El president Jordi Pujol va anar a saludar Oriol Junqueras al final d’un acte i Junqueras li va respondre: “Gràcies, noi.” Al president Pujol. Junqueras. De debò que no m’ho invento. És el reflex d’una mesquinesa que hem tolerat i construït, de fet, entre tots; potser Junqueras és especialment idoni per a representar-la, però és un retrat de com aquest país ha tractat el president Pujol d’ençà de la confessió del 2014. Com un corrupte proscrit. Sense veu. En l’acte, organitzat pel diari Ara, l’ex-conseller socialista Antoni Castells va dir que, durant la transició espanyola, Pujol i Miquel Roca van refusar que el Principat rebés un concert econòmic semblant al del País Basc, perquè així li ho havia explicat el conseller basc d’Economia d’aleshores, Pedro Luis Uriarte. Pujol, assegut a la fila quarta –no sé en quants països del món es fa seure un ex-president a la fila quarta, però és on Pujol era assegut–, va agafar el micròfon per dir que Castells mentia. Es va disculpar per parlar. “Perdonin –va dir– no assisteixo a actes públics i encara menys hi parlo, però això ho he viscut directament, sóc qui en sap més.”

El president Pujol ha triat el silenci. Gairebé no s’ha deixat veure en públic aquests darrers set anys, no ha fet cap entrevista i s’ha manifestat tan sols a través d’un llibre de converses amb Vicenç Villatoro, que és una rentada d’imatge molt mal aconseguida, purament propagandística, en què el president mira de redimir-se a través de la seva obra de govern. Pujol tampoc no ha aprofitat la seva posició per a explicar tot allò que sap, tot allò que pensa de debò, cosa que almenys tal volta serviria perquè en aquest país es comencessin a dir les coses pel seu nom i tinguéssim obertament i crua els debats que hem de tenir. Segurament, no ho ha fet perquè creu –i jo diria que s’equivoca– que així encara hi ha un marge perquè els seus fills no es trenquin tants ossos en la patacada. Segurament, per egoisme, també, perquè s’ha estimat més que no el consumís l’energia de defensar-se en públic i ha calculat que la gent per qui havia estat un referent ja anirà discernint, amb els anys, el seu llegat de l’entramat corrupte i trist de la família, que també és certament el del partit, el dels partits.

No sé si és veritat o si és mentida que Pujol renunciés al concert econòmic. Castells s’ha vist obligat avui a matisar la seva versió, en un escrit a l’Ara en què reconeix: “Si Catalunya no té el concert, no és perquè no vulgui o no hagi volgut, sinó perquè l’estat no ho ha acceptat mai”, que és allò que li va respondre Pujol. Tampoc no crec que les generacions que ja no ens hem criat sota l’ombra del pujolisme ens hàgim de deixar arrossegar per debats antics, manipulats, agafats d’una perspectiva tramposa i que s’havien superat, perquè ens volen enfangar en els tabús i les mentides que el procés va ajudar en part a destapar –per a qui les volgués veure. Em sembla, això sí, que el relat que Convergència refusà el concert perquè no volia assumir la responsabilitat de gestionar-lo és molt verinós, perquè pretén d’ocultar, en el fons, que la diferència essencial entre el País Basc i els Països Catalans és que si la nostra nació és forta i la prosperitat econòmica comença i acaba a les nostres mans, podríem ser, si ens hi esforcéssim, una potència que amenacés el poder espanyol, el paper espanyol al món. El president Pasqual Maragall mateix havia arribat a dir-ho obertament.

El president Pujol ha estat decisiu per a Catalunya. Som encara en moltes coses un motlle a què ell va donar forma, i si volem fer-ne un de nou, o aprofitar una part del vell, necessitem que es parli seriosament del seu llegat polític, de què va fer i què no, de per què sí i de per què no. És de país petit que no s’atreveix a mirar-se al mirall, que acota el cap per evitar de veure’s els ulls, que el president Pujol s’hagi d’asseure a la fila quarta d’un acte en què parlen quatre ex-consellers sobre un afer que ell coneix, i és humiliant per a tots que allò que ell té a dir sobre això hagi de ser en un torn de preguntes d’una conferència i demanant perdó. És en molt bona mesura culpa seva, perquè és ell qui ha decidit de no parlar, per por que sense maquillatge el balanç fos encara pitjor, per por de no tenir força per imposar un relat sobre la veritat, tan treballat que tenia el de mentida. Però també és culpa nostra. L’esquerra espanyola ens ha dit que totes les banderes estan igual de podrides pels qui les defensen perquè així no els calgués justificar la violència que amaga la seva, i per l’acomplexament hem deixat que la caricatura que Espanya ha fet de Pujol, com un pobre i simple lladre, s’imposés.

Satanitzar Pujol, reduir-lo, proscriure’l del debat públic, no és tan sols deixar-lo a ell en mans de la narrativa espanyola, que deforma la realitat. És deixar-nos a nosaltres en mans d’aquesta xarxa absurda que mira de fer-nos creure que en el fons Catalunya tan sols és un miratge a què de tant en tant els corruptes s’amaguen per tapar-se les vergonyes. Junqueras diu “gràcies, noi” al president Pujol, amb aquest menyspreu que ni ell mateix no deu saber d’on ve, perquè no vol entendre’l ni explicar-lo. Junqueras no vol explicar Pujol perquè creu que li sortirà més a compte explotar la caricatura que en fan els espanyols. I cap polític independentista que l’hagués admirat políticament no gosa defensar-lo, ni tan sols explicar-lo, perquè saben que no són prou forts, ni tenen prou idees, perquè no estan disposats a assumir el cost de dir-ne el nom en veu alta. I així es perd el país, a poc a poc.


#QueremosCorredor

No es pot deslligar la intervenció del president Pujol en l’acte de l’Ara, ni l’ús que n’ha fet el diari, amb gairebé una desena de notícies sobre qui té raó sobre el concert econòmic, de la força que fan els grans mitjans per a ressituar al centre de l’actualitat política les velles reivindicacions autonòmiques. L’Ara organitza grans debats sobre l’infrafinançament i hi ressuscita consellers retiradíssims, La Vanguardia torna a criticar sovint el dèficit fiscal i dóna veu i s’afegeix a les crítiques sobre els problemes de rodalia, sobre els incompliments sistemàtics del govern espanyol amb el Principat i el País Valencià. El moviment de fons que retorna tot això a les portades és el mateix que va fer que, abans-d’ahir, grans empresaris i patronals es reunissin a Madrid per denunciar la urgència amb què necessitem el corredor mediterrani. Va ser un acte en castellà, que evidentment deixà de banda que els entrebancs espanyols al corredor i a les infrastructures que necessita el nostre país no són una negligència, sinó una política pensada i planificada per a ensorrar-nos tant com puguin sense prendre mal ells. I un acte, de fet, acompanyat per un editorial de l’Ara en què el diari deia que ara sí que sí que necessitem el corredor mediterrani, i “Espanya, posa’t les piles”. Si ara són les oligarquies les qui demanen de recuperar les mateixes reivindicacions que van fer néixer el procés, és perquè veuen que el moviment d’alliberament nacional a Catalunya està desactivat, i volen salvar la carcassa econòmica de Catalunya que encara els ha de donar fruits per a sobreviure. Per a no perdre-ho de vista.


Cicatrius

Fotografia: Bas Czerwinski.

Parlant de vells dirigents i velles cicatrius, aquesta setmana s’ha mort Frederik Willem De Klerk, l’últim president de Sud-àfrica abans de Nelson Mandela. Tots dos varen negociar l’anul·lació progressiva de les lleis racistes de l’apartheid i l’alliberament de Mandela, després d’anys de lluita de la comunitat negra. Trenta-un anys després de l’alliberament de Mandela i amb l’apartheid desmantellat, De Klerk ha publicat un vídeo pòstum en què torna a demanar perdó. “Deixeu que repeteixi en aquest últim missatge que jo, sense reserves, em disculpo pel dolor, pel sofriment, la indignitat i el mal que l’apartheid va causar.”

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.