El català i Pegasus fan venir vertigen

Les tensions d’aquests dies en la coalició de govern a Madrid –entre el PSOE i Podem– i la coalició de govern a Catalunya –entre Esquerra i Junts– neixen dels mateixos instints, de les mateixes pors. La concessió dels indults i el debat estival sobre l’ampliació de l’aeroport van ser els dos símbols de l’últim canvi de cicle polític: exemplificaven que s’havia passat l’esborrador al procés i començaven a avisar que ara vindria la cooperació entre Barcelona i Madrid. Ara és el moment de canviar de cicle polític, de concretar aquesta cooperació amb nous blocs i tarannàs –a Madrid, la gran coalició, a Catalunya, la reconciliació definitiva amb el PSC–, però encara fa molt poc temps del cicle anterior, i ningú no està prou segur que s’hi acomplís la missió essencial, que era deixar prou adormit el conflicte nacional. Aquests últims dies han passat dues coses que han fet sospitar el contrari i han frenat el ritme de l’estabilització de l’estat, que feia setmanes que anava a velocitat de creuer, sobretot d’ençà de la irrupció a primera línia d’Alberto Núñez Feijóo.

La primera és l’escàndol de Pegasus, la segona és l’explosió de la immersió lingüística. El nexe important entre totes dues crisis és que responen a elements externs, no controlats directament pels arquitectes polítics de la nova normalitat. La crisi de Pegasus neix d’una feina de formigues molt llarga entre una part de l’independentisme i els investigadors de Citizen Lab. L’origen de l’espionatge és l’estat espanyol, però l’origen de la crisi, no. La direcció independentista ha perdut –expressament– l’oportunitat daurada de multiplicar els efectes de l’escàndol: l’ha fet esclatar, però l’enrenou més gran l’han organitzat directament a Brussel·les, lluny de la remor autonòmica. Ara bé, això no vol dir que els esforços que ha hagut de fer Pedro Sánchez per a contenir la situació li surtin pas gratuïts a la resta de l’estat. La imatge de la Moncloa ha quedat tocada: la directora del CNI és un cap de turc –també ho seria Margarita Robles–, però no és un cap de turc menor. Els eurodiputats espanyols van passar-s’ho malament al Parlament Europeu.

L’element extern en el cas del català són els tribunals, instigats per una associació espanyolista que vetlla per assolir la vehicularitat del castellà. El govern espanyol, al marge que li vagi bé desmuntar la immersió –que li va, perquè la llei Celáa també ho impulsa–, s’havia inhibit de demanar l’execució de la sentència perquè prefereix que l’assimilació es depuri amb la connivència dels partits independentistes, però la justícia no necessita cap maquiavel·lisme. La reforma que proposen Esquerra, el PSC i els comuns no és cap consens, és una reforma per a transformar un consens que ja existia, que era la immersió lingüística, a una situació jurídica nova que a la pràctica liquida el consens anterior. Del pacte entre tres partits poden dir-ne consens, si volen, però la primera gràcia que funda un consens és que no crea conflicte, que no provoca un gruix de resistència problemàtic i estructural, sinó que, de fet, serveix per a evitar-lo. No és el cas, encara que l’escola tingui les de perdre.

Aquí s’ha fet servir Pegasus per anar fent bullir l’olla, però a Madrid els ha servit per a recordar que continuen sense anar afinats amb Europa. Allà, això del català ho han vist amb el gaudi de la humiliació, però aquí ha mostrat que és impossible de recuperar la immersió sense que els professors es plantin i s’estengui la desobediència civil. Estem acorralats en la conflictivització, i la sentència del TSJC ha servit una oportunitat perquè se’n comenci a adonar una part important de l’independentisme, mal que de moment sigui tan sols íntimament. Les setmanes vinents seran estranyes. La reconstrucció de l’estabilitat espanyola no està debilitada, tan sols enrarida. Caldrà més intel·ligència per a doblegar el país sense que es noti fins a cotes contraproduents. Tothom ha de calcular novament les seves forces.

El camí finlandès es complica

Finlàndia aferma el seu camí cap a l’OTAN, tot i que avui s’ha sabut la reserva que hi té Turquia, que ja en forma part, i que Rússia no resta de braços plegats i podria tallar-hi l’arribada d’electricitat. Hi ha una diferència essencial entre Ucraïna i els països nòrdics: així com l’impuls de la invasió d’Ucraïna respon a una narrativa d’èpica imperial, a una mitologia històrica, en el cas de Finlàndia i Suècia el component cultural és menor, però l’estratègic és molt més considerable. Si tots dos estats entressin a l’OTAN, voldria dir que l’aliança –i, per tant, els Estats Units– tindria un control decisiu sobre la mar Bàltica, on Rússia té dos dels seus principals ports, Sant Petersburg i Kaliningrad. Ho explicava ahir Vicent Partal. La Unió Europea ha de calcular bé a què dóna suport. Decisions com l’acostament de Finlàndia a l’OTAN poden accelerar el desplaçament del conflicte bèl·lic a les qüestions energètiques, i Europa encara no està preparada per a tallar de cop la dependència russa.