07.05.2021 - 19:50
Ahir al matí, vaig veure una cua davant una oficina de CaixaBank –de les que en diuen store, aquelles que semblem cafeteries– i m’hi vaig acostar a preguntar què hi feien. Tot era gent gran. Em va recordar aquelles cues de jubilats que anaven el primer dia de mes abans de les vuit del matí, no fos cas que s’acabessin els diners. No, aquests d’ahir anaven a fer consultes i, com que les butaques de dins l’oficina eren plenes, els feien esperar fora. “Jo ja fa més de mitja hora que hi sóc”, em va dir una senyora. “Deu ser per la covid-19”, li vaig contestar. “No, no, abans ja passava…”
I vaig recordar immediatament les paraules que fa pocs dies va dir el conseller delegat del BBVA, Onur Genç, en referència a l’ERO del 14% de la plantilla que tenen en marxa. Defensava l’absoluta necessitat de fer un ajust de personal. Per què? Segons que va dir, les transaccions en oficines han disminuït un 25% en tot el grup i un 50% a Espanya el primer trimestre del 2021 (comparat amb el mateix període del 2019). Vet aquí. Resulta que fan fora el personal perquè no entra gent a les oficines. I jo que em pensava que era al revés, que feien fora els treballadors per eliminar despesa i que els clients ja s’espavilarien.
I em va fer pensar també que poc s’imaginaven aquells clients de la cua que en aquell moment el conseller delegat de CaixaBank, el senyor Gonzalo Gortázar, presentava a València els resultats de l’entitat. I que en el seu primer trimestre fiscal, després d’haver culminat l’absorció de Bankia, va presentar un benefici de 4.876 milions. Sí, gairebé 5.000 milions en un trimestre! Treballadors i sindicalistes protestaven davant la seu valenciana, perquè suposo que els costava d’entendre que una entitat que guanya aquest feix de diners hagi de fer fora gairebé 8.000 treballadors, més del 15% de la plantilla.
I ara, si m’ho permeteu, miraré d’explicar-ho, d’acord amb les paraules d’ahir de Gortázar.
Comencem pel benefici, perquè té truc. Cal dir que ha estat molt inflat per l’ajust comptable del fons de comerç negatiu (badwill) que ha obtingut a l’hora d’integrar Bankia. Què vol dir, això? Doncs, molt fàcil, que si ets un banc i compres un edifici taxat en 100 milions per només 40 milions, els 60 milions de diferència entre el valor comptable de l’edifici i el valor de compra l’has de posar en un compte especial, com si fos un benefici. En nombres reals, la xifra ha estat de 4.300 milions d’euros (diferència entre el preu de compra i el valor comptable de Bankia). I les accions van caure ahir un 3% a la borsa, perquè els inversors esperaven que fos més alt, concretament de 7.800 milions, però els ajustaments comptables necessaris, més forts que no es preveia, el van rebaixar. En definitiva, el benefici real de CaixaBank, sense aquest extraordinari, ha estat de 514 milions.
Aquesta història ja l’havia avançada Gortázar molt bé al setembre, arran de l’acord de fusió. Llavors va dir que el badwill o fons de comerç negatiu que es generaria en l’operació no seria “cap tresor”, atès que només tenia un impacte comptable, pel fet que la cotització de l’entitat absorbida cotitza per sota del seu valor en llibres. “No entrarà ni un euro amb el badwill, de manera que no ens pensem que tenim un tresor amb el qual poder fer coses. Hi ha un resultat que no és real, no es pot pagar res, amb això”, va indicar. En definitiva, va demanar de no confondre comptabilitat i realitat.
I de les coses que va dir ahir també em va cridar l’atenció l’habilitat a l’hora de capgirar la causa dels acomiadaments. “Cal actuar de pressa o hi haurà 43.000 persones més afectades, en lloc de 8.000”, va subratllar. Vet aquí, doncs, que 43.000 persones li estaran agraïdes de per vida. I, seguidament, va anar per la via avançada pel seu col·lega del BBVA. “Actualment, tenim més de 10 milions de clients digitals, el 70,5% del total, quan fa cinc anys eren només el 47%.” I va destacar: “Els nous competidors de la banca tradicional en aquest àmbit ens posen molta pressió sobre la qualitat del servei i els marges.” És a dir, si no hi ha clients presencials, per què necessitem oficines i treballadors?
Així mateix, em va sorprendre una de les justificacions de les retallades de personal. Va dir que el negoci bancari canviava a marxes forçades, la qual cosa és certa, però també va dir: “La recollida de dipòsits genera pèrdues a les entitats financeres, i fa cinc anys que estem així, cal fer-hi alguna cosa. Feta la fusió amb Bankia, cal fer sinergies de costos.” Els dipòsits generen pèrdues! Aquesta sí que és bona! Estic segur que diu la veritat amb els tipus negatius actuals del BCE, però i si tots els retiréssim? Què passaria? Eixugaria pèrdues, l’entitat, com apunta? Sí, però ell es quedaria sense banc per gestionar. Senzillament, desapareixeria. Vet aquí la qüestió.
I sobre les crítiques que li va fer la ministra espanyola Nadia Calviño respecte als sous molt alts en uns moments de tants problemes, Gortázar va fugir d’estudi i es va limitar a dir: “És un procés que està reglamentat i s’ha de discutir en la comissió de retribucions i en la junta d’accionistes. I les discussions internes del consell són confidencials.” Esmentar la junta d’accionistes té un deix un pèl cínic, perquè sap que els minoritaris no hi poden fer res. Això sí, va rebutjar de fer cap comentari sobre el seu propi sou, que segons la proposta del consell serà de 2,26 milions d’euros, xifra a la qual caldrà afegir, amb tota probabilitat, més ingressos per altres conceptes.
I, per últim, un fet que ja és real però que ahir va verbalitzar. Després d’haver reafirmat la continuació de la seu a València, el conseller delegat va dir que no tenia més importància una ciutat que una altra, en referència a les seus operatives de Madrid i Barcelona. Compte! Que parlem de l’hereva de la Caixa que va crear Francesc Moragas el 1904. Però no semblen pas temps per a la història. I va afegir que després de l’ERO hi hauria “serveis centrals, tant a Madrid com a Barcelona”. No parleu en futur, perquè ja fa temps que hi són, senyor Gortázar.
I aquí voldria tornar al començament. A la cua d’avis. Crec que abans als bancs es parlava molt més de servei que no pas ara. Potser perquè ara és autoservei i si no en saps prou, d’informàtica, ja t’ho faràs. Per això, tot i que Gortázar va reconèixer l’impacte reputacional negatiu, “lògic en una situació com aquesta”, no va dir res sobre què pot comportar un servei insuficient a la clientela. I conec cada vegada més gent descontenta amb CaixaBank –i altres entitats financeres– per aquest motiu. És com si el servei al client hagués passat al final de la llista d’objectius, potser perquè majoritàriament han decidit que el gestionin les màquines. Sembla que la preocupació de donar el màxim de valor als inversors hagi passat davant. I penso que o bé tornen a capgirar la llista de prioritats o alguns es poden endur alguna sorpresa. Sense clients, no hi ha empreses.
