La broma de les cabres, els formatges i el Pirineu

Sovint bromejo dient que ho deixaria tot, em compraria quatre cabres i me n’aniria a viure al Pirineu per dedicar-me a fer formatges. Sovint, aquesta broma no és del tot una broma. Ja ho tenen, això, les bromes, que a vegades van més carregades de veritat que tot allò que suposadament diem seriosament. No sé realment si vull les cabres, ni fer formatges, perquè, de fet, hi ha dies que no sé res. Bé, sí, el mateix que saps tu, que vols ser feliç i no patir per arribar a final de mes. Això i poca cosa més. La broma de les cabres també funcionaria si digués que vull començar de nou i estudiar fusteria, o fer-me llaunera o testadora de tobogans aquàtics o alpinista de parcs eòlics, o bé començar la carrera d’arqueologia o vendre la meva ànima a Google i fer-me Street View Trekker. (Es veu que Google contracta persones perquè vagin en bici o caminant a paratges naturals, carrers de vianants i llocs històrics on els cotxes no poden arribar per tal de fotografiar les imatges que després trobem al GoogleMaps.) Aquestes són només algunes de les idees que em passen pel cap, quan el compte corrent em recorda que les coses que sé fer, i a les quals em dedico, no donen diners. Compte, que no parlo de tenir-ne tants com per a comprar-me un Jet Privat, de fet, ja ni tan sols aspiro a compar-me una casa, ni una trista plaça de pàrquing, parlo de tenir una mica de diners per a ofegar l’ansietat de no tenir-ne. Els que em llegiu sovint ja deveu saber que sóc creadora, i dic creadora sense pretensió, en el sentit més estricte de la paraula, crear com a acte de fer esdevenir quelcom on encara no hi ha res, en el sentit artístic. No és en va que tothom repeteix el mantra de “a l’art t’hi has de dedicar com una afició, mai com a professional”. Sempre hi ha un moment a la vida que els consells que et van donar i no vas voler escoltar, per vanitat o perquè eres massa somiador, tot d’una tornen i t’esclafen com un roc enorme que es desprengués de la paret de la realitat. El pare sempre em deia: fes-te intermediària. Estigues al mig d’aquells qui volen una cosa i aquells qui la creen, i cobraràs per dues bandes. Si li hagués fet cas, ara seria representant d’algun artista, o tindria una distribuïdora de llibres, o compraria cotxes de gent que passa penúries i se’ls ha de treure de sobre, i els revendria a un preu més car a gent que vol comprar-se’n un. Però no. Jo vaig triar el refotut camí rocallós d’imaginar, de procurar emocionar i d’explicar el món al món a partir de novel·les, poemes, obres de teatre o esdeveniments culturals. I mal que em dolgui, massa sovint penso que m’he equivocat, i em vénen unes ganes terribles de rectificar, abans no sigui massa tard. Si és que ja no és massa tard. Penso que apostar per l’art i la cultura és un error que ve condicionat pel fet que som a Espanya. Si visqués a França, a Bèlgica, a Suïssa o a qualsevol altre país d’aquells que sí que valoren la cultura i hi aposten amb pressupostos dignes, segurament no hauria conclòs tan ràpidament que la meva tria va ser errònia.

Per Sant Jordi, signava un llibre pel qual vaig cobrar dos mil euros bruts per més de sis mesos de feina i del qual m’emporto menys d’un euro de la venda de cada exemplar. Una amiga que feia temps que no veia perquè és ballarina, i sàviament se’n va anar a viure a Suïssa, es va aturar a conversar amb mi. Estava al·lucinada, en positiu, de com es cuida la cultura i els creadors allà. Li vaig veure als ulls la satisfacció de qui sap que va encertar marxant del nostre país. El que més m’impressiona, em va dir, és veure que aquí, malgrat tanta precarietat, malgrat que no podeu viure d’això ni fent quatre o cinc feines alhora, malgrat que us esclafen els somnis, encara no ho heu enviat tot a pastar i continueu tenaços, intentant dedicar-vos a l’art. Jo li vaig fer la broma de les cabres, els formatges i el Pirineu, i em vaig aguantar unes ganes terribles de plorar perquè em vaig sentir patèticament representada per les seves paraules. Per què continuem aquí, tan il·lusos, somiant que les coses un dia seran millor? Com aconseguim sobreviure mes a mes i per què no pleguem els somnis si aquest sector ens ofereix tan poc? Li vaig parlar de la llengua, de la nostra, la catalana. Tot el que jo faig és escrit o dit en català, li vaig dir. Tu balles en una llengua visual internacional, que pot arribar a tothom, sigui d’on sigui, però jo, per amor romàntic a la meva feina i a la meva llengua, tinc els meus horitzons limitats. Si a mi i a tots els qui es troben com jo, Catalunya, el nostre país, no ens dóna suport i no ens permet sobreviure dedicant-nos a l’art, haurem de plegar veles, perquè també són poques les apostes per internacionalitzar la nostra feina en la llengua catalana. A vegades em sembla que tot seria més fàcil si em rendís, si renunciés a allò que m’apassiona. Però som malalts que no ens volem curar, els qui ens dediquem això. I em fa por de quedar-me corsecada, si m’allunyo de l’escriure i del crear. Però bé que hem de menjar, i de les lletres, ja hem entès que no en surten pans. A vegades em sembla que tot seria una mica més fàcil si travessés la frontera, i refresqués el meu francès, potser allà sí que podria continuar dedicant-me a la cultura, però és clar, sempre seria una forastera que ha renunciat a la seva llengua materna, i faria creacions molt pitjors perquè un ha de parlar al món amb la llengua que l’ha alletat. Músics, poetes, escriptores, actrius, cantants, pintors, ens salven dels dies foscos, i ens fan vibrar l’ànima amb el seu art, i en canvi, quin poc valor que hi donem. I així, la gran majoria dels nostres creadors no poden sobreviure per tornar a fer-nos la vida una mica millor amb les seves cançons, els seus poemes, els quadres, o les seves obres de teatre, i es van apagant, com cuques de llum empassades per la nit.

Aleshores, entre el tumult de gent que passejava comprant llibres que potser no llegiran mai (perquè Sant Jordi és el dia en què compra llibres la gent que normalment no en compra), em va semblar que Salvador Espriu se’m plantava al costat i em deia: Oh, que cansada estàs de la teva covarda, vella, tan salvatge terra, i com t’agradaria d’allunyar-te’n, nord enllà, on diuen que la gent és neta, i noble, culta, rica lliure, desvetllada i feliç! No ho saps, prou Salvador, li deia jo en un deliri imaginari, tutejant-lo com si fóssim amics de trifulgues. I ell, potser com un presagi, potser equivocadament, em va respondre: Però no has de seguir mai el teu somni, i et quedaràs aquí fins a la mort. Car ets també molt covarda i salvatge i estimes a més amb un desesperat dolor aquesta teva pobra, bruta, trista dissortada pàtria.

Jo li vaig fer una broma, que no era del tot broma. Sí, aquella de les cabres, els formatges, el Pirineu i d’una vida que és una renúncia, però potser també una salvació.

I ell em va dir: ves, que n’hi ha una altra, de broma, la gran broma, aquesta que vivim.

P.S. Gent que teniu cabres i feu formatges, digueu-me, sou feliços? Perquè si ho sou, vull venir a beure de la vostra felicitat.