13.07.2023 - 21:40
Hem llegit tants articles sobre els moviments d’extrema dreta europeus que potser hem oblidat una dada bàsica: els castellans tenen pocs rivals quan decideixen abraçar el feixisme. Els partits populistes francesos, alemanys, escandinaus, comparteixen el rebuig a la immigració de fora del continent, però entenen que el consens encara és socialdemòcrata, i per això en la resta de polítiques són força liberals –d’aquí ve també que molts dels líders siguin dones, o homosexuals. Vox i els seus aliats institucionals representen el retorn al nacionalcatolicisme franquista, i provocaran la regressió dels drets més fonamentals dels autòctons. El que es desfermarà quan toquin poder executiu a Madrid, i que comencem a veure al País Valencià o les Balears, serà la versió evolucionada del que ja s’ha viscut a Espanya durant l’actual restauració borbònica: molta més brutalitat policial, censura i tancament de mitjans, la impunitat d’aquells que vulguin perseguir les minories, etcètera. Allò que restarà intacte, en canvi, és la política migratòria, perquè al cap i a la fi qui va obrir les portes a la importació massiva de mà d’obra barata va ser José María Aznar.
Tot això passarà perquè així ho voldran i ho votaran la majoria dels castellans. Però vet aquí que de sobte la campanya electoral a Catalunya, la dels partits propis i la de dues sucursals, s’ha construït sobre el missatge que nosaltres podem aturar l’extrema dreta. A veure si amb els quaranta-vuit representats que enviem al Congrés dels Diputats, i l’ajuda dels bascos i navarresos, ho aconseguim. Els catalans, un poble que sempre ha estat perseguit i marginat dins de l’estat, i que pateix un intent de genocidi cultural des de fa segles, ara tenim l’obligació de salvar Espanya. Ja té nassos, per no dir una altra cosa.
Entenc perfectament l’angoixa de molts col·lectius davant del franquisme desencadenat que ve. Sóc un quarantí blanc cishetero, però com a tot catalanoparlant també m’han intentat humiliar, insultar i agredir pel fet de ser-ho, i mai no he pogut exercir plenament els meus drets nacionals i lingüístics. El meu bàndol, en fi, també té una llista llarga de morts i torturats. Així doncs, feministes que esteu preocupades per una probable regressió de drets, i que ens demaneu el vot en nom d’una Espanya fraterna, us faria res manifestar-vos en català a Barcelona l’any que ve? Perquè, si no, demostreu que en qüestió de llengua i cultura sou tan imperialistes com els qui us volen mal.
Evidentment, no sóc tan ingenu d’esperar res de l’esquerra castellana. Els referents progressistes dels vuitanta ara són una parada dels monstres, Sumar (una fusió de peces a l’estil del doctor Frankenstein) ha esborrat la marca dels partits nacionals, el mitjans de comunicació que freqüenten són d’una madrilenyor esparverant, i a sobre tots plegats m’intenten vendre que el PSOE és un partit progressista. Aquest dimecres els signants professionals de manifestos n’han publicat un en què demanen “anar massivament a les urnes” per impedir al pas de la ultradreta. Hi són tots els sospitosos habituals: Joan Manuel Serrat, Andreu Buenafuente, Ana Belén, Rosa Montero, Javier Bardem, Pedro Almodóvar i Javier Cercas, sí, Javier Cercas, repeteixo, Javier Cercas, que ara vol aturar el feixisme. I on és tota aquesta patuleia quan empresonen independentistes catalans i s’ataquen la llengua i les institucions? Algú es pensa que remenaran una cella quan PP i Vox accelerin la destrucció de la immersió i del requisit lingüístic per a ser funcionari o purguin encara més arxius i biblioteques?
Els catalans hem de començar a pensar què farem quan les institucions castellanes (la monarquia, la justícia, la policia, l’exèrcit i l’alt funcionariat) decideixin de completar el mandat del tercer d’octubre, aquell que els va marcar el Borbó júnior en prime time, i a més sabent que a la Generalitat i al nostre parlament hi tenim una generació de polítics mediocres que seran incapaços de muntar cap mena de resistència. A les eleccions del 23 de juliol és tan lícit votar com abstenir-se, però que no ens vinguin amb sopars de duro ni xantatges emocionals. Prou feina tenim a preparar-nos per al ruixat que ve.
