Calen màrtirs

Totes les grans causes tenen els seus màrtirs. “Màrtir” és un més dels molts mots corromputs per una pràctica cultural esbiaixada. “Fer-se el màrtir” s’empra sarcàsticament amb el sentit de fer-se la víctima, d’apel·lar a una superioritat moral per haver estat maltractat de fet o de paraula. Però “màrtir”, en grec, no vol dir res més que ‘testimoni’, per exemple el que deposa el seu coneixement d’uns fets determinats davant un tribunal. La confusió entre testimoniatge i mort violenta esdevingué general, fins i tot normativa, a l’església dels primers segles. La causa era el refús dels cristians a retre culte als emperadors, una tradició oriental adoptada pels romans, que tanmateix toleraven les divinitats importades de tots els racons del món antic. L’imperi romà era una immensa institució multicultural i un assaig pioner de globalització amb un intens sincretisme religiós farcit de rituals “autonòmics”. La persecució dels cristians no fou pas deguda a l’aversió a la peculiar divinitat que adoraven, car el darrer període imperial fou un Cafarnaüm de divinitats i de cultes estrafolaris, sinó al seu radicalisme, diríem, antisistema. Havent esdevingut testimonis del Kírios –el senyor– en la figura de Crist, refusaven la divinitat de l’emperador i d’aquest fet li negaven l’autoritat suprema.

Rebutjar l’adoració de l’estat sempre ha estat el màxim afront a la teologia política, si més no a Espanya, com ho demostra la reacció a l’heretgia separatista catalana. Amb el concurs de milions de fanàtics que ho farien “tot per Espanya”, l’estat aplica la panòplia dels seus instruments a extorquir la subjecció absoluta. La idea que en democràcia tot es pot discutir sense violència ha naufragat en la violència de l’estat, que a l’hora de triar entre autoritat i democràcia ha dit “pitjor per a la democràcia”.

Els fets són indiferents, perquè l’objectiu és doblegar la voluntat i per l’estat la insubmissió és idèntica en les coses grans i en les petites. Per això la judicatura criminalitza els drets d’expressió i de manifestació i la fiscalia ho afina demanant penes desproporcionades per als testimonis. Una vegada engegada, la persecució ja no es pot aturar, car per cada víctima sorgeixen cent testimonis i l’estat ha d’ampliar la repressió a costa del dret que preconitza.

I així s’arriba a inhabilitar un diputat per haver penjat uns llaços a la finestra d’un despatx municipal en què pocs s’havien fixat i ningú no recordava. L’excusa són uns símbols que no van tenir mai ni podien tenir l’efecte que la JEC ha pretextat per a arrogar-se una competència que no li pertoca. Així és com un òrgan purament administratiu actua amb criteri polític sense cap més intenció ni sentit que fer visibles l’omnipotència de l’estat i la nul·litat de les institucions autonòmiques. El missatge és clar: si qualsevol funcionari de l’estat pot alterar la vida parlamentària sense cap més causa que no agradar-li el color d’unes vetes penjades d’una finestra, allò que l’estat podria arribar a fer si els catalans mai activessin l’avortada declaració d’independència ho deixa a mercè de la imaginació.

Represaliat per haver recordat uns altres represaliats, Pau Juvillà, com abans el president Torra, és màrtir per la mateixa raó que tots els màrtirs. Tant si es diu Snowden, com Assange, Martin Luther King, Puigdemont o Ponsatí, un màrtir és el testimoni d’una veritat incòmoda al poder, qui pel sol fet d’expressar-la atrau els llamps d’una divinitat que tolera moltes transgressions però mai la conculcació de la seva supremacia. Per a entendre on condueix la intoxicació del poder n’hi ha prou de comprovar que l’estat mai no condescendeix a acarar la seva “veritat” amb la del màrtir; en té prou ensenyant-li els instruments de tortura per a arrencar una retractació.

L’espectacle del parlament català arran de la inhabilitació de Juvillà recorda les lluites per l’hegemonia entre les primeres comunitats cristianes mentre la nova secta era perseguida, primer per les autoritats jueves i després per les romanes, acusada de pertorbar la pau. Pels romans il·legalitzar el cristianisme no era una qüestió religiosa sinó política. I de fet hi ha una diferència fonamental entre política i testimoni, que a Espanya tenen molt clara. Tan clara que s’arriba al cinisme de votar una reforma de llei no pas en virtut de la reforma en si, sinó en virtut de fílies i fòbies estratègiques. Per això Ciutadans l’ha votada per a danyar l’independentisme, com confessà exultant Inés Arrimadas. El cinisme és estructural a la vida política espanyola. Comença per les llistes tancades, passa per la disciplina de partit –una obediència jesuítica que anorrea el principi mateix del parlamentarisme– i arriba a la mecànica cega del vot. Si ja és escandalós que hi hagi diputats tan absents d’allò que es debat, que s’equivoquen amb un sistema binari de sí o no, encara ho és més que no puguin rectificar l’error. Amb la norma de peça tocada, peça jugada es conculca la correlació del vot amb la voluntat, impedint que la legislació emergeixi racionalment i no per l’atzar d’un procés mecànic. No em refereixo sols a l’accident ocasional que fa guanyar o perdre una votació per una distracció, sinó sobretot al fet que la llei depengui d’aliances provisionals ordides per interessos generalment roïns i sovint inconfessables. En el cas del govern espanyol, l’interès d’aprovar la reforma laboral no era pas la bondat del projecte, car ni satisfà la promesa de derogar la llei anterior ni restitueix les garanties abrogades per aquesta. L’afany i les coaccions als socis venien de la pressa per a accedir als fons europeus i aprofitar-ne la gestió per a afermar-se en el poder.

Espanya sempre ha cregut ser una segona Roma, com recordava Pablo Casado fa uns dies tot assegurant que la hispanitat havia estat, ensems amb l’imperi romà, l’etapa més brillant de la humanitat. El paral·lelisme no és nou. A l’edat mitjana, quan la península ibèrica estava esquarterada en diversos estats, el rei Alfons VI de Lleó ja s’atorgà ell mateix el títol d’Imperator totius Hispaniae i el paral·lelisme s’afermà, en el pla cultural, quan Antonio de Nebrija declarà que la llengua castellana havia d’acompanyar l’imperi de la mateixa manera que el llatí havia estat l’instrument de romanització. La resta és la història d’Espanya fins al present. Des d’aquesta perspectiva s’entén perfectament no sols l’actual judicialització de la llengua, sinó declaracions com les de l’ex-ministre de Justícia i d’Interior Juan Alberto Belloch sobre la gravetat del perill de l’independentisme català comparat amb el terrorisme d’ETA. A la seva manera té raó, car el terrorisme es desqualifica ell mateix en el marc de l’ordenació jurídica internacional, mentre que l’independentisme atempta contra l’estat dit “de dret” –per a repescar l’eufemisme de Belloch en referència a Espanya– en nom dels drets i ho fa amb el criteri del dret internacional allà on els tribunals són congruents amb aquest criteri.

Avui el testimoni consisteix a contrastar el dret espanyol amb l’europeu i l’internacional. És d’aquesta perspectiva que s’ha de plantejar la pregunta si calia reblar el paper de màrtir amb el de víctima en l’afer Juvillà. Aquest ha estat el nucli del problema per a la presidenta del parlament, Laura Borràs. El president d’Esquerra Republicana, actiu com un sant Pau en els combats interns de la secta, no trigà ni un dia a observar que Borràs havia cedit a l’amenaça de la JEC més de pressa que Roger Torrent quan l’anterior president de la cambra retirà l’acta de diputat al president Torra. Junqueras donava entenent que el descrèdit del dirigent del seu partit era superat pel de Borràs, la seva possible rival en unes futures eleccions. El líder d’ERC amagava, però, que el gran descrèdit de Torrent s’averà al començament de la seva presidència, fent miques el pacte electoral per impedir la investidura del president legítim.

Abstracció feta d’aquella decisió, de la qual no era aliè Junqueras, és cert que la sobirania del parlament ha estat lesionada les dues vegades en què la cambra ha cedit al xantatge de la Junta Electoral Central.

Voler treure rèdit partidista d’aquests distinguos sols afegeix descrèdit i misèria al panorama de ruïnes en què queda la política catalana Però, posats a distingir, val la pena d’assenyalar que Torrent comptava amb el suport de Junts per Catalunya per a una desobediència que podia tenir recorregut jurídic a Europa. A Borràs, en canvi, li ha faltat el suport de l’independentisme per a resistir la imposició en un cas que difícilment tindrà cap recorregut internacional. Al contrari, l’interès dels socis per a empènyer Borràs a la desobediència tota sola ha estat evident durant el breu periple de declaracions gallardes que ha acabat amb l’expulsió de Juvillà. L’únic element diferencial –a banda la dignitat del càrrec– entre aquest cas i el del president de la Generalitat ha estat l’estratègia de Jaume Alonso-Cuevillas, des de la comissió de l’Estatut dels Diputats, de preparar la base jurídica per a recórrer contra l’ordre de la JEC al Tribunal Suprem.

En el dilema de ser màrtir a Espanya o víctima a Catalunya, entre mantenir el testimoni en una situació límit o immolar-se en benefici dels socis de govern, Borràs ha acabat derivant una decisió política en una d’administrativa, com havia fet Torrent. Delegar la política en el funcionariat amb el pretext de protegir-lo és una estratègia inoïda en qualsevol altre govern. Car el funcionariat és, per definició, políticament irresponsable, i el català ho és doblement, essent com és un aparell concatenat amb la màquina de l’estat. Situar el límit de la desobediència en la protecció dels funcionaris ha servit a Borràs, com abans a Torrent, per a donar un vernís de moralitat a la capitulació. Però aquest és un trist equilibri, car no sols duu el parlament a ajupir-se davant un òrgan que no està facultat per a prescriure’n la composició, sinó que esfondra la credibilitat independentista amb l’esforç dels partits per a fer compatible la resistència amb l’estructura jurídica de l’estat.

Entre fer-se la màrtir i ser màrtir, és a dir, actor i testimoni d’una situació de degradació extrema de la sobirania, Borràs ha triat la segona opció. Del punt de vista personal, era la decisió raonable, però no és tan clar que sigui la millor per al país. La valoració dependrà del recorregut polític que hom concedeixi a allò que resta del govern autonòmic. De moment, Borràs salva el càrrec i amb la suspensió de l’activitat parlamentària durant quaranta-vuit hores aconsegueix de visualitzar l’efecte que té la ingerència de l’estat en la vida de la cambra. Les opcions reals de l’independentisme són fet i fet les mateixes que ha hagut de sospesar Borràs: o reivindicar la sobirania del parlament a qualsevol preu com a condició inexcusable de la democràcia o continuar deslegitimant l’autonomia fins a convertir-la en una delegació de l’estat en mans d’un Alfons Sala qualsevol, es digui Salvador Illa o com vulguin a Madrid.