Aquestes darreres hores ha circulat per les xarxes socials un vídeo que aplega, també en vuit minuts, algunes de les imatges més violentes desfermades per les policies espanyoles el primer d’octubre de 2017, en l’intent frustrat de frenar el referèndum d’autodeterminació.

El vídeo és molt dur, sobretot amb la perspectiva del temps passat i de les coses que hem viscut d’aleshores ençà –entre les quals no és precisament menor el paper que van fer al judici aquests mateixos funcionaris de l’estat que a les imatges agredeixen salvatgement ciutadans que haurien de protegir. I circula com a resposta, potser valdria més dir com a complement, de la indignació causada per les actuacions d’algunes policies als Estats Units, arran de l’assassinat de George Floyd. Molta gent hi afegeix comentaris que incideixen en el fet que, tret de l’assassinat mateix, cap imatge de les que s’han vist aquests dies als Estats Units no mostra escenes tan dures que es puguen comparar amb algunes de les que vàrem viure ací.

A mi comparar, d’entrada, em sembla innecessari perquè crec que qualsevol agressió a qualsevol persona a qualsevol lloc del món és condemnable. Però, dit això, reconec que en aquest cas hi ha –i és justa– la necessitat de reivindicar allò que va passar ací, especialment davant aquella classe de persones i grups polítics que s’indignen cínicament quan les coses passen a molts quilòmetres de distància i defugen de plantar cara quan passen sota el seu balcó.

Perquè la realitat és la que és i les imatges, si les posem les unes al costat de les altres, no tenen discussió possible: la repressió del primer d’octubre de 2017 al Principat és d’una violència material incomparablement superior a la dels Estats Units –amb l’enorme excepció de l’assassinat que hi originà les protestes. I fins i tot la violència moral: als Estats Units encara no hem vist policies cantant ‘a por ellos’. Per exemple. Per dir-ho amb una analogia sanitària, visualitzar aquestes imatges demostra que el llindar del dolor civil de la societat catalana és enormement alt. Probablement dels més alts que s’han vist. Que aguantem molt. Moltíssim.

I és a partir d’això que m’agradaria fer dues reflexions. La primera és que aquesta capacitat de resistència l’hem de valorar, perquè no ho fem prou. Enmig del desànim motivat per les cúpules dels partits, per la incapacitat que tenen de menar enlloc el moviment independentista, em sembla que és bo de mirar allò que aquest moviment, aleshores també des dels partits i des del govern però sobretot des del carrer, ha aguantat i aguanta. Hi ha una mena de gent, molt cremada, a qui tot resulta insuficient, ja. A aquests no miraré de convèncer-los de res. Però als altres, a la majoria independentista, crec que és important de dir-li que aguantar tota la repressió que hem aguantat d’ençà del 20 de setembre de 2017 és un exercici de poder i té un significat també positiu, per més paradoxal que semble. Som una societat forta. Ho som i ho hem demostrat. I ho demostrem. I per això la feblesa política, aquesta feblesa momentània d’ara, fruit sobretot del desconcert partidista, no pot, no hauria de, fer oblidar què som.

I la segona reflexió té a veure amb la crítica cínica al gest que ahir mateix alguna gent ja feia, la crítica a la comparació, al fet que ens atrevim a posar, que gosem posar, costat per costat la violència exercida contra nosaltres i la violència exercida contra la població afroamericana. Fa dies, quan vaig fer servir els esdeveniments dels Estats Units per a posar sobre la taula el concepte d’Espanya com una ‘democràcia ètnica’, ja va haver-hi veus que provaren de manipular el debat, negant fins i tot la capacitat de parlar-ne. Bé, doncs crec que precisament tenim molt a aprendre del moviment afroamericà en aquest terreny i del seu sentit de l’autonomia i l’autodeterminació personal. Perquè un dels grans canvis que han empès la societat americana a entendre ara que cal resoldre el conflicte original del seu país, nascut amb el manteniment de l’esclavatge mentre es feia una revolució democràtica, ha estat l’afirmació de la població afroamericana que ningú no parla per ella tret d’ella i que tan sols ella es defineix, que no és definida pels altres ni es deixa definir pels altres.

Aquest alliberament gairebé psicològic, que poua en la tradició de grans noms, de Frantz Fanon a Malcolm X per dir-ne dos dels més determinants, és una de les coses que trobe a faltar més entre nosaltres. Hi ha encara molts catalans acovardits que continuen pensant-se a ells mateixos subordinadament, subordinats com a poble, subordinats com a nació, subordinats com a col·lectiu, com allò que vulgueu dir. I aquesta és la primera cadena que cal trencar. ‘No hem de deixar mai que l’home blanc ens represente ni el deixarem representar-nos: la nostra feina principal és parlar per nosaltres mateixos, ser, i deixar clar a tothom que només nosaltres ens definim i ens representem en allò que som.’ La frase és de Malcolm X i, salvant les distàncies de tota mena, aquesta és una lliçó bàsica de dignitat diària que nosaltres ens hauríem d’aplicar.

Entre més raons, perquè, a partir d’aquesta concepció i pensant d’aquesta manera, negligint els seus missatges i les seues intencions, menystenint-los, quan veus avui des de la distància temporal aquest vídeo del Primer d’Octubre, no pots pensar en termes d’humiliació, com voldrien que passàs els agressors, sinó que tan sols pots pensar en termes d’orgull. De decisió. De força. De ganes de guanyar.

PS. Aquesta vesprada de sis a set farem un nou ‘Debat en confinament’, en aquest cas amb Joan Canadell, un any després de la victòria de la candidatura Eines de País a les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Com sempre, els subscriptors podeu enviar les vostres preguntes. El debat serà retransmès en directe vídeo i després es podrà veure també a la carta.