I si apareix Puigdemont? Un judici al Tribunal de Comptes que fa aigües pertot arreu

A la petita sala d’enjudiciament del cèntric, laberíntic i gris Tribunal de Comptes, a Madrid, la majoria dels presents feia cara de començar un judici condemnat a no portar enlloc. Perquè aquesta mateixa setmana entrava a registre al congrés espanyol una proposició de llei d’amnistia que preveu l’arxivament, tan bon punt entri en vigor, d’aquesta causa que avui arribava a judici i que acusa trenta-cinc ex-alts càrrecs de la Generalitat, inclosos els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras i uns quants ex-consellers, com ara Andreu Mas-Colell, d’haver desviat entre tres milions d’euros i cinc per a l’organització del referèndum de l’1-O i per fer tasques d’internacionalització del procés. La sessió d’avui, presidida per la consellera que jutja aquesta causa, Elena Hernáez, ex-alt càrrec del govern d’Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid, ha durat menys de dues hores. I s’ha acabat sense saber encara si la causa acabarà suspesa per “economia processal”, és a dir, per la tramitació de la llei d’amnistia. S’ha vist clara, això sí, la incongruència d’aquest doble procediment que fa gairebé sis anys que amenaça el patrimoni de tots els acusats. 

Perquè el Tribunal de Comptes, aquest organisme que configura una peculiar jurisdicció fora del poder judicial espanyol, ja fa temps que ha aplicat el càstig als acusats, amb la imposició d’unes fiances milionàries i improrrogables que han arribat a sumar nou milions d’euros i que han hagut de ser cobertes en darrera instància amb avals de la Generalitat i amb aportacions de la Caixa de Solidaritat, a més d’aportacions de partits, sobretot d’ERC, i de patrimoni dels afectats. El Tribunal Suprem espanyol ja va condemnar per malversació una part dels ara acusats (Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa) i uns quants més són investigats per aquest mateix delicte al jutjat 13. I ara també els jutja el Tribunal de Comptes per això mateix? És una possible definició de lawfare. “Som aquí per alguna cosa, perquè algú volia que fóssim aquí”, deia Boye a la sortida de la sessió. 

I la pressió de la lawfare es va modulant segons les circumstàncies i el context; amb el pas del temps, i a mesura que s’ha anat destensant el conflicte polític, la fiscalia ha anat moderant la reclamació, que ha deixat, de moment, en tres milions d’euros. A darrera hora s’hi va afegir com a acusació particular Societat Civil Catalana, que reclama més de cinc milions a onze dels trenta-cinc acusats per la fiscalia. I ara tot resta pendent de si la consellera Elena Hernáez decideix pròximament de suspendre el procediment per la futura llei d’amnistia, que el deixaria sense efecte. Així ho han demanat els advocats dels acusats d’ERC, però no totes les defenses s’hi han adherit, com ara l’exercida pels advocats Gonzalo Boye i Jordi Cabré, en representació dels exiliats.

I és poc probable que passi. Tan bon punt Hernáez decideixi sobre la suspensió, donarà a les parts un termini d’uns deu dies per part perquè presentin les conclusions per escrit, que és prorrogable. I no serà fins després que deixarà la causa vista per a sentència. Quan això passi és possible que la llei d’amnistia ja hagi entrat en vigor, o que falti poc. Però tant si la sentència fos condemnatòria com absolutòria, encara s’hi podria recórrer en contra en una segona instància dins el Tribunal de Comptes mateix, a la sala de justícia, formada per tres consellers més, una dels quals va ser proposada pel PP i els altres dos, pel PSOE. I encara després de la hipotètica sentència d’apel·lació es podria recórrer en cassació a la sala tercera del Suprem. 

I si apareix Puigdemont?

Per això poca gent dels que avui hi havia a la sala confiava gaire que això portés enlloc. El càstig ja ha estat infligit, i ara es tracta de veure quan i com es pot enterrar definitivament la causa. I fins que no passi, la dotzena d’advocats que omplien la llarga taula de les defenses malda per demostrar davant de la consellera que fa de jutgessa que l’acusació de desviació de fons públics no és fonamentada. Avui ho han pogut fer els pocs advocats que han pres la paraula aprofitant la compareixença d’alguns testimonis proposats per algunes defenses. 

El més esperat dels quatre que hi havia citats era el del president a l’exili, Carles Puigdemont. Però Hernáez no va acceptar la petició feta per la seva defensa de poder declarar per videoconferència amb l’argument que s’havia demanat massa tard. “Fins fa ben poc el president Puigdemont no sabia si acabaria venint, per si s’aplicava la llei i se li retirava l’ordre de detenció”, deia Boye al començament de la sessió, amb un cert ús de la ironia que la histèria que recorre Madrid aquestes darreres setmanes a propòsit de l’amnistia feia que al tribunal més d’un es prengués seriosament. Com Hernáez mateixa, que havia mantingut la citació presencial de Puigdemont com a testimoni:

—Hauríem de començar pel senyor Puigdemont, però bé… Em confirma el senyor Boye que el seu patrocinat no ha comparegut i que no compareixerà?

—Li confirmo que no ha comparegut, que no podria comparèixer i que, a més, no se li ha notificat personalment la citació. 

La següent a declarar era María Luisa Lamela, ex-interventora general de l’estat espanyol i germana de Carmen Lamela, la jutgessa de l’Audiència espanyola que va ordenar al principi l’empresonament de mig govern de la Generalitat i va enviar les euroordres i ordres internacionals de detenció contra la resta, que eren a l’exili. Lamela (la interventora) ha dit que no sabia res de les despeses de la Generalitat, que no controlava res, que no sabria dir si era cert allò que va dir el seu superior, l’ex-ministre Cristóbal Montoro, quan l’agost del 2017 va afirmar que cap despesa de la Generalitat no s’usaria per al referèndum. I això que ella era qui supervisava el sistema d’intervenció dels comptes que va dissenyar Montoro el setembre d’aquell any per controlar cada despesa i cada pagament que feia l’administració catalana. Lamela ha volgut dir que era impossible controlar-ho tot, i que ella naturalment no ho feia, que signava allò que veia que venia signat de Barcelona per la interventora de la Generalitat d’aleshores –i una de les acusades en aquest judici–, Rosa Vidal. 

Els altres testimonis, Antoni Millet, ex-membre del comitè executiu del Diplocat, i Alfons González, ex-director general d’Afers Europeus, han servit a la defensa que exerceix Francesc Homs en nom d’uns quants acusats, com l’ex-secretari general del Diplocat Albert Royo i l’ex-secretari general d’Afers Exteriors i de la Unió Europea Roger Albinyana, per a demostrar que totes les partides que s’aprovaven eren pertinents, que responien als objectius tant del consorci com del departament.

Que tots plegats puguin posar fi al malson del Tribunal de Comptes no dependrà finalment de si Hernáez es creu aquests arguments ni de si se’ls creuen els consellers de la sala de justícia, sinó de si finalment entra en vigor la llei d’amnistia i el Tribunal Constitucional espanyol no impedeix que s’apliqui.