L’art català i la pàtina del pas del temps

1. Ens encanten les runes. I les cases envellides de poble. Ho sé perquè els turistes que veuen Belltall s’encisen per aquella imatge aparentment fixada en el temps d’uns carrers antics. Quan els urbanites visiten el món rural els agrada trobar-ho tot ben rústic, decadent i tot. No es pregunten si dins d’aquelles cases antigues s’hi pot viure: ells –o la majoria– no ho farien, no voldrien prescindir de totes les comoditats d’un habitatge car de ciutat i, probablement, els molestaria haver de fer l’exterior de pedra vista, com obliguen les ordenances esteticistes de molts poblets. La pàtina del pas del temps sol agradar més en els altres que a tu mateix.

És el que passa, també, amb els bars o les botigues antigues de les grans ciutats que tanquen, aquelles que tenen decoracions que ja no es donen, que també han adquirit la pàtina del pas del temps. (Tot i que en la nostra època funcionen uns altres comerços amb dissenys contemporanis que potser no sabem apreciar; i que, vés a saber, d’aquí a cinquanta anys tancaran i la gent d’aleshores potser també ho lamentarà.) La majoria de nosaltres no havíem entrat mai en aquells locals que ara tanquen. I les nostres queixes, per tant, són d’ordre estrictament romàntic quan haurien de ser polítiques, perquè la majoria de tancaments són producte del capitalisme desorbitat i de la gentrificació de les ciutats turístiques.

Aquests dies s’ha sabut que una galeria d’art, la A34 del carrer Aribau, una de les més coherents en la seva trajectòria, també tanca. I, un cop més, han aparegut els planys. Tot i que un dels actuals dirigents de la galeria d’art ho ha explicat: “El negoci no va bé.” És clar, l’art com a valor de canvi s’ha traslladat a un món institucional, el col·leccionisme burgès va desapareixent. I queixar-se sense motiu no té gaire sentit, perquè les societats es transformen. I no és necessàriament cert que qualsevol temps passat fos millor, com diuen uns versos d’un poema d’altra banda esplèndid del castellà Jorge Manrique.

2. El culte a la pàtina del pas del temps està instal·lat en tots els ordres de la societat, també en la política. No és una suposició, és una realitat: la cultura catalana, especialment en el camp de les arts visuals, mira més cap al passat que cap al futur. I com ho sé, això? Perquè si les institucions culturals tinguessin una visió del futur de l’art català, tindrien en compte el del present. I no ho fan, miren enrere i més enrere encara; el conjunt és d’una falta de previsió que fa feredat a pesar de totes les iniciatives que, anant contra corrent, fan bona aquella frase que diu que les arts del present són els museus del futur.

Els polítics catalans, quan parlen de l’art català, es refereixen irremeiablement al del passat. Si llegim els discursos dels successius presidents de la Generalitat de la democràcia –jo ho he fet i té mèrit la cosa tenint en compte la seva inconsistència literària i programàtica, a fe de món– veurem que hi ha referències constants a uns mateixos moments de la història de l’art català: el romànic; alguns parlen del gòtic; el modernisme (oh, Gaudí!); els avantguardistes Miró, Dalí i Tàpies, amb alguna adopció circumstancial de Picasso o de Barceló… La tònica és llambregar el passat i refocil·lar-s’hi. Tot un món patrimonial de caràcter noucentista (encara que no puguin citar-ne cap artista) al qual darrerament afegeixen les indústries culturals, malauradament l’única prospecció cap al present. Tot i que ells no saben que les indústries culturals són fonamentalment efímeres i no solen anar a parar als museus.

Ho he escrit alguna altra vegada: si la majoria de responsables polítics catalans de la democràcia haguessin viscut en el Renaixement italià, molt probablement avui no existiria la Galeria dels Uffizi de Florència ni la Pinacoteca Ambrosiana de Milà ni la Galeria de l’Acadèmia de Venècia. Els Pujol, Maragall, Montilla, Mas i Aragonès, entre més, en aquells temps haurien mirat cap a l’època medieval perquè l’art del seu temps l’haurien trobat massa poca cosa, no l’haurien entès, no haurien fet encàrrecs. Sembla broma, però ja sabeu que en una broma sempre hi ha una part de veritat.

3. El problema, però, no són només els polítics. També la universitat, la crítica d’art, el periodisme cultural i la museologia, els suposats experts, solen embadalir-se davant de tot allò que fa pudor de naftalina. I l’art del seu temps els sol passar per davant com si allò no els interrogués de cap manera. M’ho fa pensar aquesta polèmica petita i gremial que s’ha engegat sobre el Museu del Disseny de Barcelona (en el món de la cultura, de fet, totes les polèmiques són esquifides encara que estiguin embolicades amb grans paraules: patrimoni, història, conservació). Una polèmica de baix registre, visceral, però sense mirada política, un cop més.

Parlar d’art com si no existís més que l’art és esbiaixar el paper de la cultura en la societat. El Museu del Disseny és dirigit per una persona que va guanyar un concurs amb un projecte avalat per un tribunal. José Luis de Vicente ha pensat la funció del museu, ha proposat portar als magatzems les col·leccions d’arts decoratives que s’hi exhibien i dedicar aquells espais a la creació contemporània. Després, Xavier Marcé, com explicava fa quinze dies, ho porta tot al seu terreny aviciat i personalista. Però els meus estimats col·legues, conservacionistes –sembla que dir-los conservadors no els agrada– no fan un manifest en contra de Marcé, sinó que dirigeixen les seves queixes contra Vicente. Tampoc no van dir res mentre la direcció del Museu del Disseny va recaure en una persona posada a dit per Xavier Trias. Una persona que, al meu entendre, va privilegiar desmesuradament les arts decoratives i no va posar prou èmfasi en el disseny pròpiament dit, les veritables avantguardes catalanes durant el període franquista, per exemple. En tot cas, les crítiques a un director d’un museu haurien de comptar amb aquesta perspectiva política: per mi és millor el qui passa pel sedàs democràtic d’un concurs que no aquell que rep càrrecs a dit. 

La polèmica és esquifida i perversa: ningú ha trencat cap col·lecció, s’ha decidit portar les peces als magatzems i, per tant, podran ser prestades a exposicions i estudiades quan convingui. Que a mi tampoc em sembli del tot bé la decisió, per extrema, és irrellevant, jo no em vaig presentar al concurs per a dirigir aquell centre i, sobretot, encara no sabem en què acabarà conformant-se el projecte de Vicente; o de la comissària Olga Subirós, que ha rebut un encàrrec i que, inversemblantment, ja ha començat a rebre plantofades del sector conservador, perdó, conservacionista. Encara més, la majoria dels qui he llegit opinions, i de qui en conec les trajectòries, s’han dedicat sempre a les Belles Arts, a les arts majors, pocs s’han acostat a l’estudi de les arts decoratives o de les arts menors. I tampoc els conec posicionaments en contra d’aquesta divisió tan reaccionària –arts belles?, arts més importants que unes altres?–, com si una tela pintada tingués més valor simbòlic (econòmic ja ho sé que sí) que un gerro o una joia. Vet aquí que alguns, sense presentar-se a cap concurs, han decidit des del sofà de casa seva que a Barcelona s’ha de mostrar una col·lecció d’objectes que ni ells estudien ni la majoria de públic demana. Per què? Perquè sí. Els qui opinem públicament caiem sovint en el messianisme, glups!

4. La pàtina del pas del temps és un element que distorsiona la realitat. Posa el focus en l’objecte i no en les realitats socials en què l’art interactua. No s’empren anàlisis polítiques del fet cultural i l’anem deixant en mans del poder; on sempre ha estat, ben mirat. Hi ha poques ganes de fugir de l’autarquia hegemònica de l’art per l’art. És com la gent que es queixa avui dels objectes sagrats destruïts o perduts durant la guerra civil; aquests laments obliden la part fonamental de l’assumpte: hi havia una guerra i l’Església catòlica espanyola sempre ha pres partit pels poderosos i, en aquells moments, per l’aixecament feixista. Per tant, és lògic que les forces revolucionàries ataquessin l’enemic, i cremessin esglésies. Perdoneu que ho digui tan taxativament, però l’art té una potent càrrega simbòlica i els símbols també formen part del camp de batalla.

La pàtina del pas del temps, al capdavall, ens mostra aquesta tendència a bandejar els artistes més trencadors de la nostra època. Perquè si mires sempre enrere, no poses mai el focus en el que es cou en el camp de la creació actual. L’últim exemple és el de l’alcalde de Sant Cugat del Vallès, que ha decidit tancar el Centre d’Art Contemporani Can Maristany, de llarga i prestigiosa trajectòria. Una vegada més, un polític conservador que deu llegir discursos florits sobre el passat mentre desmantella un centre que, com a alcalde, l’hauria de fer sentir orgullós. Quina ràbia!