27.03.2020 - 21:50
Entrem a la màquina del temps. És l’any 2011, en un entorn angoixant. L’euro perilla i Grècia és el dolent de la pel·lícula. El deute es descontrola i les primes de risc d’alguns estats se’n van als núvols. Perill de col·lapse. Amb aquesta situació, el 21 de novembre, la Comissió Europea suggereix la creació d’eurobons per als disset estats de la zona euro com una bona mesura per a aturar la crisi europea. Dos dies després, la Comissió presenta un Llibre Verd explicatiu de les característiques d’aquests bons, a fi que els deutes estatals es puguin avalar entre el conjunt de països de l’euro i eliminar, entre més coses, l’especulació. L’efecte buscat és l’alleujament ràpid, o relativament ràpid, de la crisi del deute sobirà. També s’espera que els eurobons reforcin el sistema financer de la zona euro, tot evitant crisis futures. No obstant això, els governs dels estats menys afectats en aquest moment per la crisi del deute, especialment Alemanya i Àustria, diuen que no a la proposta, perquè entenen que l’endeutament indefinit no podria ser una resposta a la crisi… La continuació, la sabem tots.
Bé, la història es repeteix. L’arrel del problema ara és molt diferent, però la reacció és la mateixa. Aquesta nit passada, Itàlia i l’estat espanyol –els dos estats amb més morts– es van plantar davant la Unió Europea i van demanar una actuació més contundent, a la qual s’oposen Alemanya i Holanda. Aquella vegada, la raó era que no volien pagar la ‘festa’ viscuda als estats del sud. Aquesta, amb milers de morts a l’esquena i amb problemes arreu, la resposta és la mateixa, però l’explicació no la tenen tan clara. Es torna a demostrar, per enèsima vegada, que Europa continua essent una suma d’estats i poc més. Res de solidaritat, per més dubtes raonables que tinguin sobre la manera com han fet les coses els governs italià i espanyol. Però saben que ara no hi ha hagut festa; si de cas, manca de savoir faire, que no és igual.
El més greu de tot és que, per primera vegada, semblava haver-hi acord en tres fronts. Que som davant un fenomen transitori, però de durada desconeguda; que el tancament de l’activitat econòmica imposa uns costos econòmics difícils de calcular, però que s’anticipen enormes; i que cal reforçar el sistema sanitari i evitar com sigui que les empreses solvents se’n vagin en orris i s’acomiadi treballadors, amb el perill que es quedin a l’atur, cosa que allargaria molt la recuperació posterior. Aquest últim objectiu se sintetitzava en dues idees: proporcionar tota la liquiditat que calgués a les empreses i un matalàs de seguretat als treballadors, incloent-hi rebaixes fiscals i oferint moratòries en el pagament d’impostos.
I això vol dir diners, molts diners. Fins i tot el Banc Central Europeu, tot i la vacil·lació inicial, ha donat suport amb 750.000 milions d’euros a la liquiditat del sistema i la presidenta de la Comissió, l’alemanya Ursula von der Leyen, ha demanat de fer un pas gegant en la solidaritat per aquesta via. Però sembla que no ha servit de res. Ara els estats tenen quinze dies per a repensar-s’ho. Però no és fàcil. L’única certesa és que es necessiten molts diners. El diagnòstic en què hi ha consens sembla el correcte, però vol dir que els estats –sobretot l’italià i l’espanyol– hauran d’endeutar-se molt per pagar els treballadors afectats pels ERTO, els ajuts diversos a empreses, i recordem que fins i tot De Guindos mateix parlava d’aplicar una renda mínima… Si no hi ha un paraigua europeu, les conseqüències seran molt costoses i difícils de gestionar.
Si ara Europa no fa un pas en sentit solidari, ens haurem de demanar si una vegada acaba la crisi, la Unió es podrà continuar anomenant Unió.
