28.03.2022 - 19:31
El diumenge 7 d’agost de 1966 va ser festa grossa a Cantonigròs: s’hi feia el vint-i-tresè Concurs Parroquial de Poesia i, com era habitual, el poble es feia petit per a la gran quantitat de públic assistent a la Festa Literària del Collsacabra, veritable illa de llibertat que, d’ençà que Joan Triadú i Jordi Parcerisas la varen engegar l’any 1944, aplegava els noms més importants de les lletres del país. Com no podia ser altrament, un acte d’aquella mena era molt mal vist pel règim, però el patrocini, no solament de la parròquia, sinó del doctor Ramon Masnou, bisbe de Vic, era un paraigua protector que cobria amb eficàcia possibles eventualitats poc agradables.
Aquell any, a més, es commemorava el cinquantenari de la mort de Josep Torras i Bages, que va estar també al capdavant del Bisbat de Vic d’ençà del 1899 fins que es va morir l’any 1916. Per aquest motiu, el programa preveia que després de l’acte literari, amb la proclamació dels premiats, i del dinar es faria el corresponent acte d’homenatge. Ningú no ho sabia encara, però al concurs li restaven solament dues edicions fins a la del 1968, la vint-i-cinquena, que aprofitant que coincidia amb el centenari del naixement de Pompeu Fabra va cloure aquell cicle que al llarg d’un quart de segle convertia durant un dia Cantonigròs en el centre neuràlgic de la literatura que es feia en el domini lingüístic català.
Conta la llegenda, que en algun moment del matí d’aquell 7 d’agost va començar a córrer entre els presents un rumor que anava associat a un cognom il·lustre: Riba. Sembla que algú que disposava d’informació de primera mà va filtrar la notícia que un dels autors distingits en l’ampli cartell de premis del dia era un nét del poeta.
El nom de Carles Riba
Esmentar el nom de Carles Riba a Cantonigròs no era pas un fet trivial. Retornat de l’exili l’abril del 1943, el seu primer contacte amb el concurs de Cantonigròs va ser el 1951, quan va guanyar el premi de poesia amb un recull titulat Vint sonets, que uns mesos després, ampliat de sis peces, es publicaria amb el títol de Salvatge cor.
Els dos anys següents, 1952 i 1953, Riba va presidir el jurat i el 1957 va repetir premi, aquesta vegada amb Esbós de tres oratoris. Dissortadament, la relació personal de Riba amb el concurs es va acabar ací, atès que el 12 de juliol de 1959 es va morir després d’una operació quirúrgica que, en principi, no feia pensar en un final tan tràgic. Però Cantonigròs no va oblidar el poeta i a partir del 1963 es va instituir el premi Per Comprendre, el més ben dotat econòmicament del cartell (25.000 pessetes), dedicat a la seva memòria i destinat a obres publicades durant els dotze mesos anteriors. I el 1964, coincidint amb la vintena edició, es va erigir una estela dedicada a Carles Riba que encara avui es pot veure a tocar de l’església.
Per tot plegat, la proclamació del veredicte del jurat va ser seguida amb una expectació que superava l’habitual. Per a la història ha romàs el quadre de guanyadors en què destaca el premi Per Comprendre guanyat per Josep Carner amb El tomb de l’any i el guanyador del premi Salvat-Papasseit de poesia: un jove poeta debutant que es deia Francesc Parcerisas –nebot, per cert, d’un dels dos fundadors del concurs– que va presentar Vint poemes civils, llibre inaugural d’una extensa i molt notable bibliografia que arriba fins ara mateix. En l’accèssit d’aquest premi trobem un altre nom il·lustre: Carles Miralles.
El premi Vida Nova, dotat amb 5.000 pessetes i destinat a contes breus o a proses narratives inèdites, va ser el que amagava la sorpresa. L’obra guanyadora va ser Banc de fusta, d’Antònia Vicens (recentment distingida, per cert, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), el primer accèssit va ser per a Josep Sánchez i Moragues, de l’Alforja, i el segon per a Pau Riba Romeva, de Barcelona, per un text titulat Carta a la vida. Un text sobre el qual, tot just dos anys després, quan ja havia publicat Taxista, el seu primer disc, Pau Riba parlava en la introducció de Cançons i poemes (les Hores Extres, 1968), el seu primer llibre.
Cançons i poemes: el debut
El llibre s’obre amb un pròleg escrit per Raimon en què, entre més coses, diu: “De vegades veus gent que es creu cívicament responsable i que no és capaç de pensar que l’etapa 39-62 pot retornar i que depèn tant de nosaltres, els que fem cançons, com dels que les escolten i sobretot dels qui porten les cases de discos i allò que en podríem dir infraestructura del ‘fet públic cançó’.” El pròleg s’acaba així: “Per acabar vull dir que el llibre és molt desigual perquè Pau Riba el vol així. M’ha dit que vol ensenyar com i per quin camí ha arribat a fer els últims poemes. Jo no sé si calia. Ell creu que sí. El lector potser ho sabrà millor que nosaltres.”
I tot seguit arriba la introducció de l’autor. Un text datat el 8 d’agost de 1966 (és a dir, just l’endemà de la festa de Cantonigròs en què va ser premiat) i té un títol ben eloqüent i descriptiu escrit amb unes cridaneres lletres majúscules: “HISTÒRIA DEL QUE SE M’APAREGUÉ A LA FESTA DE CANTONIGRÒS DE L’ANY 66, EL MATEIX DIA 7 D’AGOST QUE FEIA 18 ANYS, QUAN EM VAREN DONAR LA MEITAT DE L’ACCÈSSIT AL PREMI VIDA NOVA PEL MEU LLIBRE CARTA A LA VIDA –QUE MAI NO HE POGUT PUBLICAR– I ON VAIG CONÈIXER UN FUTIMER DE PERSONES IMPORTANTS.”
El text és una crònica molt paurribiana d’allò que va passar aquell dia. Comença així: “Arribar i trobar-te amb els cotxes de tres-cents trenta-sis catalans arrenglerats sota el sol fins a perdre’s de vista i amb la corrua de gent, com formigues, pelegrinant cap als voltants de l’escola. Totes les sabates s’anaven omplint de pols i tots els ulls s’aclucaven i s’amagaven en l’ombra de les ulleres de gàngster perquè feia molt de sol. Les jaquetes penjaven dels braços i setanta camises netes lluïen i es deslluïen el blanc. I quatre-cents trenta-sis catalans caminaven amb el cap lleugerament alçat i amb un aire de ‘Mira, ja hi som!’ (Que bonic). Jo també hi era. (…) Els meus pares foren molt felicitats perquè sabien que un dels seus fills havia estat premiat, però el que no sabien era quin dels nou fills, o més ben dit: qui era aquell fill. A en Parcerisses li passa quelcom semblant: no foren poques les vegades que vaig llegir o sentir: ‘…un nebot d’en Parcerisses –iniciador de la festa de Cantonigròs– i un nét d’en Carles Riba…'”
I, cap al final, diu: “Jo també hi era. No coneixia ningú i em passejava amb una còpia del meu escrit eixint de la butxaca. En Josep Molí em demanà de llegir-la, i tres persones més, també.”
Una còpia a la butxaca
Tal com explica Riba mateix, aquella Carta a la vida mereixedora del segon accèssit del premi Vida Nova va restar inèdita i hauria pogut considerar-se definitivament perduda si no fos perquè una d’aquelles tres persones que li varen demanar de llegir la còpia de l’escrit que li eixia de la butxaca no hagués tingut la bona pensada de quedar-se-la i conservar-la. Aquesta persona té nom i cognoms i és un element fonamental per a recuperar la memòria dels vint-i-cinc concursos de Cantonigròs. Em refereixo a Teresa Clota: esperit inquiet, fidelitat al país, activista de primera hora i nascuda, precisament, a Cantonigròs.
Fa uns quants anys, Clota va rebre l’encàrrec de posar ordre a l’arxiu del Concurs Parroquial de Poesia, una intimidant pila de carpetes que contenien un ampli conjunt documental de les vint-i-cinc edicions (del 1944 al 1968) que ara –degudament informatitzat, imprès i enquadernat– ocupa quatre volums força gruixuts dels quals se’n varen fer mitja dotzena de còpies que es poden consultar a la parròquia de Cantonigròs, a la biblioteca Joan Triadú de Vic, a la Biblioteca de Catalunya, al fons Triadú dipositat en l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Òmnium Cultural i a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic.
Va ser en el capítol corresponent a la festa del 1966 que vaig trobar la informació referent al programa i al veredicte del jurat que he exposat més amunt. També molts dels texts premiats, entre els quals, la Carta a la vida de Pau Riba amb què aquest article s’acabarà. Un text primet i molt primerenc que, si no m’erro, ha dormit més de mig segle en una carpeta sense que ningú li hagi fet mai una ullada, però que té el valor, si més no històric, de ser el primer guardó literari –un segon accèssit, vaja– obtingut pel seu autor.
Carta a la vida
“Hola!
Estic foll d’alegria aquesta nit. Són cap a les quatre de la matinada però aquesta nit jo m’he quedat per escriure’t, per fi, i dir-te cridant: HE PASSAT ELS EXÀMENS! ELS HE PASSAT, ELS HE PASSAT! Ja sé que és estúpid de dir això, que, al cap i a la fi, era la meva obligació, amb aquests crits folls i amb tanta alegria, però jo penso que tu em coneixes i penso que podràs comprendre tot el que significa per a mi. Ara, jo fumo, la cambra és plena de fum, toco la guitarra, escric, canto, escolto els Beatles, els Rolling Stones, Miles & Rock at Newport, JAZZ, JAZZ, JAZZ, JAZZ, J A Z Z, tambors, bateria (si la tingués…), baix, trompetes, saxos, piano, crits, uns crits guturals.
Veus? Em sento com un petit ocell que acaba de ser alliberat i vola, vola, vola fins a caure de son i fatiga en la branca d’un arbre, molt, molt lluny de casa seva. Jo sé que si ara fossis ací, t’abraçaria i et faria un petó, un petó, petons, molts petons, molts petons i que aquesta nit dormiríem junts, no sense haver corregut tots els carrers de Barcelona i haver vist tot el que es pot veure amb els ulls. I sé que si tingués ales, vindria a buscar-te. Oh! Estic foll d’alegria aquesta nit! Ara estic prenent vi, roig i aspre com una llengua de bou, em rosega les tripes. I, aquest estiu es presenta molt bé, molt bé, França, Itàlia, Escòcia, París… Si passo la revàlida, naturalment… Però, oh mon Déu! Que bèstia sóc! Ja no pensava en la revàlida! Merda! Veus?… Que ingrat és viure! I que boig que sóc! Misèria!… Però, bah! Diuen que la revàlida és molt fàcil, i jo estudiaré una vegada més, i l’aprovaré, ja ho veuràs! Per altra part, això no priva pas que aquesta nit jo estigui foll d’alegria. He passat uns exàmens, i això està bé i m’exalta! Però cal que esdevingui seriós. En primer lloc cal que m’excusi per no haver dit res encara. En sóc el primer sorprès. En serio. Per altra part, no podria donar-te cap excusa convincent. Les mateixes, suposo, que deus tenir tu per tampoc haver-me escrit. Havia pensat que estaries enfadada pel retard, però és una idea estúpida. De moment, estudio: revàlida, anglès, publicitat. Canto ‘Kithou’ i altres cançons amb la gorra de la Martine i la gent m’aplaudeix. Escric històries curtes, com ‘La francesa’ i vull presentar-les a un concurs literari abans del 15 de juliol. Composo cançons, escric músiques. He perdut la teva ploma. Porto els cabells llargs i he canviat d’ulleres. Ara són més grosses i la gent diu que semblo un mussol. Et trobo a faltar. Molt. Enyoro també una mica a la Martine. De tant en tant. La meva guitarra sona molt bé ara. Les meves ulleres de sol són molt boniques. Estic sol a classe amb disset noies. N’hi ha una que m’agrada: la Mercè. Volia enviar-te una rosa per Sant Jordi, però s’hauria aixafat. Fa un mes que he comprat el teu disc. He llegit Les aventures de Wesley Jackson, de William Saroyan: és molt, molt, molt, molt bonic. M’agrada el foc i la pluja. Vull la teva fotografia. M’agrada la meva guitarra, però me n’agrada més una altra que he vist. Però val set mil cinc-centes garrofetes de l’ala i és massa cara. Són les cinc menys cinc de la matinada. Agrades molt al Paco i al Ramon, els únics que t’han vist. Jo estava trist quan tu te n’anaves. Vull que tinguis el teu gall i la teva taula espanyola. Vull veure’t. El dissabte començo a fer teatre amb la gent de l’escola. M’agrada molt dansar, lo modern i tot el demés. El ritme se m’enduu. Jo no estic d’acord amb les persecucions dels Beatles. M’agradaria estar a Newport, al festival de JAZZ i dormir à la belle etoile. M’agradaria conèixer en John Lennon. Hem planejat per aquest estiu de treballar a França durant un mes, i després viure durant quinze dies. M’agraden molt ‘Were have all the flowers gone?’ i ‘You’re my sunshine’. Les canto amb els meus amics. M’agrada veure llevar-se el dia i ja comença. Són un quart de sis. Surto a la terrassa. He fet molt soroll per obrir la persiana. Tinc fred. Puc sentir les orenetes que…
He anat a buscar un jersei i quan tornava he vist la teva camisa a punt de ser planxada en el respatller d’una cadira. Les orenetes piulen i els coloms fan els seus estranys sorolls, ja saps… La llum avança, ja quasi és de dia. Allà al fons, el cel comença a enrogir-se ací, hi ha uns núvols obscurs i allargats. Neta claredat i frescor. Només de tant en tant els sorolls dels cotxes i de les ales dels coloms que passen molt a prop meu. Ara gats. A la muntanya encara hi ha llums quasi imperceptibles que parpellegen. Una motocicleta llunyana i sempre els crits dels ocells. Ara ja és de dia. Ara tot comença, els camions, els obrers… jo el conec, aquest home! Està una mica boig. Bé, jo entro. No puc veure el sol, però puc veure les boniques flors que la meva mare cuida tan bé. Em sento el cos fatigat però no m’atreveixo a anar a dormir perquè a les vuit no podria pas despertar-me. Tot passant m’he vist al mirall. No faig pas molt mal aspecte. Ara són les sis i cinc i ja sento gent al carrer. Però ací, silenci. No! El despertador, tic, tac, tic, tac. Després silenci. Penso: què dirà el meu cos si l’abandono? No sé, però, per fi, t’he escrit. Per fi t’he dit tot el que tenia per dir-te i ja només queden algunes coses. Vull que em responguis aviat. No vull que em responguis res, sinó que m’expliquis coses. Sobre tu i sobre tot. Vull que prenguis amb filosofia les meves exigències. Vull la teva fotografia. Vull abraçar-te. T’espero. T’estimo i et guardo ací dintre meu. Penso que, malgrat tot, provaré de dormir, no sense abans haver engolit una mica d’aquest vi per acabar d’abatre el meu cos i consumar així bé la festa. Bona nit!
P.D. El meu germà s’ha desvetllat (ha obert els ulls) i fa la mateixa cara buida i perplexa que feia quan s’adormia. Quan ha vist el panorama, ha posat el cap sota el coixí. (Són dos quarts de set.)
Pau Riba Romeva, 1966.”
