Basc per a catalanoparlants

Anna Pineda i Beatriz Fernández  són les autores del llibre ‘Basc per a catalanoparlants ( o com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), publicat per Voliana Edicions. El llibre no és el típic manual de gramàtica. Les seves autores volen despertar sobretot l’interès dels catalans cap al basc d’una manera propera i amena, trencant el tabú de llengua difícil i allunyada.

—Per què un català s’hauria d’interessar pel basc?
—Jo diria que si hi ha un vincle especial entre catalanoparlants i bascoparlants és, sobretot, perquè les nostres llengües comparteixen el fet de no tenir un estat al darrere que les protegeixi. De fet, totes dues tenen la major part del seu domini a l’estat espanyol, que precisament no és que es dediqui a protegir-les, ja ho sabem. I encara hi ha més punts en comú, com ara el fet de tenir una part important del domini lingüístic (ells Iparralde i nosaltres la Catalunya del Nord) a l’estat francès, l’anihilador de llengües per antonomàsia.

—I què ens separa?
—Ens separen moltes diferències, com ara el grau de normalització d’una llengua i de l’altra, la quantitat de mitjans de comunicació en la llengua pròpia, o la proporció de persones que la parlen o com a mínim l’entenen. I a més, des d’un punt de vista més filològic, tampoc no és el mateix una situació de diglòssia entre dues llengües de la mateixa família (com el català i  l’espanyol) o entre dues llengües de famílies molt diferents (com el basc i l’espanyol): això vol dir que jo a Barcelona, si un cambrer em respon en espanyol, puc continuar parlant-li en català (és l’anomenat bilingüisme passiu, on cadascú fa servir la seva llengua), però en canvi al País Basc això no és viable.

—Per què dieu que el basc i el català s’assemblen?
—He de reconèixer que el subtítol del llibre té una mica de màrqueting, però només una mica! L’objectiu del llibre és demostrar que, malgrat el que podríem pensar d’entrada, el basc i el català no són tan diferents, sinó que tenen una manera de funcionar que en el fons és força semblant. Afirmem això perquè ens basem en l’enfocament generativista de Chomsky, segons el qual tots els éssers humans tenim, de manera innata, la gramàtica universal, tant si naixem a Zarautz com si naixem a Vic. Al llibre comparem aquesta gramàtica universal amb un manual d’instruccions que ens diu com hem de fer encaixar les diverses peces que formen la llengua, que seria com un lego. Encara que en algunes coses aquestes instruccions per construir frases es poden interpretar de més d’una manera, trobem molts punts en comú entre el basc i el català. Sense anar més lluny, en totes dues llengües podem ometre el subjecte d’una frase: podem dir perfectament Sóc de Barcelona, i en basc Bartzelonakoa naiz. En canvi, en llengües que ens semblen molt més properes, com el francès o l’anglès, això de menjar-nos el subjecte no ho podem fer, i hem de dir Je suis de Barcelone o I am from Barcelona. El basc i el català, doncs, no són tan diferents. De fet, podríem dir que les frases en una llengua i en l’altra tenen el mateix ordre, però exactament a l’inrevés.

—Us podeu explicar més?
—M’explico: al llibre fem servir la idea que el basc és el món al revés del català, és com si miréssim el reflex de la nostra llengua en un mirall, on tot és igual però al revés. Fixem-nos en la frase basca que acabem de veure: Bartzelonakoa naiz és exactament ‘Barcelona-de sóc’. I evidentment el que fa que el basc i el català semblin tan diferents és el lèxic, les paraules, que són molt diferents: sóc i naiz no tenen res a veure, però això són diferències només superficials, de forma, no de fons.

—Com és que vàreu aprendre el basc?
—Va ser una decisió que vaig prendre de cop, un dia d’estiu, quan tenia 14 o 15 anys. Érem en un poble del nord de Navarra de vacances amb la família. Vaig entrar en una botigueta i de sobte vaig tenir una mena de revelació, un sentiment estrany: Jo era allà, a poques hores de cotxe de casa meva, i no entenia absolutament res de la interacció que presenciava entre la dependenta i els clients. I ho vaig decidir: al setembre, quan tornés a Barcelona, començaria a estudiar basc sí o sí. Però hi havia un problema: a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona només s’hi podia anar a partir de 16 anys, i jo no els tenia! Recordo que els meus pares van fer les gestions que van caldre perquè em deixessin inscriure al primer nivell de basc, encara que no complís el requisit de l’edat! Des de l’aleshores, i durant 5 anys (de primer a cinquè curs), el basc va ocupar un lloc molt important del meu dia a dia. I vaig tenir la sort de tenir un petit cercle social bascòfon a Barcelona: tenir amics per poder parlar en una llengua és fonamental per anar dominant-la cada cop més. I, és clar, també vaig més d’un cop al País Basc, de vacances. La veritat és que el basc és una llengua molt agraïda d’aprendre: quan veuen que el parles, per poc que sigui, els fa molta gràcia, i t’animen i et feliciten molt. Això no passa amb totes les llengües: per exemple, quan a Bèlgica o Holanda intento parlar en neerlandès, com que no el domino del tot, de seguida, abans que acabi la primera frase, ja em canvien a l’anglès, i això és molt frustrant, és clar…

—Sembla molt difícil aprendre’l. Amb el llibre fins on creieu que es pot avançar?
—És veritat que sovint tenim al cap que el basc és una llengua difícil, però hem de ser conscients que aquest concepte és només relatiu: vull dir que el basc només és difícil en la mesura que el comparem, per exemple, amb l’italià. És a dir, per a un catalanoparlant aprendre italià és segurament més senzill que aprendre basc, però el basc en si no és una llengua difícil. Si no, digueu-me què deu implicar per a un anglòfon aprendre la morfologia verbal d’una llengua com el català, amb una forma diferent per a cada temps i cada persona, quan ells, en anglès, tenen tan poca variació? I us imagineu la batalla d’aquest mateix anglòfon per aprendre el gènere de les paraules, que si la taula que si el llibre, quan això del gènere és un concepte gairebé inexistent en la seva llengua?

—Per a quin públic està pensat?
—Amb el llibre Basc per a catalanoparlants, el lector obtindrà un coneixement sobre el funcionament de la llengua basca. No és pas un manual de gramàtica típic, sinó que és més aviat un assaig, una reflexió sobre com són i com funcionen el basc i el català, i com s’assemblen, i hi barregem cultura, història, passatges novel·lats, humor, poesia, música… fins i tot gastronomia! És evident que tot això pot ser molt interessant per a persones vinculades a l’àmbit de la llengua (lingüistes, traductors, filòlegs, professors de llengua, investigadors, estudiants universitaris, etc.). Però no tinc cap dubte que, per la manera com està escrit, aquest llibre pot arribar també a molta gent que no tingui res a veure amb el món de les lletres: qualsevol persona que senti curiositat per les llengües, que li agradin una mica, gaudirà molt llegint aquestes pàgines! 

—Una curiositat perquè tituleu basc i no euskera?
—És curiós perquè justament va ser una tema que va sortir en les presentacions que hem fet del llibre a Barcelona. De fet, en català hi ha dos noms per a la llengua: èuscar i basc. A l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, on jo vaig estudiar, el departament es diu Departament d’Èuscar. Una de les professores, Aduna Olaizola, va explicar la història del terme èuscar: als que van fundar el departament els va semblar que basc tenia reminiscències foranes, per dir-ho d’alguna manera, i van adaptar al català el terme euskara, amb la forma èuscar. Més tard es van adonar que de fet el terme basc sí que tenia una tradició en llengua catalana, però el nom ja estava posat. Nosaltres al llibre comentem que existeixen dos noms, però que optem per basc, perquè és el més natural i el més estès. Ah, i ja que he esmentat les presentacions que hem fet a Barcelona, aprofito per dir que el 16 de desembre el presentarem a Palma (a Can Alcover) i el 17 de gener a València (a la Llibreria Fan Set, al Centre Octubre).

—A vegades sembla que la relació entre el País Basc i Catalunya hagi deixat de ser tan intensa. Com ho veieu?
—És possible que, des del punt de vista polític, la cosa s’hagi capgirat una mica: abans miràvem molt nosaltres cap allà, i ara potser és una mica al revés. Però, en el fons, penso que és com aquelles històries d’amor que, per anys que passin, continuen. Vull dir que encara hi ha molta complicitat, perquè hi ha coses que no han canviat, com el fet de ser dues llengües minoritzades d’Europa que, malgrat la força en contra de grans estats com l’espanyol i el francès, no es deixen vèncer.