La constitució del 78 no genera consens a Catalunya i ha fracassat en el seu intent d’establir un veritable estat social i democràtic de dret. Però, a més, alguns n’han volgut fer una gàbia per al poble de Catalunya, de tal manera que, sigui quin sigui el resultat dels independentistes a les eleccions, la constitució sigui la muralla del no. Però no és així: si els independentistes tornem a guanyar a les urnes, allò que a alguns els semblava una muralla molt alta, descobriran que, ni alta ni baixa, és només una línia, que quan estiguem preparats podrem traspassar. Sembla que els unionistes ho tenen tot controlat, però no és així.

El deficient nivell democràtic de l’estat espanyol és una de les raons que ens impulsa a marxar-ne. De fet, el 1978 ja es va començar molt baix, amb un estat amb dèficits democràtics greus. N’esmento només tres, però podria fer la llista més llarga: 1) No tots els partits polítics van ser legalitzats abans de les eleccions constituents espanyoles (com per exemple ERC, que havia estat el partit majoritari en l’últim període de democràcia que hi havia hagut a Catalunya) i la coalició electoral del govern espanyol –la UCD– hi concorregué amb notable avantatge, gràcies al control dels ressorts del poder. 2) Contràriament als cànons democràtics, les Corts que actuaren com a constituents no varen ser elegides pels ciutadans en la seva totalitat sinó que fins a una cinquena part del senat (41 senadors) van ser elegits pel… dit del rei, que havia traït el seu pare saltant la línia successòria monàrquica i havia estat designat pel dictador Franco. Si Hitler o Mussolini haguessin triat el seu successor, algú s’imagina que hagueren pogut ser caps d’estat en una Alemanya o Itàlia en democràcia? A la denominada democràcia espanyola, sí. 3) El projecte de constitució va ser modificat, que se sàpiga, almenys quatre vegades com a conseqüència de la pressió militar; d’aquestes, la que em sembla més important de totes és que obligaren a reformular l’article 2 introduint-hi el concepte de ‘la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible’, i que ha esdevingut l’article més important de la constitució, fins a l’extrem que el govern Rajoy (amb el suport de PSOE i Ciudadanos) ha vulnerat altres preceptes de la constitució (articles 9, 23, 152.2 i 155) per tornar a imposar aquesta idea d’unitat indivisible.

La llegenda de la transició modèlica i pacífica ja no s’aguanta, malgrat que durant molts anys ens van fer empassar variacions del mateix reportatge panegíric sobre la transició, fet per periodistes tan acrítics i manipuladors com Victoria Prego, aquella que no va considerar convenient emetre el fragment de l’entrevista en què Adolfo Suárez explicava que la major part dels caps de govern estrangers li demanaven un referèndum sobre monarquia o república i finalment reconeixia: ‘Vaig fer enquestes i perdíem.’ Una mostra només de les maniobres i mentides sobre les quals van inventar el relat de la transició pacífica, que es desmunta llegint, per exemple, l’estudi de la hispanista francesa Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982), que aporta dades espectaculars: al llarg del septenni analitzat, es van produir a l’estat espanyol més de 3.200 actes violents de naturalesa política, amb més de 700 morts; més de la meitat d’aquestes víctimes (376) van ser responsabilitat d’ETA, però l’extrema dreta protagonitzà 890 accions i causà 67 morts, més que els imputables al Grapo, si bé els crims feixistes sovint van quedar en l’anonimat i la impunitat. Us sona actual? I les forces policíaques van matar 178 persones, però la violència de la policia o terrorisme d’estat continua completament absent de les visions canòniques sobre la transició, com també que la llei d’amnistia va afavorir sobretot els torturadors franquistes. Així, el gran motor de la transició no va ser el rei, ni Suárez, ni tan sols els partits o sindicats ni la lluita al carrer. Va ser la por. La por de retornar a una guerra. I aquest va ser l’element que va saber aprofitar Suárez per forçar renúncies als demòcrates i per incrustar herències del franquisme en la constitució (com per exemple l’article 8, que regula les forces armades, que és pràcticament una translació de la ley fundamental franquista de 1967, que els encarregava, en el fons, seguir la tradició militar espanyola de defensar la pàtria no només dels ‘enemics exteriors’ sinó també dels ‘interiors’). La constitució la van presentar com un paquet tancat en què hi havia drets fonamentals i una mica de possible autonomia, al costat de la monarquia, la unitat indissoluble i altres bunyols, com ara el sistema de reforma de la constitució (que dóna el dret de blocatge a una minoria de menys d’un terç del cens per a oposar-se a la voluntat de la majoria), un sistema electoral teòricament proporcional per a elegir el congrés però que a la pràctica no ho és en les províncies poc poblades (que són la majoria) o un senat (amb un sistema ja directament no proporcional) que alguns es pensaven que era una cambra inútil fins que ha aparegut l’aplicació del 155 i s’han adonat que era una bala a la recambra. Un paquet que es va oferir sense altra alternativa que el retorn al franquisme i el risc d’una nova guerra. Segons la famosa màxima espanyola de las lentejas: o las tomas o las dejas.

I si el començament del règim constitucional del 78 ja va tenir mancances democràtiques greus, durant aquests 39 anys següents s’ha baixat encara més el nivell en alguns aspectes importants, fins a arribar a estar sota mínims com a estat social i democràtic de dret. Així, l’estat espanyol ha fracassat en el seu intent de ser social perquè, sense haver d’anar més lluny, el cap de setmana passat a Catalunya va ser necessari un gran recapte d’aliments per a atendre més de 200.000 persones a les quals l’estat del benestar no arriba, o no suficientment. I aquest només és un exemple, però es podria parlar de pobresa energètica, de desnonaments i de falta d’habitatge digne i adequat, de falta de beques, de pensions insuficients que no permeten viure dignament o dels més de 13.000 pacients que fa més d’ un any que esperen ser intervinguts quirúrgicament a la sanitat pública catalana. I Catalunya genera recursos econòmics suficients per a tenir un estat social que eradiqui aquestes situacions de sofriment. Però els diners se’n van i no tornen mai més. I si el Parlament de Catalunya fa algun pas endavant aprovant alguna llei de caràcter social o ambiental, sentència del Tribunal Constitucional!

L’estat espanyol també ha fracassat en l’intent de ser un estat de dret senzillament perquè encara avui té presos polítics i polítics a l’exili, mentre molts polítics corruptes continuen governant diferents instàncies de l’estat gràcies al fet que s’arxiven o s’eternitzen els seus processos judicials (aquests sí). I abans que la justícia belga li refregui per la cara la intencionalitat política i la falta de base jurídica, al poder judicial espanyol no li fa vergonya la incoherència de retirar d’un dia per l’altre l’ordre europea de detenció que va formular contra el president Puigdemont i la resta de consellers que continuen forçats a ser a l’exili. I lamentablement no és el primer cop que hi ha presos polítics des de 1978, ni tampoc han estat només una o dues les vegades que l’estat espanyol ha estat condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per vulnerar drets fonamentals. Recordem, per exemple, el cas Bultó, el dels independentistes detinguts abans de les Olimpíades del 1992, el cas de Martxelo Otamendi (que els lectors de VilaWeb coneixen bé) i, encara més recentment, el juny del 2017, el cas Atutxa.

L’estat espanyol ha fracassat en el seu intent de ser un estat de dret per tots aquests casos, ja greus cadascun d’ells, i per molts d’altres que es podrien posar si volguéssim ser exhaustius, com ara que la policia agredeixi brutalment milers de persones que votaven el dia 1 d’octubre d’aquest any, a la vista de tothom, i el Ministre de l’Interior consideri que l’actuació de la policia va ser impecable i exemplar. Però a més, i no menys important, per a poder ser un estat de dret de debò, a l’estat espanyol li falla la base: la divisió de poders no és real ni efectiva perquè la independència judicial no està assegurada, sobretot, en les màximes instàncies, i això en alguns casos impedeix o és la causa que no es garanteixin alguns drets fonamentals, quan l’objectiu principal de l’estat de dret hauria de ser precisament la garantia d’aquests drets. Per tant, l’estat de dret falla per la politització i la falta d’independència del Tribunal Constitucional i de les més altes instàncies judicials (Tribunal Suprem i Audiència Nacional), del Consell General del Poder Judicial i del Fiscal General de l’Estat (de qui depenen jeràrquicament tots els integrants del Ministeri Fiscal). Institucions que estan totes afectades pel mateix mal d’origen, el polititzat sistema de designació. Així ho han denunciat diferents organismes internacionals, com ara el Quadre d’indicadors de la Comissió Europea (d’abril del 2017), que fa una anàlisi comparativa de la qualitat, la independència i l’eficiència dels sistemes judicials dels estats membres de la UE i situa l’estat espanyol als últims llocs d’Europa (al lloc 22 dels 28), o l’informe del juny del 2017 del Grup d’estats contra la corrupció (GRECO), que depèn del Consell d’Europa, que critica amb contundència la falta d’independència judicial a Espanya i el fet que sigui l’estat que menys cas fa de les seves recomanacions (no n’ha aplicat de manera completa ni una de sola!) i el considera l’estat menys compromès en la lluita contra la politització judicial.

També resulta escandalós el ritme tan diferent en les actuacions d’alguns dels principals òrgans de l’estat, com per exemple el TC, que pot reaccionar en diumenge i en menys de 24 hores (per advertir el Parlament de Catalunya) i tardar més de tres anys a dictar sentència en casos en què hi ha drets fonamentals vulnerats, o fins a nou anys quan es tracta de decidir sobre competències autonòmiques en discussió. També resulta clarament contrari a l’estat de dret que alguns jutges de l’Audiència espanyola o del Tribunal Suprem saltin clarament la llei i la jurisprudència i s’atorguin a si mateixos la competència per a jutjar casos que no els corresponen, conculcant el dret al jutge predeterminat per la llei, el que hauria de ser un principi bàsic en qualsevol estat de dret que veritablement ho sigui. I a tot això hi hem d’afegir la interpretació frontalment inconstitucional de l’art. 155 de la constitució que ha fet el govern espanyol, amb l’aval del senat. Unes mesures que sota l’aparent cobertura de l’article 155, de fet, comporten vulnerar la constitució i destrossar els fonaments del sistema autonòmic i alguns dels principis més bàsics de l’estat de dret, com el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la seguretat jurídica i la prohibició de l’arbitrarietat dels poders públics.

Finalment, considero que l’estat espanyol també ha fracassat com a estat democràtic perquè li falla el més bàsic de qualsevol democràcia que mereixi aquest nom: el consentiment dels ciutadans que, com a mínim a Catalunya, és clarament minoritari. Catalunya és una nació mil·lenària que fins al dia 1 d’octubre del 2017 era dins de l’estat espanyol sense que mai ningú no hagués preguntat específicament i explícitament en un referèndum vinculant si els ciutadans de Catalunya volien formar part d’aquell estat. Ens hi havien posat, sense demanar-ho, i ara que es formulava la pregunta, 2.044.038 ciutadans, un 90% dels catalans que van poder votar (superant els brutals impediments físics i tecnològics de l’estat espanyol), van dir que la seva opció era la República catalana independent. Ja intuíem, per enquestes, que una majoria dels catalans qüestionava la legitimitat de la constitució espanyola del 78, que és la base d’aquell estat: només un 27% de catalans diu que donava suport a la constitució espanyola (enquesta publicada al diari Ara, 17.09.17). Però la falta de legitimitat d’aquella constitució no només es constata en enquestes o manifestacions independentistes de milions de persones durant anys, sinó principalment en la majoria absoluta al Parlament de Catalunya de diputats i diputades que es van presentar a les últimes eleccions amb un programa clarament independentista. I després de tota la repressió del dia del referèndum i de les setmanes anteriors, dels empresonaments, de l’exili forçat i de l’aplicació inconstitucional del 155, és lògic pensar que el percentatge de catalans que avui votaria a favor de la constitució espanyola encara seria més baix.

Des del bloc del 155 sovint es repeteix cínicament que la constitució espanyola s’ha de respectar ‘perquè és la que ens vàrem donar entre tots’, però ‘obliden’ que la majoria de catalans –actualment vius– no vàrem votar a favor de la constitució del 78: només cal sumar els qui van votar en contra, els qui no van anar a votar (podent fer-ho) i tots els qui avui tenim menys de 57 anys, que nosaltres sols ja som majoria, i que no vàrem poder ni votar perquè el 1978 érem menors d’edat. Això passa en moltes constitucions, algunes de tan antigues com la dels Estats Units (1787), i no és un problema greu si no passa com a Catalunya, que majoritàriament es rebutja aquella constitució espanyola.

La constitució del 78 ha esdevingut el codi dels morts i a més a Catalunya la majoria dels vius la consideren lletra morta. Però continuem tenint a tocar l’oportunitat de fer-ne una sense el llast del franquisme i que reculli les millors experiències socials i democràtiques d’arreu del món.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb