26.09.2025 - 21:40
Va començar essent una taverna, i duia el nom de la família que la va obrir l’any 1835. S’hi venia vi a granel, oli, licors, petroli i sabó. Era Can Bofarull, l’establiment situat al número 14 del carrer dels Escudellers de Barcelona que Felicià Bofarull va heretar d’un cosí germà del seu pare. Ell va incorporar a l’oferta gastronòmica del local sardines escabetxades, ostres i olives, i va començar a servir caragols amb salsa. Unes grans bótes de vi feien de taula sobre les quals aquells caragols s’acompanyaven d’una copeta de vi i d’alguna cosa més de menjar. “Hi va començar a haver gent que, en sortir del Liceu, deia: anem a menjar aquells caragols tan bons.” Aquest és un dels records que ha passat de generació en generació a la família de l’Aurora Bofarull, besneta de l’impulsor d’aquells primers caragols de la casa, que no van trigar a rebatejar la taverna amb el nom que avui encara manté el restaurant: Los Caracoles.
I d’on venien aquells caragols tan bons? D’enlloc. Naixien allà mateix, al Gòtic, perquè la família tenia una caragolera al restaurant i d’allà els bullien i els barrejaven amb la salsa. Ho feien en una cuina de ferro de carbó, la mateixa en la qual avui encara preparen els caragols amb salsa i la carn rostida dels seus canelons amb beixamel trufada, l’arròs amb llamàntol, la paella amb conill i caragols, les gambes a l’all, l’arròs negre amb sípia, o la bullabessa, el plat que va esdevenir, més enllà de la mar Atlàntica, protagonista deliciós d’un reportatge.
El va fer Irving Penn, un reconegut fotògraf de moda nord-americà, que va treballar per a Vogue i que va venir a Europa a fotografiar, entre més personatges, el pintor Pablo Picasso. Va provar la bullabessa a Los Caracoles i, en tornar al seu país, en va publicar un reportatge. El ressò que va tenir aquella publicació el podríem equiparar a l’atracció que desperten avui certs vídeos i ressenyes a les xarxes socials de locals que es posen de moda perquè algú amb molts seguidors n’ha publicat les virtuts i els mèrits. “El reportatge d’aquell fotògraf va fer venir molts americans a provar la bullabessa quan venien a Barcelona”, explica Aurora Bofarull.
Penn no va ser l’únic famós i conegut del món del cinema i de la moda que va seure a provar la bullabessa, els caragols i més plats de Los Caracoles. La llista és ben llarga i en donen fe les parets d’aquest carismàtic restaurant, que té les sales folrades de fotografies de comensals famosos, o famosíssims.
Triem la taula que triem, hi seurem acompanyats d’algun actor de Hollywood, cantants coneguts de tot el món, polítics o empresaris. Hi trobem Alain Delon, Antonio Machín, Núria Feliu, hi veiem també el pare de l’Aurora fotografiat al costat de Catherine Deneuve, Lolita, l’Aurora al costat del modista italià Giorgio Armani, traspassat fa uns dies, de Charlton Heston… Ben mirat, Los Caracoles es podria dir que és una mena de llibre de visites de la ciutat de Barcelona.
S’hi han deixat retratar els Rolling Stones, Jimmy Carter, Elsa Pataky, Luis Aguilé, Charles Aznavour o Robert De Niro. De més a prop també en veiem, com Leo Harlem, Plácido Domingo, Sílvia Marsó, Miquel Torres, propietari del celler familiar Torres, Carme Ruscalleda, Ferran Adrià o Montserrat Caballé. Al final d’un dels menjadors del restaurant, hi trobem el racó dels esportistes, amb futbolistes i entrenadors del Barça i de més equips de futbol i d’altres disciplines esportives.
I pintors com Santiago Rusiñol, Maurice Utrillo i Ramon Casas, entre més. “Tots passaven per aquí i deixaven dibuixos als tovallons”, diu Bofarull.
El besoncle productor de cinema
Dos fills de Felicià Bofarull van heretar el restaurant. Eren en Ramon i l’Antoni, avi i besoncle de l’Aurora. Tal com ella explica, tots dos es complementaven molt bé: “En Ramon, al capdavant de la cuina, improvisava plats, i l’Antoni, que tenia grans dots de gent, era un gran relacions públiques, portava el màrqueting i va fer conèixer el restaurant pertot arreu. A més, era productor de cinema, feia pel·lícules –d’aquí ve que conegués tants artistes– i era molt bohemi.”
En Ramon i l’Antoni van comprar el local del costat del restaurant, que era un estanc, i van obrir-hi més sales amb taules. A la cuina, sorprenien les cassoles de capipota, i a l’exterior del restaurant, just al xamfrà, un enginyer va instal·lar-hi un dels primers rostidors de pollastres de Barcelona, que encara avui fa rodar els pollastres a l’ast a la vista de tothom.
“A l’Antoni el coneixia tothom. Els propietaris dels cellers Osborne, clients del restaurant, li van regalar un cavall. I l’Antoni baixava de la Bonanova al Gòtic dalt del cavall, i a la Boqueria parava i comprava”, relata Aurora Bofarull. D’anècdotes així, la família en guarda a sacs. Una altra, per exemple, té data de l’any 1952: “Quan va arribar al port de Barcelona, la flota americana i els mariners van trobar en aquest restaurant el seu raconet preferit. Tots ben vestits, menjaven gambetes a l’allet i coca-cola.”
Les gambes a l’allet és un altre dels plats preferits de famosos com Lenny Kravitz: “Sempre les demanava”, puntualitza la mestressa de Los Caracoles. “Robert De Niro, també. Jimmy Carter ha vingut dos cops i va demanar pollastre a l’ast.”
Feliciano i Agustín
La quarta generació, el pare i l’oncle de l’Aurora, eren en Feliciano i l’Agustín. En Feliciano és el pare de l’Aurora i del seu germà Ramon, i la Cristina, que també treballa al restaurant, és filla de l’Agustín. Quan era petita, l’Aurora i les seves cosines feien entremaliadures pel restaurant, on jugaven perquè compartien moltes hores mentre els pares treballaven. Aquesta és la història d’un negoci familiar. “Potser vèiem un encarregat fent la migdiada i li llençàvem sal i escuradents. Això era com la nostra segona casa. Ens passàvem el dia aquí”, rememora Aurora Bofarull, que ja representa la cinquena generació.
“Aquest és un treball en què tens poca vida a fora. Perquè, aquí, s’hi ha d’estar, els horaris s’allarguen fins a la una de la nit, i els dies festius vas al revés de tothom”, diu. Tenen treballadors que fa quaranta anys que hi són. “A cada torn de feina l’hem batejat amb el nom d’un cambrer dels qui van treballar aquí, com Demetrio o Cubells. Hem tingut cambrers molt autèntics, que tenien una complicitat molt gran amb el client.”
Tan sols tanquen quinze dies al gener i quinze dies a l’estiu. Però Aurora Bofarull recorda que, temps enrere, quan ho portaven els seus pares, tancaven a les tres de la nit i que la seva mare preparava el sopar al seu pare quan arribava a casa.
Aquesta constància al peu del canó durant tants anys, i també la fidelitat a la cuina mediterrània i catalana, amb producte de proximitat –ara els caragols arriben de Lleida–, i la veterana cuina de carbó que fa úniques les coccions de Los Caracoles fan d’aquest lloc un restaurant casolà, amb molt de caliu. Bacallà a la llauna o a la brasa, la paella de llamàntol i el conill amb caragols tenen els seus incondicionals. I també en tenen les postres: el recuit, tot sol o amb prunes i mel, la crema catalana, el bescuit amb torró de vainilla, ideat per l’avi d’Aurora Bofarull, el pijama fet amb torró i préssec amb almívar o el bescuit amb nata. “El pastís de formatge, també és fet a casa”, diu Bofarull. I tot allò que surt de la cuina del seu restaurant s’ha fet conèixer internacionalment, en reportatges que han vingut a fer-ne televisions o diaris de la Xina, Grècia, Corea o el Japó. “Tot això ens ha fet molt coneguts. Nosaltres no fem cuina d’estrella Michelin, sinó un altre tipus de cuina i n’estem molt contents”, diu la propietària.
Aurora Bofarull porta el restaurant juntament amb el seu germà Ramon i la seva cosina Cristina. El balanç que ella fa com a veu d’aquesta cinquena generació, i pensant en el futur relleu cap a la sisena, és, sobretot, “la satisfacció d’haver-lo mantingut sempre en la mateixa família, de pares a fills, essent molt dedicats i abocats al negoci”. “La passió dels nostres avis i pares ara també és nostra”, diu.
La guerra del 36-39 i, aquest segle, la sotragada de la pandèmia de la covid, van marcar moments difícils. Però la pandèmia, diu Aurora Bofarull, els va fer reinventar, i van preparar els plats de la carta, paelles, croquetes, etc., per lliurar-los a domicili. “Els nostres fills ens van ajudar a portar-ho als clients.”
Són 190 anys d’història, que es diu aviat. “I volem que continuï essent com era, rústic, tal com era a l’època en què es va obrir, perquè això és un plus. Millorem, és clar, qüestions com les reserves, amb eines modernes, també a les xarxes, i millorem els plats de la carta, però mantenint la mateixa dedicació i atenció als clients”, explica Bofarull. “Alguns vénen perquè els pares els han dit que vinguessin. I ens passa sovint que algú havia vingut fa vint anys i ens demana si pot seure a la mateixa taula on van seure llavors.”
Hi ha capacitat per a dos-cents cinquanta comensals, distribuïts en unes quantes sales, totes acollidores i interessants. En unes, hi trobem pintures, com el retrat on es veu el germà de l’avi d’Aurora Bofarull bevent amb porró. D’ell i del seu avi recorda moltes coses: “Fumava puros i em donava la tira dels puros per a posar-me-la d’anell als dits. I el meu avi posava torró esmicolat a les paelles, com si fos una picada.” També explica que la família dinava sempre a la mateixa taula, a les cinc o a dos quarts de sis de la tarda. “Aquí hem celebrat bateigs i comunions de la família. Tot ho hem fet aquí.”
Cada racó del restaurant té un encant peculiar, com l’espai anomenat el balcó, o el celler i la llar de foc. Les fotografies dels famosos, els quadres, les taules i les cadires de fusta fosca, les estovalles blanques de roba, tot guarda l’harmonia del que sempre ha funcionat. I el secret és aquesta passió que fa que la dedicació tan intensa es visqui com ho havien fet els seus avantpassats. “La seva passió era aquí, i ho vivien intensament. I això té el seu fruit. Jo acabo morta, però això enganxa. Vénen clients de tot arreu del món i hi fas amistat, i això és magnífic.”
