Una breu història de la Carmen, la María Luisa i el seu servei a Espanya

Mentre Carmen Lamela signava a l’Audiència espanyola el decret de presó provisional de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez pel protagonisme en la manifestació del 20-S davant la Conselleria d’Economia, la seva germana María Luisa ja feia un mes que examinava amb lupa, com a interventora general de l’estat, cada pagament i despesa que feia la Generalitat per vigilar que no tingués res a veure amb l’1-O. La Carmen era la primera jutgessa d’instrucció de la causa general contra el procés, la que va dictar les primeres ordres de presó, la que va tancar mig govern havent humiliat el vice-president i els consellers mirant el mòbil durant la seva declaració, fent-los esperar la decisió final en un passadís sòrdid i emmanillant-los abans d’enviar-los a diferents presons de Madrid. I la María Luisa era una persona clau en la sala de màquines del ministeri de Cristóbal Montoro quan es va posar en marxa l’operació d’intervenció total dels comptes de la Generalitat per impedir cap partida destinada a l’1-O. La Carmen investigava per malversació (i rebel·lió i sedició); la María Luisa tenia el poder de dir: aquí hi ha malversació. I aquesta curiosa relació entre germanes l’ha posada de manifest l’advocat Gonzalo Boye en l’hilarant judici al Tribunal de Comptes sobre les despeses de l’1-O.

Tan bon punt ha quedat clar que no hi hauria cap aparició estel·lar i mai prevista de Puigdemont a la sala d’enjudiciament del Tribunal de Comptes, la consellera encarregada del judici, Elena Hernáez, ha donat pas a la següent persona a testificar, a petició de les defenses: María Luisa Lamela. La sala d’enjudiciament és tan petita i estreta que amb prou feines hi cabien a una banda les acusacions (el fiscal i els advocats de Societat Civil Catalana, que és acusació particular) i, a l’altra, la dotzena llarga d’advocats que exerceixen la defensa dels trenta-cinc ex-alts càrrecs acusats. Al mig, entre una filera i una altra, una cadira orientada a la taula que presideix la sala, amb la consellera Hernáez donant la paraula a Boye.

I allà al mig, asseguda, mig encongida i sense saber gaire com posar-se, María Luisa Lamela i el so estrident d’una ambulància que passava rabent pel carrer de Fuencarral, a l’exterior de l’edifici. Cap finestra a la sala, però la sala té un aïllament sonor tan lamentable que la sirena dels vehicles d’emergències que aquest matí de judici tenien moltes emergències impedia ni tan sols sentir res de qui parlava.

—Esperem que passi l’ambulància… Ja està. Senyora Lamela, quin control tenia dels comptes de la Generalitat? —comença demanant Boye.
—Jo no tenia cap competència per a controlar els comptes de la Generalitat.
—No en controlava la despesa?
—No.
—Però no controlava res?
—A final del 2017 hi havia un sistema de control de les despeses [de la Generalitat]. Al setembre es va establir que la Generalitat enviés uns fitxers amb els pagaments que havia de fer, que eren sous, salaris, d’Educació, Sanitat i Serveis Socials. La intervenció certificava que aquestes despeses eren reglamentàries, i ho autoritzàvem.
—Depenia de Montoro?
—Sí.
—Montoro va dir aquell agost que no hi va haver ni un euro de la Generalitat en partides destinades al referèndum. Montoro va mentir?

La consellera Hernáez interromp Boye. La pregunta és impertinent, María Luisa Lamela no ha de valorar les afirmacions de Montoro. L’advocat enfoca aleshores l’interrogatori a fer dir a Lamela si les partides que la fiscalia considera que van implicar una desviació de fons cap al referèndum, com les compromeses amb Unipost per al repartiment de targetes censals i documentació als responsables de les meses, no havien prescrit a hores d’ara, perquè ja havien passat més dels quatre anys que marca la llei. Lamela ja sabia per on anava Boye i evitava de donar-li l’argument –rebutjat fins ara per la consellera Hernáez– que aquesta prescripció hauria de fer suspendre el procediment. “No ho sé, hi ha condicionaments que poden afectar el temps de prescripció…”, remugava l’ex-interventora general.

Fins que Boye li deixa anar: “Sap si aquestes mateixes partides són les investigades per malversació per l’Audiència Nacional, primer, i després pel Tribunal Suprem?” I per si no hagués quedat prou clar, afegeix que potser ho sap perquè qui instruïa la causa a l’Audiència espanyola era la seva germana. Entre sirenes d’ambulàncies i un cert estupor per la pregunta de Boye, Hernáez bada i Lamela comença a respondre. “No ho sé, si jo de fet no visc aquí, tot i que continuo servint Espanya… La meva germana i jo no parlem de temes professionals.” Però el fiscal s’afanya a intervenir per tallar Lamela, per dir que no cal que es justifiqui sobre la pregunta de Boye.

L’ex-interventora acaba reblant que ells no controlaven res, que era impossible controlar cada despesa, que supervisaven com podien els fitxers que els arribaven de la Generalitat cada dia i que, si hi havia la signatura de la interventora de la Generalitat i el procediment era correcte, hi donaven el vist-i-plau. Ah, i que no va veure mai cap factura signada per Puigdemont. Lamela nega allò de què presumia el govern espanyol el 2017, de controlar tots els comptes de la Generalitat per poder dir que el referèndum no es faria.

El càrrec d’interventora general el va mantenir fins que Pedro Sánchez va arribar per primer cop al govern espanyol gràcies a la moció de censura contra Rajoy, el juny del 2018. Fou destituïda de seguida. Era un càrrec polític, que va saber aprofitar durant dos anys, el temps decisiu, just abans del referèndum i just després del 155. Va continuar treballant com a interventora, però en una posició relegada, fins el 2021, quan va entrar a formar part de la representació permanent d’Espanya davant la Unió Europea com a consellera financera, i d’ençà d’aleshores viu a Brussel·les.

La seva germana fou convenientment premiada per la feina feta i d’ençà del 2018 és magistrada de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem, al costat de Manuel Marchena i de Pablo Llarena. Totes dues continuen, a la seva manera, “servint Espanya”.