Mirar el ‘bullying’ des de l’altra banda: i si el teu fill és l’agressor?

Un infant o jove de cada quatre és víctima d’assetjament escolar i més d’un 20% diu que ha participat en alguna mena d’humiliació com a maltractador

VilaWeb
Marina Arbós
22.09.2022 - 21:40
Actualització: 22.09.2022 - 21:44

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Per comprendre el bullying ens hem d’imaginar un teatre. En primer lloc, hi ha els protagonistes –que són damunt de l’escenari– i que en aquest cas són la víctima i l’agressor o agressors. Ara, en realitat, l’obra no tindria sentit sense el públic. S’acabaria molt de pressa, no? Per això, els testimonis o observadors són el tercer element, clau, perquè sense ells no hi hauria representació. Finalment, tot i no ser ni a platea ni a l’escenari, l’obra va dedicada de manera parcial a un quart element: els adults, és a dir, els pares i els docents, que són els qui han de donar-hi una resposta.” D’aquesta manera defineix l’assetjament escolar José Ramon Ubieto, psicòleg clínic, psicoanalista i professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Considera que és fonamental entendre el bullying tenint-ne en compte tots els elements: “L’assetjament escolar no és cosa de dos”, assegura.

En la mateixa direcció, Jordi Royo, director clínic d’Amalgama7, un centre d’atenció terapèutica i educativa per a adolescents i joves i les seves famílies, considera que tenim tendència a reproduir un esquema d’agressor-agredit i que això és una visió reduccionista: “No és solament bidireccional. És, si més no, triangular. Quan es produeix una situació d’assetjament els espectadors tenen tanta importància o més. L’actitud que tindrà l’espectador serà clau: si té tendència a defensar la víctima, el maltractament tendirà a desaparèixer. En canvi, si l’espectador reforça aquesta conducta lesiva, tendirà a perpetuar-se.” Ara, actuar contra un agressor no sempre és fàcil, per allò que s’anomena “llei del silenci”, és a dir, no dir res per por de passar de ser observador a ser víctima.

Probablement, tots coneixem alguna víctima d’assetjament escolar, perquè és una pràctica totalment quotidiana als centres educatius. De fet, l’OMS considera l’assetjament escolar com un problema de salut pública important, perquè les conseqüències del maltractament es prologuen fins a l’edat adulta. El bullying no és una cosa banal. Les seqüeles per a les víctimes són greus: apatia, dificultats per a agafar el son, pèrdua de pes, tics, mareigs, vertigen, autolesions, ansietat i depressió, entre més patologies. Les xifres són esfereïdores: un infant de cada quatre ha estat objecte de bullying, segons l’Associació Catalana per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar (ACPAE). A l’altra cara de la moneda hi ha aquesta dada: segons Save the Children, el 23% dels estudiants europeus de deu anys a disset han participat en algun acte de violència o d’humiliació com a assetjadors.

Percentatge d’infants afectats per l’assetjament i la violència escolar per cursos. Dades de l’estudi Cisneros X.

Perquè una intimidació sigui reconeguda com a bullying, segons la definició que en va fer el psicòleg suec Dan Olweus, hi ha d’haver, pel cap baix, tres condicions: que l’agressió sigui repetida en el temps, que hi hagi un desequilibri de poder que impedeixi a la víctima de defensar-se i que l’agressor tingui una intencionalitat de fer mal. I Royo creu que cal introduir-hi una quarta variable: els sentiments de la víctima. “S’han de tenir en compte els efectes de malestar emocional que hagi pogut experimentar la víctima a conseqüència de les accions fetes per l’agressor, perquè una mateixa pràctica pot afectar d’una manera molt diferent segons qui la rep.”

Avui dia, amb l’augment de l’ús de les xarxes socials, l’assetjament ha traspassat l’escola i no s’acaba al final de les classes, sinó que continua a casa. “El ciberbullying comença a internet i l’alumne assetjat rep per mitjà de les xarxes missatges amenaçadors, imatges compromeses… L’objectiu és clarament humiliar, ridiculitzar i intimidar la víctima”, diu Royo. Es diferencia de l’assetjament clàssic per la via que es fa servir –en aquest cas xarxes socials o mitjans virtuals–; perquè l’agressor en molts casos actua des de l’anonimat o amb pseudònims; per la perdurabilitat, és a dir, que el maltractament també es duu a terme fora de classe; i pel paper del grup, atès que en l’espai virtual sol haver-hi més d’un agressor i la col·laboració és més explícita.

Els agressors segueixen cap patró?

Tot i ser un fenomen tan popular, no hi ha un perfil d’agressor únic. Royo assenyala que, a grans trets, se’n poden identificar dos de diferents. “Hi ha un grup que no és prou conscient del patiment de la víctima i no té una voluntat directa de fer mal. Per tant, l’objectiu, en aquest cas, ha de ser que aquestes persones esdevinguin empàtiques i puguin tenir coneixement del sofriment de l’agredit. El segon bloc de maltractadors el formen aquells que responen a conductes apreses: el bon tractament i el maltractament s’aprenen i s’encomanen”, diu Royo. “Segons dades d’Amalgama7, tres persones de cada quatre han tingut experiències directes o bé d’haver estat maltractats o bé de maltractar. I gairebé dues de cada quatre diuen que ara són maltractadors perquè havien estat maltractades abans.”

Ubieto hi coincideix: “Qui fa d’agressor també pot haver estat agredit en un moment determinat. De fet, molts dels agressors han estat víctimes prèviament. Poden ser víctimes de bullying o bé d’unes altres menes de violència, com ara el maltractament familiar. També hi ha casos, tot i que no són la norma, de joves amb un perfil psicopàtic. És a dir, persones perverses que no tenen empatia i que no busquen res més que la satisfacció sàdica”, explica.

Després de nombroses investigacions, els experts tampoc no han estat capaços de definir un patró de víctima clar. “Els agressors no assetgen persones necessàriament pel fet de ser obeses o immigrades, per exemple, sinó perquè les troben vulnerables o febles. El que és comú és que són persones que no poden respondre a la humiliació”, diu Ubieto.

“Els agressors són víctimes d’ells mateixos”

Tot i que fonamentalment s’atenen les víctimes perquè són les persones que ho passen més malament i que reben les conseqüències de l’assetjament, també és important d’atendre els agressors: “Els agressors són víctimes d’ells mateixos, del seu odi, de la seva manca d’estima. Malgrat que puguin aparèixer com uns fatxendes, tenen molta inseguretat i una percepció molt negativa d’ells mateixos”, assenyala Ubieto. “En definitiva, tant les víctimes com els observadors i els agressors són menors que pateixen. Per això cal anar més enllà de la part punible, cal un treball de reparació i d’empatia. Ens hem de preguntar per què un assetjador maltracta un company.”, diu Royo.

Ubieto, a més, considera imprescindible d’emmarcar el bullying en el període vital en què ocorre: “Passa entre infants i adolescents. Per això parlem d’una ‘falsa sortida’ en un moment de construcció. Per tant, cal diferenciar-ho de la violència que poden exercir els adults, perquè en el cas de l’assetjament escolar és una violència temporal. No podem condemnar un assetjador escolar com un agressor per a la resta de la seva vida perquè el privaríem de la possibilitat de rectificar un error.”

No hi ha relació directa entre assetjament escolar i delictes posteriors quan són adults, però sí que hi ha unes determinades pràctiques que se’n deriven. “No podem separar o aïllar allò que ha passat en la infantesa de la vida adulta. De fet, tres de cada quatre trastorns mentals que hi ha a la vida adulta han començat en la infantesa o en l’adolescència. Persones que han estat assetjades reiteradament poden tenir estrès post-traumàtic i les seves actituds quan són adultes poden tendir a la submissió i a rebre més cops. En canvi, el qui no s’ha mogut mai del paper de l’agressor és ben probable que ho reprodueixi en relacions de parella o en relacions laborals”, diu Royo. I Ubieto ho rebla: “Hi ha joves que han fet bullying a l’institut que després fan mobbing a la feina; com també en fan persones que han estat víctimes d’assetjament escolar. En el segon cas, és gent que repeteix conductes del passat a les quals no ha pogut donar una resposta. Reprodueixen en actiu allò que van patir en passiu.”

Què cal fer si és el vostre fill qui fa bullying?

Els experts assenyalen que és imprescindible una resposta de les famílies dels agressors. Quan són coneixedores d’aquest fet, cal que escoltin sense prejudicis: “Pot ser que el teu fill a casa sigui molt amable i no dugui a terme pràctiques d’abús o d’assetjament, però això no vol dir que no ho faci a l’escola. Potser a casa no li cal exercir aquesta demostració de poder”, diu Ubieto. Una manera d’afrontar-ho és parlar-hi i ajudar-lo a superar aquella situació sense criminalitzar-lo: “L’infant pot fer una reparació a l’escola i amb relació a la víctima, és a dir, un reconeixement explícit en què assumeixi que es tractava d’una conducta lesiva, que va fer mal a la víctima, i no dir només ‘no ho tornaré a fer’.” Per poder fer les paus entre la víctima i l’agressor és fonamental aquesta reparació: “Per exemple, fent treballs comunitaris a l’escola, ajudant la víctima amb els deures escolars… Cal que la víctima vegi que no hi ha una actitud de persecució, sinó d’afecte”, explica Royo.

Després també cal demanar ajut professional per a l’assetjador, amb teràpia. Sobre això, Rut Ribas, directora general d’Alumnat, de qui depèn la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV), diu: “La víctima necessita un treball psicològic per a pal·liar aquest dany i això vol temps. Però alhora cal fer una feina i una reparació del mal causat en l’entorn de la classe on hi ha hagut la situació de violència. S’ha de treballar perquè els altres alumnes no vegin sempre la víctima com aquell company que va ser objecte de bullying i perquè la situació no es repeteixi.”

Com que la problemàtica afecta menors, la desprotecció es fa més evident: els agressors no són objecte de represàlies precisament perquè no són majors d’edat i les víctimes no tenen totes les eines al seu abast perquè no són ciutadans de ple dret. Tot amb tot, Ubieto considera que la via legal no sol ser una resposta gaire eficient: “L’escola mira cap a una altra banda i els pares de l’agressor no fan cap reconeixement. Llavors, s’acaba revictimitzant la víctima.”

Com s’atura?

Els processos de reparació són lents i moltes vegades costa que els infants expliquin que viuen una situació d’assetjament escolar: “Hi ha un silenci de la víctima perquè l’assetjament implica certa anul·lació, aïllament i menyspreu. Fins que no agafa la fortalesa per a poder-ho explicar, pot passar molt de temps”, diu Ribas. A més, en molts casos veuen com després de fer-ho públic no canvia res: “El primer objectiu ha de ser que la víctima ho expliqui, però és realment fonamental ser capaç de capgirar la situació. Altrament, es victimitza doblement la víctima”, assegura Royo, que considera que actualment manca un programa en favor de la convivència escolar o anti-bullying. Per ell, seria molt interessant que els infants, des que són petits, disposessin d’una pauta que els ensenyés com actuar en cas de situacions com aquestes.

“Moltes vegades els observadors no són conscients que formen part de la situació de violència i que contribueixen a l’assetjament pel simple fet de ser-ne testimonis i no denunciar-lo. Per això, treballem per fer entendre el bullying com una cosa que va molt més enllà de l’agredit i l’agressor”, explica Ribas. A Alumnat insisteixen molt en la importància de sensibilitzar els testimonis perquè hi prenguin partit. Així mateix, hi ha desplegat un pla formatiu per als professionals de l’educació perquè detectin més fàcilment quan un jove viu una situació d’aquesta mena.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes