Bel Zaballa: ‘L’independentisme de Pedrolo neix del seu amor a la llibertat’

Avui, Manuel de Pedrolo faria cent anys. Un dels fets més rellevants de la commemoració del seu centenari és la publicació de la biografia ‘Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable’, de Sembra Llibres. L’ha escrit Bel Zaballa, que tot i la seva joventut és una vella coneguda dels lectors de VilaWeb, on des de fa anys fa de periodista. Ara també fa de correctora, a més d’escriure opinió. La biografia de Bel Zaballa sobre Pedrolo fa pensar en l’escriptora que encara està amagada dins la periodista i que ben segur ha d’acabar esclatant. La fluïdesa i frescor de la seva escriptura ens enganxa al fil de la història d’un home que va lluitar pel seu país a cop de lletra, d’una manera constant, sense rendir-se mai, sense aturar-se ni un segon, amb un objectiu clar.

En el llibre podem conèixer un Pedrolo complet, amb tota la immensitat de la seva obra literària, però també amb tota la seva trajectòria, com a paleta i com a arquitecte de la cultura catalana del segle XX. La tasca que va fer com a traductor va ser fonamental per a introduir els grans noms de la literatura nord-americana, com també ho va ser com a autor en gèneres poc conreats en aquell moment, com la novel·la policíaca i de ciència-ficció. La biografia pot fer que finalment Pedrolo deixi de ser l’autor del Mecanoscrit del segon origen, per passar a ser allò que ell tant enyorava els últims anys de la seva vida: ser reconegut com un escriptor complet i transcendent, testimoni del seu temps.

—Què us va empènyer a endinsar-vos en la vida de Pedrolo?
—Jo tenia en Pedrolo com a referent polític, d’aquests que se’t van construint quan tens vint anys i et vas forjant la ideologia i la personalitat. Em vaig enganxar al seu vessant més polític amb el recull d’articles que havia publicat a la premsa, principalment al diari Avui. Les Cròniques colonials, Cròniques d’una ocupació, Cal protestar fins i tot quan no serveix de res… Ell escrivia de cultura, de llengua, d’independentisme, en un moment que no ho feia ningú. Aquells articles encara són vigents. Quan Sembra m’ho va proposar em va venir molt de gust.

—Ha estat difícil, la recerca?
—M’ho he passat molt bé fent-la. L’Adelais de Pedrolo, la seva filla, m’ha ajudat molt a situar-me. M’he entrevistat amb un grapat de gent i he llegit tant com he pogut, tot el que he trobat. Llibres de tota mena, els dietaris, les seves cartes…

—Ens podem aturar als epistolaris.
—Hi ha dos volums de l’epistolari editats per la Universitat de Lleida. A banda, a l’arxiu Pedrolo hi ha molta teca. Tot de carpetes amb moltes cartes inèdites, classificades i encara per digitalitzar. Recordo molt el moment de llegir per primera vegada les cartes amb en Joan Sales. Són boníssimes! Era final dels cinquanta i li demanava originals perquè sabia que tenia llibres per a publicar, però no es van acabar d’entendre.

—En parleu, al llibre?
—Sí, reprodueixo algunes d’aquestes cartes i explico com es van enganxar tot dos. Suposo que no es van entendre perquè en Sales era molt intervencionista i no es mossegava la llengua –feia d’editor!– i en Pedrolo no volia que li toquessin ni una coma. I com que en Pedrolo era una mica cabut i tenia orgull, es va acabar emprenyant. Sense perdre mai la ironia, però: l’última carta a en Sales n’és una mostra. La tinc gràcies a la Maria Bohigas, editora de Club Editor, perquè era a l’arxiu Sales, i a partir d’aquí hem pogut fer la seqüència completa d’aquesta relació epistolar.

—Què té d’interessant, aquesta desavinença?
—Posa en evidència que, malgrat que em sembla que tots dos tenien el mateix objectiu de país i tots dos treballaven amb la mateixa idea de posar la literatura catalana al nivell de qualsevol literatura europea, tenien maneres diferents de fer-ho. En Sales insisteix molt a en Pedrolo: ‘Dóna’m un llibre llegívol, que sigui comercial’. Hi ha aquell ‘Pedrolo, no ens fotis!’, amb què acaba una carta. I en Pedrolo se’n fa creus i al final li diu: ‘Jo no escric per distreure sinó tot el contrari’.

—A la biografia expliqueu que Pedrolo pensava que la seva obra havia estat eclipsada per l’èxit del Mecanoscrit del segon origen. Aquest és el sentiment que tenia?
—Sí, a ell li sabia greu ser conegut per aquesta novel·la, que considerava menor. Ell volia ser un novel·lista total, havia tocat tantes tecles, havia fet tants gèneres, havia escrit tantes novel·les. Fins i tot deia que si ho hagués sabut, no l’hauria escrita.

—Quin era el seu objectiu?
—Era un home amb una visió moderna de la cultura. Ell volia que es pogués llegir de tot en català.

—A la biografia deixeu molt clar que aquesta idea és el fil conductor de la seva obra.
—Sí, és la conclusió a què arribo. Ell deia que la guerra l’havia fet escriptor. En realitat, més que la guerra, penso que la cosa que l’influencia és haver-la perduda i tenir un país per reconstruir. Per això, té aquest afany per escriure de tot: poesia, teatre, contes curts, novel·les de tota mena… Fa de traductor, de director de l’emblemàtica col·lecció de novel·la negra ‘La cua de palla’. Ell sempre deia que en unes altres circumstàncies hauria fet una altra mena d’obra. Dit això, crec que és innegable que escriu perquè li és una necessitat vital. No hauria pogut fer res més que no fos escriure.

—Odiava les etiquetes?
—No li agradava que li diguessin que era un autor de novel·la negra o de ciència-ficció. És cert que va conrear altres gèneres i va fer molta novel·la social, però també és veritat que les aportacions que va fer en aquests dos gèneres van ser molt importants. Li hauria agradat ser conegut per la totalitat de la seva obra, per la globalitat, ell no s’entenia com a autor d’obres soles, ell volia deixar testimoni d’un temps, del que passava, en un lloc concret del món, que era aquí. L’interessava molt analitzar totes les experiències humanes. Quan va arribar a Barcelona, a divuit anys, volia ser psiquiatre o psicoanalista, el tema de la psicologia ja l’interessava molt.

—Però va ser molt influent amb molts llibres i per raons molt diferents amb els seus coetanis.
—Mai li van faltar els lectors, ni premis.

—Què li va fallar, doncs, la crítica?
—A partir d’un moment, a l’última etapa de la seva vida, sent que la critica el deixa una mica de banda. No sé fins a quin punt és real o és que crítics i acadèmics estaven desbordats, amb tants pedrolos i de tantes menes. Potser és una mica de cada. Però al final de la seva vida fins i tot diu en una carta a Jordi Castellanos: ‘Al capdavall he fracassat, podries titular aquest capítol sobre mi així: el fracàs d’un novel·lista.’ Em sembla que li dolia aquest buit i, sobretot, la sensació que no l’havien entès.

—L’erotisme és molt present a la seva obra, normalment això desferma la fantasia de la gent. Li heu trobat una vida oculta?
—Si algú espera una vida amagada, jo no l’he trobada. Ho tenia tot al seu cap. Ell feia una vida rutinària, sense sortir de Barcelona: els matins passejava, i la resta del dia, tancat al despatx del carrer Calvet. Com a molt, anava a Tàrrega a l’estiu. Això sí, llegia moltíssim. No sé què va fer més, si llegir o escriure. Llegia una barbaritat. Anotava tots els llibres que llegia i que tenia a la biblioteca, i la llista de llibres de literatura eròtica que he trobat és molt llarga.

—Reveleu alguna novetat sobre Els quaderns d’en Marc? En va ser realment l’autor?
—Em sembla que hi ha proves força evidents que va ser l’autor d’Els quaderns d’en Marc.

—I aquestes proves quines són?
—Llegint Els quaderns d’en Marc és fàcil de veure. A la biografia ho explico: la manera d’escriure, la forma, aquell pròleg, l’ús d’algunes paraules i d’alguns verbs. També hi ha una frase d’una entrevista on diu una cosa molt semblant a la del pròleg del llibre: ‘Totes les dones normals són calentes’. Potser ho diu molta gent, però no em sembla una coincidència anecdòtica. A ell l’interessa molt la sexualitat femenina i les dones, d’una manera molt respectuosa. Jo arribaria a la conclusió que sí, que és l’autor dels Quaderns, però al mateix temps penso que mentre no hi hagi una prova real que no sigui especulativa és millor deixar-lo com un llibre d’autor anònim.

—Si ell en fos l’autor, per què creieu que l’hauria escrit com a anònim?
—Hi ha diverses raons. Potser per a ajudar l’editorial El Llamp, potser per a jugar.

—Jugar?
—Bé, ell havia dit més d’una vegada que hauria preferit escriure de manera anònima, amb pseudònim. La ‘manifestació pública’ de la seva persona, com deia ell, no li agradava. La seva filla, l’Adelais, diu que potser era l’única cosa que li quedava per fer, un anònim. I encara hi ha una altra raó més contundent i que devia ser important, i és que la Josefina, la seva dona, no li hauria permès mai de publicar un llibre eròtic com aquell. S’hauria escandalitzat moltíssim. Per tant, l’única manera de fer-ho era com a obra anònima.

—A les fotografies sempre té aquest somriure una mica irònic, però sembla que va tenir moments molt tristos.
—A la distància curta, per les coses que m’han explicat, diria que era un home amb sentit de l’humor, amistós, simpàtic. Però de jove va tenir una depressió. Fins i tot va deixar escrit que després de la guerra li havia passat pel cap de suïcidar-se. Els primers anys de postguerra va viure en una mena de buit. Passats els anys, aquella tristesa va quedar soterrada, però em sembla que cap al final de la vida va tornar a aflorar. Sigui com sigui, era un home que vivia molt cap endins.

—Malgrat ser aristòcrata, no va ser mai ric?
—No, el pare es va anar polint tots els diners. Ell va heretar les quatre terres que li van tocar, que més aviat li eren una nosa, no l’interessaven gens. Les gestionava el masover, en Ramon.

—Ell que era un home tan rebel, sembla que sempre va viure condicionat pel pare.
—Van tenir una relació difícil. En Pedrolo s’encarava amb qui convingués; de bones maneres, però no tenia miraments per a dir les coses pel seu nom a qui calgués. En canvi, no es va encarar mai amb el pare. Va ser per ell que no se’n va anar a l’exili i va fer el servei militar a Valladolid després d’haver perdut la guerra. Li tenia una mena de respecte gairebé temorós. Tot i que no l’aguantava, el va tenir vivint amb ell al pis de Barcelona els últims anys, fins que es va morir. De petit hi tenia una relació difícil, el pare era un home molt estricte que no li transmetia gaire afecte. També li devia pesar la idea que només el tenia a ell. La mare es va morir quan ell tenia dos anys, i al seu germà el van matar a la guerra.

—El catalanisme sí que li ve del seu pare?
—L’havia mamat a casa, sí, el pare era d’Acció Catalana de Tàrrega. També és cert que el va marcar veure com volien fer miques el país.

—La censura li va robar mitja vida?
—Déu n’hi do, sí. Ell enviava gairebé tots els llibres a censura, tret dels que veia clar que no la passarien. Va reflexionar molt sobre si havia de fer-ho o no, però preferia passar censura perquè li semblava millor dir algunes coses, encara que fossin poques, en aquell moment, que no dir res i deixar els llibres al calaix fins vés a saber quan. Hi ha anècdotes de tota mena. Per exemple, en el cas d’Un amor fora ciutat va aconseguir esquivar la censura, però quan es van adonar que el llibre parlava de l’homosexualitat van retirar-lo de les llibreries, i el van enviar a judici. En Maurici Serrahima li va fer d’advocat. Van passar dos anys fins que no es va poder tornar a vendre.

—La seva faceta d’articulista és molt transcendent. Vist des de la perspectiva actual, els seus articles de l’Avui marquen una època?
—Ell ja havia escrit a revistes de l’exili i a Canigó, però és cert que a l’Avui té una continuïtat important. L’Avui neix amb ell com a columnista i, excepte un breu període, hi escriu gairebé fins al final. Un article cada quinze dies. I de coses que gairebé només tracta ell, d’una manera tan desacomplexada. En tots els articles, sempre hi ha la defensa de la llibertat. Hi ha un moment que ell mateix diu que el seu independentisme neix de l’amor a la llibertat. Trobo molt bonic com ho diu, perquè el seu amor per la llibertat és molt present tota la seva vida. S’estima la llibertat individual i la col·lectiva. És com a amant de la llibertat que vol la independència. Té clar que és l’única manera que aquest país pugui ser lliure.

—Es pot dir que és un dels primers articulistes que parla d’independència per al gran públic?
—Si més no, durant molts anys, és l’únic que escriu a la premsa parlant d’independentisme. És per això que es converteix en referent d’aquest moviment.

—Parlant, em resulta inevitable pensar què diria del moment actual? Us ho imagineu?
—No m’agrada gaire fer parlar els morts, però jo me l’imagino defensant d’anar fins al final. No sé fins a quin punt estaria sorprès de l’actuació de l’estat espanyol, si anem als seus articles hi trobarem una mena de ‘jo ja ho deia’, ell que tenia tan clar que no hi teníem res a fer, amb Espanya, que donava suport als presos polítics, que insistia en la unitat de l’independentisme, que retreia l’actitud de determinada esquerra. Per ell, ser d’esquerres també volia dir ser independentista: eren les dues cares de la lluita per l’alliberament. Més que què diria del moment actual, potser n’hi ha prou de veure què va deixar dit.