16.12.2021 - 21:50
Quan li demanem a Fran Tudela com l’hem de presentar en aquesta entrevista, dubta. No vol que diguem que és un influenciador, perquè no fa publicitat de marques ni es preocupa per l’estètica dels seus vídeos. Després de repassar les activitats per les quals és molt conegut, diu que la millor fórmula seria dir que és humorista. El Fran Tudela que es pren un cafè amb llet de soja en el món real, a les xarxes és Cabra Fotuda, un tiktoker amb més de 180.000 seguidors, més de 42.000 a Instagram, i uns quants milers més a Twitter i a Facebook. Twitter l’empra per a amplificar el ressò de les altres xarxes, i a Facebook hi troba les mares.
Cabra Fotuda té vint-i-quatre anys i és de la Vila Joiosa. Viu amb els pares, però ara que s’ha fet autònom i comença a viure de la seva feina a les xarxes, frisa per viure a València. La Vila és massa lluny de tot, diu, també de les oportunitats.
Les seues imitacions de les professores d’anglès, de la funcionària de l’ajuntament o de la seua pròpia mare li han donat una popularitat que fa que la gent el pare pel carrer i li demane fotografies o autògrafs.
M’he tatuat pels 40k. ESTIC DEBELLIDA. pic.twitter.com/VgwS5Ls2ga
— Cabrafotuda (@cabrafotuda) December 7, 2021
—Qui és Fran Tudela?
—Fran Tudela té una mica a veure amb el personatge Cabra Fotuda, però tampoc molt. És a dir, és una persona normal i corrent, ningú especial. Segons els meus amics, sóc graciós, el pallasso del grup. Vaig estudiar turisme i sóc guia turístic. M’agrada estar davant la gent, sempre, parlar molt, i Cabra Fotuda és l’exageració de Fran Tudela.
—Teniu més de 180.000 seguidors a TikTok. Com ho heu fet?
—Hi ha una miqueta de trampa. Vaig començar fent vídeos en anglès. Molta gent pensa: “Per a tenir seguidors, ho faré en anglès o en castellà”, i jo vaig triar l’anglès. Em vaig fer viral. Molt viral. Vaig arribar als 140.000 seguidors. D’on? D’Indonèsia. No em demanes per què. Sóc famós allí, com la Lina Morgan. Però em vaig atabalar. De què em servia ser tan viral a l’altra banda del món? Per això vaig pensar que havia de fer vídeos en la meua llengua. I vaig decidir de canviar dràsticament al català. Em semblava que hi havia una manca de referents que feren contingut en valencià a les xarxes, i m’hi vaig llançar.
—Sobre què eren els vídeos en anglès que agradaven tant a Indonèsia?
—No sé ni explicar-ho. Feia la gràcia de parlar en anglès i remarcava la diferència entre el parlar dels EEUU i el parlar d’Anglaterra. A la parla d’Anglaterra, sempre hi afegia una paraulota, un fucking, perquè sonara més bast. I això als indonesis els feia molta gràcia. No em demanes per què. També em seguien de Rússia o de Corea.
—Ara continueu jugant amb la llengua en molts dels vídeos.
—M’agraden molt els accents. Tenim una llengua rica en dialectes i en maneres de dir, i això és la cosa que més m’al·lucina. Abans de donar la cara,vaig començar a fer contingut anònimament, feia un contingut més local a la Vila. La gent, quan no sabia qui hi havia darrere d’aquest compte, es pensaven que era filòleg perquè escrivia fonèticament, com sona la parla, i coses d’aquestes.
—D’on ve el nom de Cabra Fotuda?
—Ve d’una expressió vilera. La típica expressió que té cada poble. A la vila es diu: “De la Vila i plores, cabra fotuda.” A bona hora el vaig triar! Ara vaig pel carrer i la gent em crida: “Cabra! Cabra!” I les iaies es giren a veure què passa. Això em fa vergonya.
—D’on us surt la vena artística?
—Els meus pares tenen una autoescola, res a veure amb el món artístic. La meua iaia és la més artista. No ha fet mai res, però ara li naix. Diu: “Ara, a la vellesa, fer-me jo artista.” Està una miqueta delicada i el seu cap li va per una banda i el seu cos per una altra, però ella d’esperit és jove, és superalegre i divertidíssima. Cada vegada la faig eixir més en els vídeos perquè la gent m’ho demana. La gent vol veure la meua iaia. La iaia fotuda.
—Abans de ser Cabra Fotuda, heu treballat als oficis més diversos.
—He tingut més feines que la Barbie! He estat auxiliar de vol de Ryanair, tots els guiris que venien a Benidorm, els he dut jo. He fet de guia turístic amb indis per Europa; he pintat cares de xiquets en les festes d’aniversari; he treballat rentant cotxes en una empresa de lloguer. I més coses, i pensava que no existia la feina perfecta, però ara l’he trobada. Potser vaig massa ràpid, però sé que la gaudisc moltíssim. Estic en una etapa boníssima en la meua vida i treballe molt perquè el projecte vaja avançant.
—Dèieu adés que hi ha poca gent fent continguts en català, però ja en comenceu a ser una bona colla.
—El panorama va canviant. Fa uns anys pensava que el valencià perdia parlants entre la gent jove. Fins i tot jo tenia aquest autoodi. No te n’adones, però és així. L’arribada de TikTok ho va canviar tot. És la xarxa per excel·lència del català. Molts catalans famosos van començar a fer vídeos així. Uns altres catalans no tan famosos s’hi van animar, també, i els valencians també hem volgut tenir la nostra representació a les xarxes. Estic molt agraït. No m’esperava aquest èxit, i la veritat és que tenim molt bona rebuda. A la gent li encanta. Crec que és per la manca de referents que hi havia. Hi ha molta demanda, les xifres parlen per si soles. Es nota que hi ha necessitat de tenir referents en valencià.
—A més dels 140.000 indonesis, teniu seguidors fora del País Valencià?
—A Catalunya, a les Illes i, fins i tot, a l’Alguer. Arribe a molts llocs. Hi ha gent de Mèxic, de Colòmbia, de l’Argentina, dient-me que no coneixien el valencià i que els agradaria aprendre’l. Que com poden fer-ho. I en aquest moment t’adones que valoren més la llengua a l’altra banda del món que ací. És curiós. Hem de canviar la perspectiva. No pot ser que la valoren més els de fora que nosaltres.
—La popularitat amb els vídeos us ha obert més portes com ara la ràdio. Us satisfà l’experiència?
—Col·labore al programa de Maria Juan Podríem fer-ho millor, a la ràdio d’À Punt. M’he fet autònom, i puc dir que treballe de Cabra, però encara visc a la Vila amb els meus pares. Si visquera a València, segurament tindria més possibilitats de fer col·laboracions. A la televisió encara no hi he arribat, però crec que els mitjans de comunicació estan cada volta més pendents de tot allò que passa a les xarxes.
—Quant al contingut, heu convertit la vostra mare en una estrella.
—Ma mare i la meua iaia! Exagerant, també. Ma mare no és molt de renyir-me, però sí que em diu les típiques frases. Anar en coneixement, emporta’t la rebequeta, coses així. Això que dic de la Pensión Rosa, també és seu, i sí que em desperta de matí fent sorolls amb l’escurada. Ho agafe i ho exagere, però sí que és ella.
—I com s’ho pren?
—Li fa gràcia. Ells sabien des de sempre que jo anava per aquest camí. Sempre he cantat, he actuat, he fet teatre d’ençà de ben xicotet. Ells sabien que havia d’eixir d’alguna manera. I ha estat en el món de les xarxes socials.
—Quina relació teniu amb el col·lectiu de les professores d’anglès?
—Ui! Totes les professores estan encantades amb mi. Ben desvanides. Les d’anglès, les de valencià… Crec que si m’he fet més conegut és gràcies a les mestres. Els ho dec tot. Han difós els meus vídeos pels grups de WhatsApp. Imagina un grup de cent persones, mireu que ha fet la Cabra… He tingut alguna polèmica perquè algú es va molestar per una broma que vaig fer a la ràdio. Una polèmica una mica absurda. Ho faig tot de broma. A vegades em pose seriós en xarxes, i això es nota. Parle d’un tema i puc fer-ho amb humor, però sempre marque molt la diferència.
—Ara heu incorporat el pare que fa soroll de bon matí, però us heu fet prou popular amb tot de personatges femenins. Per què?
—Si haguera d’imitar els mestres homes, són molt avorrits, o aquesta és la meua experiència. Les dones són les que són expressives. Sempre he tendit cap al món femení. A més, sóc dins el col·lectiu LGTB, i em trobe més a gust imitant dones i estant en eixe ambient. No em surt bé imitar un home típic hetero. Sóc tot el contrari. Ara faig una funcionària de l’ajuntament. Són coses que em vénen al cap. La típica caixera del Mercadona que és molt xafardera, la secretària del banc… Allò que em trobe a la vida.
—L’aspecte dels vostres vídeos és casual, d’anar per casa, però realment són així o hi ha un procés d’elaboració previ?
—Sí que és casolà. Em vaig comprar un bon mòbil per a fer bons vídeos, i un bon trípode, però no volia una càmera perquè no m’agrada això d’editar a l’ordinador per a després pujar-ho. La cosa que m’agrada de les xarxes és que pots fer el vídeo amb el mòbil, editar-ho al mòbil i pujar-ho en el mateix moment. En la part que més invertisc és en els vestits i les perruques. Ma mare sempre em diu que la gent no es pense que són seus, perquè són molt coents. I jo a les entrevistes ho dic: els vestits no són de ma mare. Són de botigues de segona mà, de gangues per internet a dos euros. Tinc més roba d’aquesta, i roba de mestra de valencià, de Desigual, que roba meua. És una malaltia.
—És així com us poseu en situació, amb un vestit de Desigual?
—Necessite disfressar-me per a treballar. Si em dónes una perruca, un manat de claus i una bossa de Desigual, et faig una performance ara mateix. Avui he tingut actuació i he vingut amb tot això, amb una pissarra, un radiocasset i un mocador de Punt Roma.
—Teniu odiadors?
—Això sempre. Els odiadors sempre hi són, però, com diu Taylor Swift, “haters gonna hate”, els odiadors sempre faran d’odiadors. No ho podem evitar i a mi no em molesten. Si tens haters vol dir que també ho fas bé. Vol dir que arribes a la gent. Em fa gràcia un odiador que vaig tenir una volta que em va dir en castellà: “Vés-te’n a parlar valencià a Wisconsin.” Quin poc trellat!Les llengües no s’han de veure com una cosa inútil, sinó com una riquesa i com una manera nova de veure el món…
—Us insulten pels continguts de llengua?
—Dels meus continguts, el que més polèmica origina és dir País Valencià i no Comunitat Valenciana, o anomenar el valencià català… Però són coses que ja sabem i no hi hem d’entrar.
—Ara també feu monòlegs amb públic, com ha canviat la vostra manera de treballar?
—Fer el pas d’actuar en directe és la cosa més forta que m’ha passat! I és molt dur. Al principi em causava molta ansietat perquè mai no havia pujat a un escenari sol per a parlar mitja hora per a fer gràcia. Em pose molt tens. El fet d’estar a la Vila m’impedeix quedar amb més persones que em puguen ajudar. Ho he de gestionar jo tot sol a casa. És cert que Maria Juan m’ha ajudat, m’ha ajudat a veure que això que faig no és un monòleg habitual i que ja tinc una marca, i que també te gràcia.
—Els personatges que feu en directe, són els mateixos que els de les xarxes?
—Sí. Per exemple, avui actue i faré la mestra d’anglès. Però ja he començat a fer de Cabra Fotuda, sense cap personatge. Pujar a l’escenari com a Cabra Fotuda, a parlar i a fer un monòleg, sense indumentària… Em causa ansietat perquè és ben difícil, però és un aprenentatge molt bonic. Pujar a l’escenari t’ensenya. Cada vegada que baixe dic: “He après molt.” Aprenc directament de l’escenari. Ja sé què he fet bé i què he de millorar.
—Us poseu límits a l’hora de fer humor?
—Pense que hi ha coses de què no s’ha de fer humor. Però d’això, cada humorista en pensa una cosa. N’hi ha que consideren que l’humor és humor i no passa res. Hi ha coses que no les pot fer segons qui. És a dir, jo no puc fer humor negre. Per començar, a mi no em fa gràcia. Però si haguera de ficar-me amb els llationamericans o amb gent racialitzada, qui sóc jo per a ficar-m’hi, si sóc una persona blanca europea? No sóc ningú per a clavar-me amb ells. Això és una escala. Si tu tens més privilegis i no ets del col·lectiu, no hauries de fer-ne humor. Ho pots fer, però has d’escollir bé la manera. És complicat. És polèmic dins el món dels humoristes. Hi ha molta gent que diu que l’humor és humor i es pot fer, i una altra gent que està amb la meua postura. Després hi ha la polèmica de David Suárez, que el volen clavar a la presó perquè va fer un acudit de molt mal gust sobre una persona amb síndrome de Down. Tampoc és arribar a eixe límit. Clavar a la gent a la presó per fer humor? A veure, que no som a la dictadura.
—Quins són els tiktokers o instagramers que seguiu habitualment?
—En seguisc mols. A Nerea Sanfe, a Carolina Ferre, a Eugeni Alemany. A Maria Juan, em va fer moltíssima il·lusió conèixer-la i, ara, dir que treballe amb ella és molt fort. Lluís Mosquera, Saray Cerro. Vaig conèixer a Simmer Valenciana, també molt súper. Jordi de Mirall, que escriu a la revista Mirall Valencià. Seguisc a molta gent que m’ha obert un panorama en valencià que no coneixia. Són gent magnífica. Ho fan tot en valencià i haurien de tenir més reconeixement. Fins que la llengua no es normalitze a les xarxes socials, aquesta gent no podrà viure d’això. I és una pena. Hem de demostrar que amb el valencià també pots viure de les xarxes. Pots fer humor, pots parlar de política i pots parlar d’allò que siga, però fer-ho en valencià. Si els mitjans de comunicació no comencen a donar-nos oportunitats, la gent que vinga darrere pensarà: “Per què ho he de fer en valencià, si no serveix de res?” Ha de començar a canviar la mentalitat.
—Amb el vostre nombre de seguidors, rebeu ingressos d’Instagram o de TikTok?
—És una miqueta rar. Instagram no paga. Ni a mi ni a Dulceida. Vull dir Instagram no paga a ningú. TikTok sí que paga, però una cosa caritativa per a animar-te a fer vídeos. Si tens dos milions de seguidors, imagine que et pagaran un parell de milers d’euros, però jo, fent vídeos en valencià, no cobre un duro. Tinc menys de cent euros acumulats i és el que hi ha… Es cobra per audiència, per visites, depèn de si un vídeo es fa molt viral. Dels meus, un pot tenir 100.000 visualitzacions, però un altre, potser en té 5.000, és una cosa que no compensa. No pots viure d’això. Visc de les xarrades que faig en instituts, de les col·laboracions, de les actuacions que ara tinc, de la col·laboració a la ràdio.
—Feu xerrades a alumnes d’institut. Què els conteu?
—Ho centre tot a fer canviar el xip als xiquets, a fer-los entendre que el valencià sí que obri portes, que no costa res consumir contingut en valencià perquè és gratuït. No has de pagar per seguir ningú. També els dic que seguir gent que fa coses en valencià, posar m’agrada als vídeos, compartir o comentar, és fer molt per la llengua. Tota pedra fa paret.
—Quines preguntes us fan, ells?
—Quan veuen les xifres, al·lucinen. Abans feia les xarrades parlant primer de com està el català a les xarxes, i em feien cas, però ara comence parlant de mi. Els dic quins són els meus números. I ells obrin uns ulls com a taronges. Els interessa molt com tenir seguidors i quan els dic que ho he aconseguit en valencià, se sorprenen molt. També volen saber quant cobre i si en puc viure. Els explique que no sóc Eugeni Alemany, però els dic que Instagram és com un currículum i que l’han d’emprar per a publicar-hi les seues habilitats. Si dibuixen, si fan música… Volen fer contingut en xarxes i jo els anime a fer-ho en valencià. Ho poden fer. Si ho fan en castellà, tindran molta gent que ho fa igual que ells, però en valencià seran de les primeres persones que ho fan i tindran menys competència. Al remat, el valencià et dona més oportunitats que el castellà. I, al final de les xarrades, estan contentíssims, em demanen autògrafs, fotografies, de tot. No m’esperava aquesta rebuda.
—Quins són els vostres plans de futur?
—El més immediat és aprendre a estar damunt d’un escenari i gaudir-ho. Llevar-me l’ansietat que encara tinc. La gent de Riures en valencià i Tres deu m’ajuden molt. Ells impulsen la meua carrera. En un futur m’agradaria continuar treballant com a Cabra Fotuda, no vull que es mora aquesta marca. M’agradaria tenir el meu propi xou, o treballar en una ràdio amb un programa propi, fer podcasts… Hi ha tantes possibilitats, tantes coses per a fer!
