L’al·lèrgia del poder i l’autonomia bancària

"El cas de les llicències per edat al parlament és una vergonya, però sense una concepció forta i atrevida del poder aquests escàndols són un mecanisme subtil d’espanyolització en massa"

Ot Bou Costa
Ot Bou Costa
19.01.2022 - 18:54
Actualització: 19.01.2022 - 19:54
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Lourdes Ciuró, diu que se’n va anar a Madrid “perquè s’hi podia fer política amb majúscules, lleis importants que assenyalen canvis”. És lògic que fa deu anys algú tingués aquesta concepció tan mesetària del poder: llavors encara la fèiem servir per justificar la independència. Però que Ciuró la reivindiqui ara, després del procés, és una manera de ressaltar que ha esdevingut l’única concepció possible. El fet diferencial que la nostra autonomia servia, a més de gestionar-la, per a preservar la nació es va neutralitzar quan, després d’haver dit que amb l’autonomia no n’hi havia prou per a preservar-la, cosa certa, van dir que al final ens hi hauríem de conformar perquè la resta era molt complicat.

A més a més de desposseir-nos, això ens ha importat la idea que els espanyols tenen sobre les seves pròpies autonomies: que no tenen res a veure amb el poder polític, que tot és condensat a Madrid i que aquí només administrem sous i subvencions. En part també és lògic: vam renunciar al poder polític que l’autonomia havia amassat, amb els anys, gràcies al lligam d’autoritat que hi tenia la gent. El procés va crear un relat d’apoderament social que es va extingir en el precís moment que l’havíem de prendre, i això té un efecte rebot. L’autoritat s’ha fet malbé i el poder se’ns ha tornat estrany, aliè, una cosa il·legítima de prendre.

Ara s’ha consolidat, però és un fenomen ben arrelat a la història de Catalunya, covat en la constant cíclica d’aquesta falta de gosadia. Per això Barcelona és una ciutat on la rebel·lia i la contracultura tenen tanta mística i tant de prestigi: si el poder no és nostre, cal combatre’l estructuralment. L’al·lèrgia al poder esdevé gairebé un símbol de la identitat nacional. L’ideal és construir un estat com si no hagués de tenir el monopoli de la violència, com si no hagués de controlar necessàriament les fronteres, com si no hagués de tenir mecanismes de defensa. És un parany en bona part autoimposat. Si la nostra teoria política més popular és anar conceptualment contra el poder, la independència és una contradicció en els termes.

Tot aquest teixit argumental que volem la independència per a deixar de ser nacionalistes i per a criticar les nostres institucions sense remordiments no deixa de ser un símptoma d’aquesta concepció ingènua de la independència. Sembla que la vulguem més per a deixar de lluitar per fi que no pas per a governar. La por del poder va de bracet amb la por de la llibertat: viure contra un poder invasor és moralment molt més net i narrativament molt menys ambigu que, una volta alliberat, haver de viure a favor de les coses. Quan ets l’únic responsable de tu mateix, el poder no se’t pot fer estrany: el tens tu.

Així, per una banda, el poder s’assimila amb una cosa forana, estrangera, imposada. Per una altra, la corrupció dels nostres dirigents ens en distancia i encomana a les institucions del país la desafecció que sentim per les de l’estat, anivellant-les per sota. “Els nostres són iguals que els espanyols i si fóssim lliures, amb ells no faríem pas un país millor, de manera que val més mirar d’anar arranjant el jardí que ja tenim.” El cas de les llicències per edat al parlament és una vergonya, però sense una concepció forta i atrevida del poder, aquests escàndols són una fàbrica d’apatia política, una infantilització de la indignació controlada, i per tant un mecanisme subtil d’espanyolització en massa.

Potser aquestes llicències s’acabaran, arran de la polèmica. Però la cosa que dibuixa un escenari òptim per al saqueig no és que hi hagi prou ombra per a poder-lo fer en secret, sinó que la gent estigui prou insensibilitzada per a fer-lo a plena llum. Cerquen això. Desafecció respecte de les institucions per a poder-hi fer i desfer més tranquil·lament. Buidar l’autonomia. Convertir el parlament i la Generalitat en diputacions. No és rendició, és la planificació d’una degradació. És la provocació d’una indignació controlada: com a les places del 15-M, el retret ètic contra el sistema, en darrer terme, l’acaba enfortint si la indignació no té prou força per a generar una mobilització sostinguda.

Que l’autonomia acabi reduïda a una oficina bancària que fa brollar diners sense control és una conseqüència de no voler assumir la responsabilitat de fer la independència. I n’és una conseqüència m’atreviria a dir que natural. Barrejar la denúncia d’aquestes pràctiques amb el refredament de la causa, i embrutar-la amb el relativisme més cínic, a més a més de pueril i poc seriós, només és una manera de justificar mitjançant l’ètica que uns altres t’exerceixin el poder que no vols exercir tu.


Un pobre intendent a Rubí

Si em permeteu la brometa, tampoc no voldria semblar d’Esquerra Republicana, però jo trobo ben natural que Joan Ignasi Elena hagi remodelat de dalt a baix la direcció dels Mossos d’Esquadra, perquè és el conseller i té el dret de fer-ho, i les explicacions que ha donat fins ara m’han semblat perfectament raonables, especialment la distinció –evident, per una altra banda– que desvincular els Mossos de les dinàmiques partidistes no és igual que despolititzar-los. Despolititzar-los, certament, seria propi de règims autoritaris i voreja la idea feixistoide de la neutralitat de l’espai públic que Ciutadans va posar en circulació fa quatre anys. La policia de Catalunya té un paper governatiu, que a més a més és elemental en una democràcia, i la cosa preocupant és que sigui infestada d’espanyolistes d’extrema dreta que desafien el seu comandament polític, i no pas que releguin un intendent a una comissaria de Rubí on no volia anar.

La polèmica sobre la seva gestió, inflada per La Vanguardia, RAC1 i en menor mesura El País, ha arribat a uns extrems de cobertura tan excessius que en algun moment, aquests dies, han esdevingut irrisoris, i no sé si els qui han abonat el teatre han estat conscients que tot era –d’una manera evident– una qüestió de simpaties personals. Aquesta mena d’allau mediàtica forçada contra Elena, a més d’una mostra de satanització de l’exercici del poder polític, trobo que demostra que les trifulgues privades i els favors dels funcionaris són, per la incompareixença de les coses serioses, l’única trama que interessa de la telenovel·la.


Desestabilització generalitzada

Johnson, avui, responent a les preguntes dels diputats. Molts li demanen que dimiteixi (fotografia: Jessica Taylor).

Mentre el president rus, Vladímir Putin, reforça posicions, l’eix occidental trontolla per diversos fronts de desestabilització.

Als Estats Units, el president Joe Biden passa un dels moments més crítics de la seva presidència, amb la segona pitjor valoració històrica d’un president quan fa tot just un any de la seva investidura. La Unió Europea pateix al sud, per Itàlia, on la tranquil·litat política que va aconseguir el govern de consens es pot fer miques si Mario Draghi deixa de ser primer ministre per a ser president. I també pateix al nord, per Alemanya, on el nou govern ja té les primeres discrepàncies fortes: els Verds fan pressió per posar més traves al gasoducte Nord Stream 2, que beneficiaria Putin, mentre el primer ministre, el socialdemòcrata Olaf Scholz, d’un partit que sempre ha estat més conciliador amb Rússia, demana calma.

Al Regne Unit, la monarquia viu un moment delicat amb la retirada dels honors al príncep Andreu, acusat d’abusos sexuals, i el primer ministre Boris Johnson rep com més va més peticions de dimitir, arran de l’escàndol per la colla de festes organitzades en contra de les restriccions sanitàries. I a l’OTAN, finalment, el secretari general Jens Stoltenberg està més pendent de la seva candidatura per a presidir el banc central de Noruega que no pas per l’estratègia militar de l’aliança.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies