Tres dies després del decebedor final de la cimera internacional de Glasgow, en què el ministre del clima de l’Índia aconseguí de diluir la resolució d’abandonar el carbó convertint-la en una vaga promesa de reduir-ne l’ús, el seu govern hagué de tancar temporalment plantes de producció elèctrica i restringir el trànsit a Nova Delhi a causa de la pol·lució de l’aire, que quadruplica el màxim nivell considerat segur per a la salut. La incapacitat dels éssers humans per a supeditar la intel·ligència a la supervivència fa augmentar la possibilitat d’un final abrupte de l’espècie humana. Pel camí, la humanitat haurà anihilat milers d’espècies sense vessar gaires llàgrimes per la biodiversitat. La dualitat de racionalitat i animalitat (la cosa extensa de Descartes) induí en l’home modern la il·lusió que podia viure fora de la natura, que en endavant tractaria com un objecte a dominar i a l’extrem de l’idealisme com un enemic a destruir. Eugeni d’Ors la considerava el principi del mal i exhortava a “arranjar” les muntanyes mitjançant l’ordre ideal de la geometria. “Arbitrar” les muntanyes era una metàfora de l’endreçament de la societat d’acord amb una jerarquia imposada a la matèria humana. Aquest ideari, que el Pantarca intentà passar de contraban sota l’etiqueta del noucentisme, fracassà a Catalunya, on aquest corrent s’entenia com una harmonització de naturalesa i tradició, però a Madrid trobà bona acollida entre els intel·lectuals de la Falange. Josep Pla trobava que les muntanyes eren ben fetes. Si algú en dissenteix, deia, “va per ell el pollastre”.

La separació intel·lectual d’esperit i matèria no sols ha conduït a l’anorreament d’incomptables formes de vida sinó també a la desaparició d’innombrables modalitats de l’esperit. Cultures senceres es perden amb cada idioma que s’extingeix. Però les llengües, a diferència dels sistemes biològics, s’extingeixen no pas per obsolescència interna sinó per atròfia de la funció, quan deixen de parlar-se. Cada parlant que abandona una llengua contribueix a extingir-la. Dit d’una altra manera: les llengües no es moren, les maten. Una llengua és un model de conducta i, com qualsevol conducta, es perd quan es canvia de comportament. I amb l’hàbit es perd ensems l’experiència que n’emana, així com es perd una determinada sensació del paisatge quan la passejada es canvia per l’automòbil. Una llengua és el dipòsit de coneixements, reflexos, costums i valors d’una societat; és la societat mateix codificada en signes. Aquesta deixa d’existir quan aquella s’apaga. Per això ni hi ha ni hi pot haver una Catalunya bilingüe. El que hi ha, quan s’esgrimeix aquest concepte, és un aplanament cartogràfic del terme “Catalunya”. Una tergiversació, doncs, car els catalans no prenen pas el nom del territori; és el territori que pren el nom de la gent que l’ha conformat en el curs del temps. L’arraconament del català dintre del seu territori du implícita la destrucció de la nació històrica i, en la mesura que l’arraconament sigui programàtic, és justificat de caracteritzar-lo de genocidi cultural. Aquesta acció secular d’extermini no desistirà fins a absorbir totalment la realitat catalana dins la idea d’Espanya, que per als espanyols és, més que una idea, un ideal. D’on li ve la força comminatòria a aquest ideal? No pas de la força ideal de la llengua i cultura castellanes, sinó de la seva força actuant; és a dir, de la força impositiva. La força invasiva del castellà rau més en la prepotència dels seus parlants que no pas en les lleis i decrets que els emparen. I és la tenaç reivindicació d’un dret de conquesta assumit que li garanteix l’obligatorietat en el dia a dia, mentre la potestat coactiva augmenta a mesura que el català s’apaga.

Si la catalanitat no es desprèn del territori, que abans havia estat iber, romà, visigot i àrab, sinó de la pressió exercida sobre el material humà per la cultura i l’idioma, llavors ser català no pot dependre de l’accidentalitat de treballar o cobrar subsidi de desocupació a la circumscripció catalana, sinó de pertànyer a la comunitat de llengua i costums que, a Catalunya com arreu del món, socialitza la persona. A despit dels qui trivialitzen la identitat, hi ha bons i mals catalans, de la mateixa manera que hi ha bons i mals espanyols, bons i mals francesos o xinesos. Aquesta bondat no té res a veure amb la moralitat o immoralitat de la conducta, sinó amb la integració, conservació, participació i transmissió del dipòsit de normes i experiències que la “nació” conserva en l’idioma. I té un nom clàssic: patriotisme. Ser bon català és, doncs, correlatiu de parlar bé el català, de respectar-lo amb el respecte de si mateix que tota persona i tota societat necessiten demostrar per a ser respectats per altri.

En el vincle lingüístic entre l’individu i el grup rau l’explicació de l’ascendència o decadència política d’un poble. No és cap casualitat que a la percepció catastròfica del futur del català correspongui l’actual decadència política, manifesta en la manca de respecte de si dels polítics. Hi contribueixen la disgregació de l’independentisme i l’espanyolització com més va més palesa dels partits. El PSC fa temps que va encallar a la riba del PSOE; els comuns s’han revelat com la variant esquerrana de Ciutadans; i ERC abans del 2017 trencà el consens sobre l’ús preferent de la llengua catalana. Del laissez faire, laissez passer de CiU, ERC passà a defensar el bilingüisme que promouen els partidaris de naturalitzar el castellà com a llengua de dret i no de plet en una societat on el català com més va més pren el valor antropològic de cultura condemnada a desaparèixer.

Es diu, amb certa raó, que la pervivència del català depèn de la consecució de la independència. És una raó parcial i segons com tendenciosa, perquè els principals partits independentistes proclamaven la intenció d’oficialitzar el castellà a la república catalana, mantenint l’actual darwinisme lingüístic, fatal al català. La causalitat és la contrària: sols hi haurà independència si la societat és capaç de capgirar la tendència i potenciar l’ús del català. Sense una catalanitat cohesionada entorn de la llengua, no es podrà resistir la coacció externa, com ho demostra la multiplicació fissípara de partits a partir de matisos de vaga gradació social. Sense patriotisme lingüístic no es pot neutralitzar la descomposició interna, que aplana el camí al principi de conquesta, ben actiu als racons més insospitats, com ho demostrà dies enrere a Cardona el sepeli interromput pels familiars del difunt. És un cas revelador del genio y figura, en què els parents de la finada s’estimaren més enterrar-la sense cerimònia perquè el capellà, ignorant la voluntat de la morta, oficiava les exèquies en català. La interfecta els ho devia agrair de l’altra riba estant.

L’aparició, encara tímida, d’un moviment me too de la llengua a la universitat podria ser un revulsiu al caire de l’abisme, com ho podria ser per al canvi climàtic l’índex de pol·lució a metròpolis com Delhi (amb un índex de qualitat de l’aire de 500) o Anyang a la Xina (amb 44 micrograms de partícules en suspens per metre cúbic). Però el coratge d’un parell de professors i d’estudiants que han denunciat pressions institucionals per a bandejar la llengua del país a les aules no tindrà l’efecte desitjat si les autoritats acadèmiques no sancionen les conductes destinades a privar els universitaris del dret de la llengua que teòricament els garanteix l’estatut d’autonomia. Res no canviarà si el Departament d’Universitats i la presidència del govern tampoc no sancionen les universitats i escoles que vulnerin aquell dret i atemptin contra el nucli de la catalanitat, ço és, contra el principi de diferenciació cultural en què es funda l’autogovern.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.