.2021  ·  22:16

Cada vegada “els” (poseu-hi noms vosaltres mateixos) serà més complicat voler repicar i anar a la processó, voler nedar i guardar la roba, tenir la dona borratxa i el vi a la bota,…

Josep Salart
Josep Salart
11.03.2021  ·  22:21

Personalment no deixaré mai que el MHP Puigdemont i els altres exiliats belgues i escocessos, es pudreixin a l’exili. Sería anar contra els meus principis i llavors, no existeixes.

La publicitat que pot fer ERC-PSOE amb l’altre gent, m’importa ben poc. Cadascú fa el què vol i lo que li convé. Ara i aquí estem parlant de lluitar contra el repressor de la nostra llibertat. Es per això que, al repressor, no se l’ha de tutejar.

De les senyores que viuen a Suissa, no cal parlar-ne avui.

Joan Cusidó
Joan Cusidó
11.03.2021  ·  22:29

Quin paper hi juguen els “reformistes” en aquests arraconament ? ( Entre tots els altres papers -i en podem fer una llista contínua- d’anar desmuntant l’independentisme)

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
11.03.2021  ·  22:31

Dispenseu-me la ignorància, però que algú ens faça llum, per favor:

Però la senyora Serret tenia eurordre de cerca?

Mai vaig entendre perquè restava a Brussel·les.

Per ser Honorable Consellera quan españa repartia estopa discrecionalment en aquesta colònia, s’havia anat a fer turisme a Bussel·les?

Algú amb més trellat que jo i coneixements jurídics penals i civils que m’ho aclarisca.

A Màdrix els colonitzats només anem a fer turisme, treballar o retre pleitesia a l’estat colonial.

Josep Blesa (València)

josep SELVA
josep SELVA
11.03.2021  ·  22:37

Tenim en Vicent irritat per l’insult i la gracieta. Efectivament, es una mostra d’impotència que les societats valentes i radicalitzades no practiquen peró aquesta societat catalana tova, poruga i capada, sí.
Va caldre, per exemple, que exterminessin 6 milions de jueus perquè el nou Estat d’Israel, nascut fràgil i aculat, entengués que no es pot pagar, col·laborar, contemporitzar ni res de res amb qui et vol exterminar. Ho tenen tan clar com fosc ho tenim nosaltres

Núria Coma
Núria Coma
11.03.2021  ·  22:48

He llegit 3 vegades l’editorial avui.
I a la tercera em sembla que l’he entès en la seva totalitat.
Agraeixo infinitament el privilegi de llegir cada nit un tan gran periodista, també els dies que com avui m’ha neguitejat i no comparteixo del tot.
Crec que abarca tantes qüestions avui , que s’haurien de comentar per separat, però el fet rupturiste i reformiste, tan acceptat ja en el nostre llenguatge, avui m’ha arribat tan tèrbol , espès i barrejat, que poca cosa puc extreure’n. Ara bé la pregunta clara i concreta que es fa Vicent, aquesta si que nítidament comparteixo. Lluitarem pel país, per la llibertat, i la república i això defensarem davant les lluites personals.
I el MHP Puigdemont com diu l’Elisa icom vol l’estat, no morirà sol a l’exili. D’això n’estic segura, perquè malgrat no vagi de persones, si va de legitimitat, i no en tindrem ni un bocí fins que el nostre president legítim torni a casa seva, casa nostra.

No españa, no Elisa, No Vicent, no ERC, no l’oblidarem ni el vendrem ni l’abandonarem a Bèlgica

Sílvia Poll
Sílvia Poll
11.03.2021  ·  22:51

Doncs jo no se si els tribunals europeus entendràn que els exiliats a Bélgica, Escòcia i Suissa ho fessin perquè el supremo no és el tribunal legítim per jutjar-los i perquè no tindríen un judici just, i la Meritxell Serret se’n vagi de pet al supremo a demanar-li petmís per tornar.
Actuant així no l’està legitimant?

Josep Agustí Faiges
Josep Agustí Faiges
11.03.2021  ·  22:58

Sempre he pensat que les posicions personals cal respectar-les. Dit això, el retorn llampec de Meritxell Serret es una nova bufetada a un procés que des de les institucions autonòmiques està mort. Seguim on estaven , no; pitjor dia que pasa.

PERE AMETLLER
PERE AMETLLER
11.03.2021  ·  23:04

som l’exèrcit d’en Pancho Villa. Cada qual tira pel seu cap. Així costarà molt de guanyar

JORDI DE
JORDI DE
11.03.2021  ·  23:20

El fet però és que ni els reformistes han reformat res, ni els rupturistes han trencat res – ni tan sols els pactes vigents amb el psoe-psc o comuns.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
11.03.2021  ·  23:25

Malauradament senyor Partal a molta gent el preocupa més la situació personal dels seus (del seu partit), que la situació del país. I aquesta és la motivació que explica el gran nombre de partidaris de la “via no rupturista”.
Tinc la impressió que el que ha fet la sra. Serret és el que volen les instàncies judicials que facin la resta de polítics i presos. Reconèixer el tribunal, demanar perdó i prometre que no ho tornaran a fer. Tot per fer veure a Europa que són una justícia justa i magnànima amb els que es porten bé i que els altres, com Puigdemont només busquen bronca i problemes fora de casa.
Tant de bó m’equivoqui, però vostè mateix ho ha dit, veurem presos que surten i altres que no, exiliats que poden tornar i altres que no, i això, si són dels seus, a molta gent ja els estarà bé. El vot de molta gent segueix sent presoner.

Núria Florensa
Núria Florensa
11.03.2021  ·  23:27

Tothom amb un mínim de coneixement sabem q sense els 3 partits independentistes no podrem fer la independència de Catalunya. Però som molts els que hem viscut els esdeveniments d’aquest darrers 12 anys amb molta intensitat i de cap manera volem ni podem passar pàgina. Sóc rupturista i ja joveneta vaig veure la Constitució de 1978 com una 💩. Imagineu-vos ara més gran, dra. en història i molt llegida. Només desitjo q les noves generacions com estan fent agafin el testimoni quant no pugui més i segueixin lluitant pel l’alliberament nacional. Abomino de taules i mi – longues que entabanen a qui ja ho desitja. A Carn!

Anna CASACUBERTA
Anna CASACUBERTA
11.03.2021  ·  23:30

Jo crec que als jutges i al govern espanyol només els interessa l’extradició del MH President KRLS. Ell és el plat principal i els altres exiliats són l’acompanyament.

Berta Carulla
Berta Carulla
11.03.2021  ·  23:32

A mi m’agradaria que si m’han de renyar em renyin d’entrada i després si de cas endolceixin, o no. Això en canvi de que em venguin la moto per fer-me llegir fins el final i en l’últim moment em donin el calbot ho trobo de cole de monges que et foten mà per sota de la faldilla. Igual o pitxor que l’insult i la gracieta, si vas a mirar.
Un talent molt malaguanyat.
Sap greu però poc marge ens queda ja a alguns.
Apa, bona nit.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
11.03.2021  ·  23:47

(una correcció, si no sap greu)

L’article diu que l’independentisme s’ha bifurcat en independentisme rupturista i independentisme reformista.

En bon català caldria dir: L’autoanomenat independentisme d’abans del 2017 s’ha bifurcat en independentisme i espanyolisme reformista.

Ricard Portabella
Ricard Portabella
11.03.2021  ·  23:57

El procés no va començar amb l’ensulsiada de l’Estatut Maragall. Va començar amb els pactes del 78. L’estat autonòmic no va ser res més que xutar la pilota endavant. Fou una manera de guanyar temps, tant pel nacionalisme espanyol com pel nacionalisme reformista català. Guanyar temps i preparar la batalla final que, un cop desplegat l’estatut, acabaria arribant. El nacionalisme espanyol (dreta i “esquerra”) tenien perfectament clar que mai permetrien res que anés, en la pràctica, més enllà d’una descentralització administrativa. I ja som a la batalla final.

Jordi Parera
Jordi Parera
12.03.2021  ·  00:05

esta clar que torni ara despres de la votacio del suplicatori esta pensat per blanquejar la imatge de espanya, tornar no es gratis.
anant al final com pot creure que reformisme es independentista? reformisme es federalisme, neoautonomisme..

Albert Ventura
Albert Ventura
12.03.2021  ·  00:24

Dels espanyols no et pots creure ni quan et diuen l’hora. La veig amb l’estanca pagada a l’Hotel Reixes abans d’un mes.

Miquel Amorós
Miquel Amorós
12.03.2021  ·  00:44

Jo no tinc clar que Meritxell Serret estigués tant perseguida com els altres exiliats. Crec que no havia ‘pecat’ tant.
Per altra banda, ha tornat i no l’han posat a la presó de seguida.
Però té càrrecs i li faran judici i ningú pot estar segur que no la posaran a la presó. Si ells volen, la poden posar de manera preventiva.
A Espanya, com no hi ha llei, no pots estar mai segur de res. És com el ‘lejano Oeste’.
Ni els militants del PP han estat segurs, que han mort com a mosques.

I respecte a Puigdemont, estic d’acord amb els altres companys i amb desacord amb el Partal. El 130é President és un heroi nacional i que ha fet més per Catalunya que tots els demés junts. No quedarà mai oblidat a l’exili. Si això pases no mereixeriem dir-nos catalans. És questió de dignitat.

Ed Garrido
Ed Garrido
12.03.2021  ·  02:06

Sergi Sabria: “L independentisme ja no es la prioritat dels catalans”, tot euforic i content, es l exemple del que es ER: partit de mentiders, envejosos, ressentits i amics del PSOE. Han insultat tant a la bona gent de Junts que no es mereixen que aquests facin president a l Aragones.

Jordi Quinquillà
Jordi Quinquillà
12.03.2021  ·  02:24

Lluís Puig, conseller d’Exteriors. La batalla es juga a Europa.

Lluis Lopez
Lluis Lopez
12.03.2021  ·  04:57

L’estrategia de triar l’exili o be de quedar-se a l’estat i ser jutjat i condemnat pels tribunals espanyols, son dues estrategies correctes i complementaries. L’exili es dur i la preso es dura. I mes si son injustos. El fet de deixar votar als catalans si volem ser independents o continuar a l’estat, de cap manera pot ser jutjable i condemnable. No en democracia. Tant el Canada com el Regne Unit ho han demostrat abastament. Tant el President Puigdemont i el govern a l’exili, com el Vicepresident Junqueras i el govern empresonat, o la Presidenta del Parlament i els liders socials no han comes cap delicte, cap. Aixo ho han entes els tribunals de Belgica i Alemanya. Votar i deixar votar no es delicte. Nomes ho es a l’estat. A Madrid aixo no ho entenen i no ho entendran. I el conflicte continuara i continuara, perque nomes la democracia i el vot ho poden resoldre. El fet que es jutja i es condemna es haver deixat votar als ciutadans. Nomes aixo, votar.

Josep Vilà
Josep Vilà
12.03.2021  ·  06:21

Una gracieta Vicent que veig que les valoreu: Dir reformistes als que es rendeixen és “un bon abrazo” periodístic.

Joan Sánchez
Joan Sánchez
12.03.2021  ·  06:42

Com sempre, bon editorial. Ara bé, penso que el Sr. Partal s’equivoca quan diu: “dins l’independentisme, la bifurcació entre reformistes i rupturistes”, perquè crec que no es pot incloure els “reformistes” dins l’independentisme. Fa moooolt temps que ha quedat demostrat que no hi ha cap possibilitat de reformar res i que l’únic possible es trencar unilateralment per a obtenir la nostra independència.
Com diu l’anterior comentari, no es pot incloure dins l’independentisme aquests “reformistes” que s’han “rendit”.
El realment preocupant és que encara han pogut convèncer una bona part de gent independentista de bona fe per a que els votin.

Rosa Guallar
Rosa Guallar
12.03.2021  ·  06:44

ERC deu està fent doble negociació. Negocia alhora a España i a Catalunya. A España negocia el que necessita per asseguarar una legislatura que acontenti allò que en diu “la base” i li permeti guanyar còmodament a Catalunya d’aquí a 4 anys. I a Catalunya negocia el repartiment del pastís autonòmic amb l’estrategia orientada a mirar de destruir en 4 anys tot allò que li fa nosa per a guanyar d’aquí 4 anys. I veure-ho fa una tristesa infinita, per la nostra pàtria, tan petita, que la sumniem sencera, i lliure, socialment pròspera i justa.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
12.03.2021  ·  07:05

Jo no he entes la tornada de Mèrit ell Serret, i menys anar els tribunals a Madrid a demanar permís per tornar a España.
Quin doble fons hi ha en aquest comportament, estic tipa del doble joc que està fen ER, no són gens leals sempre actuen en un doble fons i amb traïdoria

Joan López
Joan López
12.03.2021  ·  07:06

Hi ha un munt de vots independentistes, que any rera any va en aument,jo parlo amb gent del carrer I tots pensem I volem al mateix: Un estat català,o sigui ser-hi una naciò,la rep.catalana.,ja no ens conformen amb quelcom cosa,ho volem tot. Doncs això mes de 2 milions de vots. Prenguin nota srs.reformistas-Autonomistes.

josep soler
josep soler
12.03.2021  ·  07:06

El concepte “independentista reformista” és un oxímoron. El Sr. Partal és molt intel·ligent, és preocupant que col·labori voluntariament amb la contrarevolució del 3 d’Octubre d’ERC.
Si ara als “dependentistes” de facto d’ERC en diem també “independentistes”, estem nosaltres mateixos reballant pels laboratoris de reprogramació de l’opinió publicada de la FAES.

Carme Perello
Carme Perello
12.03.2021  ·  07:07

“Tan sols remarcaré que això equival a negligir que els vots no tenen amo, però sobretot que equival a desconfiar molt dels nostres conciutadans.”
Referint-se a l’independentisme “reformista”.

Potser molta gent sí, però jo l’adjectiu de: “independetisme reformista”, no l’havia sentit. Qui s’inventa aquests nous títols contemporanis??
Aquí sr. Partal, no estic d’acord amb vostè, em sembla que estem “rizando el rizo”, com es diu en la llengua castellana.
En el moment en que comencem, i- ho estem fent fa temps,- filtrant….,millor dit,
destripant, les situacions, informacions, actituds, és que algo fa, crec-crec.
Ara té dos camins ó lectura l’independentisme?
“reformista i rupturista”, això no té bona pinta, perquè ja no es diuen noms talq ual, ara ja estem en la situació de, per ex.: El PSC, i el fum que van vendre durant molt de temps: FEDERALISME.

I tornant al paràgraf seu, que heu posat al començament,
desconfiar no és la paraula; però opinar i donar una postura diferent, i si a sobre ho fem amb humor i rialleta, i si em permet: des del sarcasme.
Sí, perquè negar, és d’impotència, de submissió, d’òsties ara, de posar sempre la galta…perquè els catalans, tenim una bona professionalitat de fer-ho.
Sí, m’acuso de la rialleta i la gracieta…..faig teràpia, i tinc el dret de fer-ho.
Però sr. Partal, no en venguin la moto de que l’independència es pot definit de 2 maneres. NO¡
L’INDEPENDÈNCIA, ÉS SEPARACIÓ, RUPTURA, amb lletres ben grosses.
Vikipèdia.

JOAN RAMON GOMÀ
JOAN RAMON GOMÀ
12.03.2021  ·  07:19

No entenia res del que habia passat amb Meritxell Serret fins que he llegit aquest editorial.

Moltes gracies per explicar-ho tan clarament.

Lluí Mor
Lluí Mor
12.03.2021  ·  07:40

Quan el senyor Partal ens va començar a parlar de reformisme, referint-se a ERC, penso que cualsevol lector ho podia entendre i fer un analissis de situació, ara bé, a mesura que pase el temps i els aconteixements, el terme reformista, cau pel seu propi pes, ha horers d’ara reformisme és rendició, però el senyor partal, amb tan olfacte polític, continue utilit-zan aquest terme. No anem bé, falte molt més compromis per part de mitjans com aquest i d’altres.
Molt d’acord amb tots els comentaris.

Anna Maria Porta
Anna Maria Porta
12.03.2021  ·  07:46

Jo vull saber quins són els tripijocs entre l’Opus i els de més enllà de l’Ebre. Ens estan refregant pels nassos que la independència no toca. Tenim tot el dret de saber el que està passant. Que es pensen que poden fer i desfer amb els nostres vots. Indignació és el que sento, no m’agrada que em prenguin per idiota. Bon dia i bona hora .☮️

Marta GUANYABENS
Marta GUANYABENS
12.03.2021  ·  08:02

Vaig sentir Boye explicabt que Meritxell Serret estava acusada de desobediència i això en cap cas podia implicar pena de presó.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
12.03.2021  ·  08:19

Quan vaig sentir la notícia del retorn de l’exili Meritxell Serret, presentant-se directament al Injust i manipulador TS espanyol, i fent-ho just a continuació de la potinejada de l’aixecament de la Immunitat al MHP Carles Puigdemont, a Toni Comin i Clara Ponsatí, algo em va neguitejar molt per dins. Vaig pensar que això volia anar en contra del MHP Carles Puigdemont en representar una mena de blanqueig de la judicatura espanyola.

I veig que així ho veu també VW.
M’en alegro del retorn lliure d’exiliats, però no del moment escollit, sembla, una maniobra pactada degut al mal resultat de la votació de l’aixecament de la immunitat.
Pactada amb els autonomistes de la cúpula d’ER, Oriol Junqueras i acòlits.

No, si el país importa més que el partit, el retorn de Meritxell Serret no s’havia de fer ara. Però clar, és ER, és el pacte amb el colonitzador: si fas ars un detall públic de submissió, potser, dic potser, et farem un cop a l’esquena.

El MHP Carles Puigdemont és la bèstia negre del naZionalisme espanyol, això queda molt clar. Però sembla que no tots els votants d’ER ho tenen clar malauradament, jo, ex-votant si.
El país abans que el partit.

Josep Morell
Josep Morell
12.03.2021  ·  08:20

Mireu, mentre tinguem 6 partits “independentistes” no aconseguirem la independència. És impossible, tant dona com ens ho mirem, no pot ser, no ha estat mai en cap lloc del món. L’acumulació diaria de contradiccions que això comporta fa que l’objectiu principal es perdi pel cami en mig d’un marasme de politiquetes de curta volada. Per tant, o passem per damunt dels partits o més val que ens dediquem a plantar calçots.

Josep Segura
Josep Segura
12.03.2021  ·  08:34

No sé si algú es va adonar del numeret a l’arribada de la Serret a Madrid. Parlo de l’inefable Rufián. A les imatges parla un representant de Junts (no sé qui era) donant la benvinguda a la nouvinguda i invocant a la lluita contra le repressió. Al fons, es veu la Meritxell assentint amb el cap. Al seu costat, en Rufián la veu i tot seguit es posa devant d’ella per tapar-la de les càmeres i hi comença a discutir.
A mi el xicot em fa pena, ja que estic segur que no es pot ser feliç tenint a l’esperit aquesta rancúnia permanent. També és veritat que té un mestre que s’ha d’autoproclamar “bona persona” en públic. S’entén.

Albert Miret
Albert Miret
12.03.2021  ·  08:37

Jo, sentint-ho molt per la senyora Serret, no soc gaire optimista i no em crec que així s’acabi el seu cas. De fet, està citada per la setmana que ve, i coneixent la traïdoria, que forma la part més important de la personalitat castellana, avui t’ensenyen el menú, i quan et veuen més il·lusionat,  llencen davant teu i ostentosament el dinar a les escombraries, perquè el que els agrada de debò, és veure’t patir i humiliar-te. Arran del “caramba, un abrazo” -que conec perfectament perquè tinc un cunyat que m’ho fa sistemàticament i em rebel·la cada vegada-, un madrileny o un afí seu, actua sempre com una boa constrictor imperator (per més inri lo de imperator). Primer afluixa,  i es mata fent elogis que es veu d’una hora lluny que són fingits, i llavors, a la que la conversa deixa de ser absolutament idiota i passa a ser una mica més consistent, t’escanya i lentament i et mostra el que et podria passar si no fas el que ell diu. Per això, penso que la Meritxell és realment valenta, perquè això ho ha de conèixer i ha de saber que la serp sempre la té al seu voltant, no tan sols com a ex-exiliada, sinó simplement com a catalana. Per això, jo li aconsellaria que una vegada fetes totes les abraçades sinceres i autèntiques, estigui ben defensada per al més que possible atac. Són així des de tota la història coneguda, i no tenen cap intenció de canviar, perquè la veritat és que l’únic que els ha funcionat i molt bé per cert, és l’engany i la violència. Tota la resta han estat fracassos històrics.
Meritxell. Sigues molt cauta. Ara vens de passar tres anys en una democràcia, estàs relaxada, i t’has tornat més que mai bona persona, ho sé, per experiència pròpia que això passa, però aquí estem passant els darrers tres anys de retorn al passat més dictatorial i estúpid que et puguis imaginar. Meritxell, tots estem amb tu, però sobretot, protegeix-te tant com puguis.

Josep Ramon Gil
Josep Ramon Gil
12.03.2021  ·  08:47

Sr Partal , excel.lent resum de moltes coses , peró encert total pel que fa a Nació contra Nació , per tant el MHP Puigdemont té darrera seu no sol el vot de 1 milió de ciutadàns , també l’aval i el simbolisme de gairebé tot el mon Independentista .

Joan Cuscó
Joan Cuscó
12.03.2021  ·  09:04

Quanta deslleialtat al M.H. President Puigdemont (ni ho sabia).
Va prometre el referèndum i el va fer. Un polític valent i que no enganya i l’estàn deixant cada dia més sol.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
12.03.2021  ·  09:21

Josep Vilà i Berta Carulla, no hi ha res a fer.
El Sr. Partal sempre riurà més a gust amb les gracietes dels reformistes.
És com la vara de mesurar europea. Els reformistes es permeten d’insultar a tort i a dret, però no seran mai renyats. Ja ho sabem que qui neix amb la flor al cul, té mitja vida guanyada
L’aïllament de l’exili, amb la complicitat d’Erc fa mesos que es veu venir. Però el sr. Partal, meravellós!, ho ha vist avui..
L’independentisme real, no el rupturista, sinó el real, es desplaçarà naturalment cap a un sol partit, i llavors guanyarem.
La victòria pírrica d’ERC no els servirà per res, ni a ells ni a Espanya.
Quan, finalment, direm les coses pel seu nom. I als reformistes els direm col·laboracionistes, la independència serà qüestió de poques setmanes.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
12.03.2021  ·  09:35

Es evident que l’estratègia de l’estat es aprofundir en l’esquerda independentista -reformistes/rupturistes-, administrar la repressió segons convingui i donar l’aparença a Europa d’una justícia homologable. Això darrer crec que ja no els hi ha sortit bé i no se’n podran refer. Tot i això el pes de l’estat espanyol a Europa té, ara per ara, molta importància i encara el pot posar d’esquenes al ‘problema català’ com s’ha vist en la votació per aprovar el suplicatori per aixecar la immunitat als polítics exiliats/parlamentaris, encara que això suposarà a mig termini una infecció viral que canviarà el sentit íntim de la UE. És veritat que els peixos grossos (Puigdemont, Comín i Ponsatí) -que no podran pescar- no podran tornar mai?, encara que tinguin sentències a favor del TJUE i TEDH?. Companys -condemnat a 30 anys pels fets d’octubre de 1934- va se alliberat per la caiguda del règim de Primo de Rivera amb la victòria del Front Popular. Espanya ara no té Front Popular, ni se l’espera, ni res que s’hi assembli. Per tant, si això és així, només podrien tornar si Catalunya és independent. Això no pot ser, no serà possible sinó hi ha la unió, sense reserves, dins de l’independentisme. No estic d’acord amb la part final de l’Editorial d’avui -entenc els comentaris com un debat educat amb l’editorialista- perquè, si bé és veritat que els vots no tenen amo també és veritat que no són entitats neutres. Crec que des de l’1 d’octubre fins ara mateix, i el què ens falta, estem passant una mena de grip. Quan el PSOE ja no pugui oferir res més -això ja és així ara però cal que es materialitzi més encara-, atenció, res més que un estat unitari. Quan després de parar la taula no hi hagi ni coberts, quan es desveli el miratge de la penetració d’ERC a l’àrea metropolitana, aleshores potser reformistes i rupturistes passaran a ser una sola colla. Passarà temps perquè el castell que hem de fer és de 10, molt fràgil, requereix paciència i molta gent.

Pep Agulló
Pep Agulló
12.03.2021  ·  09:46

TOT ÉS INDEPENDENTISME, NO HI HA MATISOS

Tant de circumloqui me té marejat…i no capto el sentit en detall del text… Potser he perdut vista i ho veig borrós.

És clar que la bifurcació dins l’independentisme en clau de fer política, tindria molt trellat per l’Estat, però ells, no fan política, no hi ha enemics menors o baules febles, és com quan era d’ETA qualsevol independentista èuscar.

És evident que la Meritxell Serret ha mesurat el retorn amb garanties, però això no confirma la tesi de què els togats facin distincions. 1/ Ella era la més “desvinculada” del Consell per la República (de Puigdemont). 2/ Després del suplicatori en massa de l’espanyolisme al Parlament Europeu, els togats donen el toc de temperança de cara a Europa mostrant que les lleis d’aquí són equitatives i per tant la demanda de les extradicions justes. 3/ L’exiliada pot presentar-se a la nova legislatura catalana, mentre Laura Borràs pot ser inhabilitada (gràcies, un cop més CUP, pel vet i per la fe en la justícia espanyola). Pastanaga i pal.

La qüestió és com fiscalitzarà l’autonomisme d’ERC aquest “abrazo”.

Amb tot, veig en la línia editorial una tendència a valorar l’element objectiu: la confrontació entre nacions (que subscric) gairebé com si la contradicció es resolgués per ella mateixa en un sentit determinista. Però l’element subjectiu, un “estat major” de la revolta del carrer, així com el CxR haurien de ser molt més determinats que no el poder d’una institució autonòmica segrestada per l’Estat. I se’n parla poc…

PS1. Per respecte a molts ciutadans que voten ERC, entenc que les dues estratègies independentistes (cap de les dues declinen programàticament la independència), es defineixin com rupturistes i autonomistes (reformistes de què Vicent?) Una altra cosa és el contingut que alguns li donen p.ex. Jordi Buïl.

PS2. Ahir la Rosa Gispert és preguntava allò que fa temps jo també, què se n’ha fet d’en Joan Rovira un comentarista que aportava molta qualitat.

I a la Roser Caminal, agrair-li la puntualització que va fer sobre el meu comentari, segurament mal expressat. Venia a dir, que la cosa no va de partit sinó d’un moviment generador d’una dinàmica del carrer amb la complicitat de CxR. Estem d’acord.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
12.03.2021  ·  09:53

Vicent, Espanya no afluixarà en allò fonamental: Cap concessió a l’independentisme. Perquè li va el ser o no ser del que és, gràcies a tindre’ns colonitzats.Tu, ben bé que ho saps. En quan als exiliats, amb MHP Puigdemont al capdavant, per escarment indifinit de tots com insinues, el País no ho tolerarà; i el dia que tots els ciudadans es confabulen per eixir al carrer, pacíficament, preparats a ressistir més enllà d’unes hores, un dia ni dos, s’acabat el bròquil i el temps d’espera. Conscients que el sotrac econòmic, limitat, momentani que comportarà (arrossegant Espanya), no és res en comparació al gota a gota, permanent, que ella ens imposa. I no sols econòmic. Europa no podria seguir tancant els ulls desentenent-se.

jaume vall
jaume vall
12.03.2021  ·  10:36

Completament d’ acord amb Josep Usó: ”
El gest em sembla, principalment, per al consum intern. Com hem pogut veure aquesta mateixa setmana, el partit ja no es juga ni a Catalunya ni a Espanya. Es juga a la Unió Europea. I allà s’ha vist que els avanços de l’exili són molt grans. I les normes, clares per a tothom. Pel que fa al Principat, ara es trobaran amb una presidenta del parlament “rupturista” i amb l’avantatge que no necessita del sou polític per a viure. No cal patir. Espanya no ens decebrà. És la seua manera de veure el món. D’entendre’l, no. Que veurien que no són el seu melic (el del món). Seguim.”

I amb Josep Salart: CAL DONAR SUPORT AL CONSELL DE LA REPÚBLICA. CADA DIA. ENTENDRE QUE NO ÉS NOMÉS UN SUPORT A JUNTS, SINÓ A LA GENERALITAT SOBIRANA. !!!!!!

Imma Verdaguer
Imma Verdaguer
12.03.2021  ·  10:41

Començo estar fins els nassos del bonisme que fan d’alguns que al fons és per anar contra l’altra.
En comptes de fer pinya amb qui els uneix un mateix objectiu, s’uneixen amb l’enemic en una abraçada que ens ofegarà a tots.

Pere Grau
Pere Grau
12.03.2021  ·  11:03

Com sap el Sr. Partal sóc persona que no fa mai ús ni de l’insult ni de la gracieta. I que jo (puigdemontista cent per cent) no he parlat mai d’ERC amb cops baixos. Això no exclou que sempre digui que ERC s’equivoca i que això li costarà un dia o altre perdre l’avantatge polític que hauria pogut tenir en una Catalunya independent. Amb tot el respecte pels que usen aquesta expressió, jo no parlo mai de “reformistes” sinó de “dialogants”. Si de veritat es busca un acord amb Madrid (que ja veiem que quedarà en els núvols de la utopia) sobre l’autodeterminació catalana no es busca cap “reforma” de l’estat espanyol, sinó simplement un diàleg democràtic i civilitzat, del que els polítics a la “villa y corte” són incapaços . Els rupturistes no ho som per rebequeria sinó perquè no ens deixen cap altra solució pels problemes de la nostra terra i això es demostra cada dia. Així de senzill. I qui cregui que és possible que Puigdemont quedi arraconat i oblidat s’ha venut l’enteniment. Però ja sabem que a Madrid ja fa molts anys que se l’han venut…

jordi Rovira
jordi Rovira
12.03.2021  ·  11:34

L’expressió: ¡Caramba! ¡Un abrazo! és la translació al llenguatge quotidià dels codis jeràrquics de la cort. Uns codis basats en l’aritmètica del poder, pels quals no importa el projecte; sinó la posició. D’aquesta forma, amb l’abraçada i la copa ( que hi va incorporada ) et situes a l’escalafó. És com un acte d’investidura feudal traslladat a les maneres modernes. En tot cas, els abrazos hispànics ja són notícia per donar compte de quin és el grau de dany rebut. Per exemple, aquest que comentem de la Consellera M. Serret. El procés ha comportat a l’estat un desgast que ja no es pot amagar. Ho deixa prou clar l’editorial i penso que és inqüestionable. Les dificultats de l’estat espanyol en la seva política de repressió, tenen una altra derivada: darrera la seva obsessió pel control de l’estat no se’n adonen que està en joc el model d’estat. Dit d’una altra forma, els hi han entrat un virus pels intersticis dels alts murs dels seu castell. En aquest ordre de coses, la distinció entre reformismes i rupturistes només rau en el grau de radicalitat al contrapès. Però això també és cada vegada menys transcendent. En la mesura que han ensenyat al món perquè el seu model d’estat no funciona. Davant d’això, qualsevol grau de radicalitat ja és una afronta. En aquest ordre de coses, la independència de Catalunya ha vingut a tapar el seu gran punt feble: un model d’estat disfuncional.

Joan Royo
Joan Royo
12.03.2021  ·  11:49

Reformistes? Què volen reformar? Espanya? Catalunya? Prou de manipulacions i paraules buides. ERC ha deixat la independència en el llimb. Potser haurem de comptar-los com a no independentistes.

JORDI RIUS
JORDI RIUS
12.03.2021  ·  11:50

En parlar de la bifurcació entre reformistes i rupturistes, no puc deixar d’evocar que aquests tipus de bifurcacions vénen de lluny.
Els fets de maig del 37 marquen el dramàtic final entre els que volien fer la revolució per vèncer al feixisme i els que volien vèncer al feixisme per fer la revolució.
A principis del segle XX hi ha la bifurcació entre els federalistes radicals de Valentí Almirall i els moderats, entre el quals Francesc Cambó que fundes la Lliga regionalista.
Al segle XVII hi havia l’enfrontament entre nyerros i cadells. Uns defensaven els drets dels senyors i els altres els dels camperols i ciutadans.
Al segle XV hi havia els comerciants de la Biga amb poder municipal i els menestrals, mercaders i artesans que aspiraven a aquest poder,
El cas més surrealista, però, és el de la votació a Casp (1410) on els tres representants de Catalunya van votar diferent. Guillem de Vallseca per Jaume d’Urgell; Bernat de Gualbes per Ferran Trastàmara i Pere Sagarriga votà per Jaume d’Urgell i per Alfons de Gandia, és a dir: vot nul. I ja sabem com va acabar.

Josep Gualló
Josep Gualló
12.03.2021  ·  11:51

DUES ESTRATEGIES DE JOC DIFERENTS I PER GUANYAR CAL JUGAR JUNTS

El problema no es resol amb bona voluntat ni fent manifestacions per exigir que es posin d’acord. Molts dels que van a la manifestació son partidaris convençuts de una de les dues estratègies.

Una part del problema és semàntic. Independentisme reformista o rupturista. No dissimularé que jo soc rupturista convençut. Ai la semàntica! Els rupturistes no veiem clar que es pugi dir independentistes als reformistes, n’hauríem de dir autonomistes. (A partir d’ara i per evitar confusions, empraré el lèxic del Vicent)

Als reformistes els hi fa nosa l’exili els hi entorpeix la feina i els hi pren protagonisme. Per els rupturistes, l’exili és la plataforma des de on esclatarà la independència.

Si per arribar a un acord entre les dues opcions hem de fer una merda de legislatura com la que acaba avui, prefereixo fer noves eleccions que seguir fent un espectacle tant denigrant per nosaltres i tant incomprensible per a tercers països.

No sé si mentre escric, Laura Borràs ja és la nova MHP del parlament.

Des de la primera legislatura de desprès de la mort del “generalissimo” penso que no ho vam fer bé. Per mi la primera autoritat de Catalunya hauria de ser qui ocupa la presidència del parlament que és on rau el poder del poble.

El president del govern que aplica el mandat del parlament hauria de ser la segona autoritat. (Si som una democràcia parlamentaria).

Si la solució final és, com sembla en aquest moment, MHP del Parlament Laura Borràs i MHP del govern Pere Aragonès, tindrem una situació si més no curiosa: Oficialment, Pere Aragonès serà la primera autoritat del país i Laura Borràs la segona.

Tant a Catalunya com al mon sencer, la percepció de la gent serà la contraria. Ja es cuidarà Aragonès d’evitar coincidir en els mateixos actes, i sobretot si coincideixen, no parlar tots dos des de la tarima. Sé molt poc d’ornitologia però es facil que el públic els vegi com el gafarró i l’àguila reial. A qui identificarien com a a primera autoritat?

PS.- He vist que Jordi Buil ja havia tocat el tema dels reformistes i els rupturistes.

Natàlia Garriga
Natàlia Garriga
12.03.2021  ·  12:28

A diferència d’altres editorials clars i precisos, trobo que avui el Sr. Partal s’embolica bastant. Potser perquè vol fer entrar el clau per la cabota amb tot això dels reformistes. La independència és trencament, no reforma.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
12.03.2021  ·  12:48

El fet es que Espanya malahuradament per ella i per tothom no te un nou marc mental com es diu a l’article.
Aquesta entelequia anomenada Esapanya es un exemple ben explicit de l’acrisolament mental ,encotillat ens uns paradigmes seculars que com el hàmster en la roda segueixen i segueixen. Es una forma de veure i de viure. Ben extranya per cert, acceptada i viscuda per molts. Però ¿I els que no ho senten així? ¿i els que no els agrada viure en aquests models?
¡Ah! Espanya es mestre de l’insult i la gracieta, cal tant sols repasar la literatura espanyola i les hemeroteques.

Maria Cinta Comet
Maria Cinta Comet
12.03.2021  ·  13:21

Bon dia! Sr. Partal avui costa d’entendre part del seu article, bé no tinc tanta informació/ coneixements sobre tot el tema polític d’aquests 10, 15 anys, clar; o perquè en tocar tants subtemes, no he acabat d’entendre-ho gaire bé.

Dels comentaris n’he anat traient alguns entrellats i després de moltes lectures diria que en resum la Sra. Anna CASACUBERTA ho escriu així:
“Jo crec que als jutges i al govern espanyol només els interessa l’extradició del MH President KRLS. Ell és el plat principal i els altres exiliats són l’acompanyament”.
Hi estic totalment d’acord.

Quan al retorn de la Sra. Serret s’entén que volgués tornar,clar (deu ser molt dur viure exiliada) però anar al Suprem?.[Sí hi va per legalitzar la seva situació jurídica, lícit i molt, però a la vegada legitima els togats de Ñ i la seva causa.
I aquesta part no sé si és el millor per a la causa general, oi?
COMPLICADÍSSIM tot plegat…

Per acabar, serà difícil avançar cap a la independència perquè el full de ruta que es pugui consensuar entre ER, Junts i la CUP no serà de màxims, no.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
12.03.2021  ·  14:03

Manuel Delgado no es referia a la revolta independentista sinó a la dels actes violents a favor de la llibertat d’expressió on hi participaven molts NO-independentistes. Aquí hi ha trampa.

Els anomenats independentistes¿?/reformistes poden, fàcilment amb ajut del regne, anar agafant volum i cos ideològic i portar a molta gent a la col·laboració amb els nostres botxins (reforma de Espanya-castellana). És un oxímoron però segur que Madrid els ajudarà.

L’Estat Espanyol tindrà sempre l’avantatge de poder dir a Europa que Puigdemont o Junqueras (tots nosaltres) es van saltar l’ordenament constitucional i tenir Europa a favor. Saltar-se una constitució per un alemany o un francès es SEMPRE un fet molt greu.

És fàcil acceptar la tesi espanyola segons la qual la independència de Catalunya no arribarà mai… mentre nosaltres seguim la via actual de no voler propagar als quatre vents el sofriment i destrucció de Catalunya durant segles (sempre sotmesos militarment i espoliats per la casta extractiva hispana).

Queda molt bonic dir “Fins que es trobi la manera de fer efectiva la independència” sabent que fins ara no l’hem trobat i sabent que, si un dia trobem la manera, hi haurà una campanya desmesurada (internacional) contra “los supremacistas catalanes”… cosa que Espanya sap fer amb excel·lència per la seva experiència de domini absolut.

Em sumo a tots els que han demanat no utilitzar l’expressió independentisme reformista perquè és una mentida massa perillosa. ¿Algú sap d’alguna independència aconseguida a base de reformisme? Potser la de Noruega Suècia?.. SUÈCIA ERA DIALOGANT. ÉSPANYA NO POT SER MAI DIALOGANT. L’essència espanyola és el NO-diàleg des del seu naixement.

Enric Emo
Enric Emo
12.03.2021  ·  15:01

Sra. Carulla, li dic directament, com vostè demana: Jo també penso que per argumentar no calen insults ni sortides de to. Crec que més aviat debiliten els arguments de les persones que les fan servir. Encara que a mi em molesten perquè penso que no es una manera correcta de debtare, no les censuraré pas. Tanmateiux agraeixo al Sr Partal el seu comentari.

Estic d’acord amb el Sr Partal en el gruix de la seva editorial. I cal recordar que el poble va sobrepassar els partits l’1O i ho tornarà a fer quan arribi el moment.

ramon Feixas
ramon Feixas
12.03.2021  ·  16:16

EEn una societat on la ironia, la befa i l’insult es considera art, fa reflexionar seriosament que “cada dia m’irrita més la pràctica gratuïta i innecessària de l’insult i la gracieta.”.És d’admirar, ja que davant el panorama sovint tenim la feblesa de caure en la moda de convertir la percepció social amb paròdia. Sr. Partal això diu molt a favor se encara que el planyo.
Pel que fa al contingut de l’editorial tinc tota la confiança, i més de que la gent que vostè anomena reformistes volen la independència de debò. De moment estant a la presó, i no crec que tinguin cap intenció de sortir-ne abans que els altres. Han demostrat molt perquè puguem dubtar d’ells. Que per part de l'”imperio” es faci una marranada com la que vos citeu, per provocar desunió, millor no donar-los-hi idees, que els hi agrada molt provocar divisió entre les víctimes. Quan a que les coses es pacten, ara ja sabem que a l’octubre del 2017 incomunicació total no hi era pas i la percepció de qui era més independentista, depèn d ela lectura que es faci del que ens han explicat.
En qualsevol la bifurcació citada entenc que és en el camí i no en l’objectiu. Si una de les dues opcions no tingués l’objectiu final de la independència, encara que cadascú treballi la seva via, no es podrien pas comptabilitzar el 50% d’independentistes, ni molt menys, a no ser que es reconegués la legitimitat del resultat de l’1O.
Penso que la confiança entre independentistes és bàsica, encara cadascú es miri un camí determinat com el bo. És nomes des de la confiança que es poden unificar esforços.
Desitjo que la percepció d’una bifurcació no sigui prou encertada, però venint de qui ve no anima gaire ja que té bon ull.

Roser Caminals
Roser Caminals
12.03.2021  ·  16:45

L’insult debilita l’argument. Proposo desterrar l’insult junt amb el concepte de “independentisme reformista.”

Meritxell Serret és un peix relativament petit i, a més, d’ER, dos factors que li han servit a l’estat espanyol l’oportunitat de presentar-se com a “magnànim.” Al mateix temps, li permeten aïllar el President Puigdemont, com diu el Vicent, per marcar la frontera entre exiliats bons i dolents.

Raó de més per arrabassar les línies divisòries entre partits al carrer i donar suport a l’unic contrapoder polític transversal del què disposem, el Consell per la República.

Reponc al sr. Martín: l’exèrcit suec estava preparat a la frontera amb Noruega. El primer ministre va convèncer el rei de Suècia de negociar. Així serà amb Espanya, la confrontació (civil, no militar en el nostre cas) precedirà la negociació.

Carles Viñals
Carles Viñals
12.03.2021  ·  17:33

Demano al Sr. Partal que no s’entesti a parlar de “bifurcació” pel que fa a l’independentisme, entenent la dita bifurcació entre rupturistes i reformistes, com dues vies per arribar a un mateix destí, en aquest cas, la independència. Aquest supòsit és confusionari, des del moment en que es fa servir el terme “bifurcació” per designar una pretesa realitat que contradiu el seu autèntic significat.

Parlem amb propietat de “bifurcació”, quan anant per un camí arribem a un punt en què aquest camí, fins llavors únic, es ramifica en dos camins que duen cada un d’ells a una destinació diferent. Aquesta, i no pas cap altra (anar a A o anar a B), és la raó de ser de la bifurcació o ramificació: La de triar, en el punt de bifurcació, el camí que condueix a A o el que condueix a B. La independència pot estar en A o en B, però mai en els dos llocs a l’hora.

Si el que el Sr. Partal vol dir-nos és que es pot arribar a un mateix destí per dues vies diferents, una de directa però costeruda i arriscada, i una de més llarga però també més planera hi estic d’acord, sempre que no m’ajornin l’objectiu “ad calendas grecas.” Si la independència és a Copenhagen, acceptaré un camí difícil i potser sagnant, Barcelona-París-Copenhagen, però que no em parlin de Barcelona- Roma- Atenes- Bucarest- Moscou- Sant petersburg- Varsòvia-Berlin-Copenhagen, i encara menys, passant per Madrid.

Gaspar Coll
Gaspar Coll
12.03.2021  ·  19:53

Quan l’exiliat vol tornar i veu una escletxa per a fer-ho, ho fa com una sortida personal. Ho sé per experiència. Després es vesteixen els arguments de tipus anti repressius d’interès col·lectiu. Altra cosa és que l’opcio personal mai és neutra i has de saver que serà utilitzada per tots els bàndols, als dos costats del conflicte entre nacions.

Maria Roca
Maria Roca
12.03.2021  ·  20:10

Ja veurem què passarà, jo no tinc cap confiança en la “paraula” espanyola… i espero, pel bé de la Merixell Serret, equivocar-me!!!

Una altra jugada que es pot amagar rera aquesta maniobra és el intent de rentat de cara de la justicia espanyola en front del TJUE.
justicie espanyola

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
12.03.2021  ·  22:17

L’insult sempre és rebutjable i, en efecte, senyal de manca d’arguments. Però crec que el senyor Partal hauria de dedicar capítol apart i extens -un editorial?- al que ell diu gracietes. No és qüestió que ho puga despatxar en dues línies i no queda clar si l’irrita el bon humor en general o només alguna manifestació més concreta. A la història de la literatura hi ha la ironia, la paròdia, la sàtira, el sarcasme, el doble sentit… i caldria saber si tot això és anatema per ell o fa matisos. Cadascú tenim la nostra manera de ser i d’expressar-nos i a la vellesa ja costa acceptar que ens boneguen com quan anàvem al parvulari o renunciar sense més arguments que la borradura a una tradició literària tan llarga i tan rica.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies