Antoni Clapés: “Per què aquest silenci brutal? Per què no tenim resposta a les preguntes?”

Antoni Clapés (Sabadell, 1948) es defineix com a Dr. Jekyll i Mr. Hyde. S’ha passat la vida fent d’informàtic i, alhora, fent poesia i essent un dels editors de poesia més importants i imprescindibles del país. Fill d’un teixidor de Sabadell, que li va saber transmetre l’estima per la cultura, diu que té vocació de servei i que l’ha heretada del pare. Sap que aquestes coses ara no es diuen, no s’estilen, però li és igual. Fa broma amb una ironia dolça, que ens fa somriure tota l’estona. Diu, ho podries posar de titular, i tornem a riure. Més que una entrevista, acabem conversant sobre poesia i, per tant, sobre allò que són els fonaments de la vida. Una conversa sobre el silenci, les no-respostes a aquest silenci, la mort i també la llum com a força creadora, incansable, que cada matí dibuixa el món.

Raig Verd acaba de publicar Un instant que perdura. Fragments de vida i obra d’Antoni Clapés. Un llibre atípic, editat amb visió per la incansable Laura Huerga, que tant pot servir per a fer una immersió a l’obra del poeta com per a una iniciació de profà per a aquells que encara no el coneixen. Més visible a les llibreries de París que a les de Barcelona, la seva vida d’editor i activista cultural sovint ha amagat la seva obra, que és destinada a ser reconeguda com una de les imprescindibles.

—Heu fet tants llibres a la vostra vida i ara us n’han fet un que és una joia poc habitual, què us ha semblat?
—Des del punt de vista literari i personal, potser és el millor regal que m’han fet. Jo no en sabia res fins que em van ensenyar les galerades. Hi ha una anècdota divertida i és que inicialment posava Vida i obra d’Antoni Clapés, i jo els vaig dir: “Sóc mort i això ho somio? Ja sóc a l’altre barri?” Finalment, vam posar això dels fragments… que es vegi que encara sóc viu! Aquest llibre ve d’un homenatge que se’m va fer, una cosa estranyíssima, per una persona que no surt gaire a les quinieles, ni enlloc, i ja m’està bé. Ara ja em puc morir, he fet el cim [riu]. Ha estat el gran premi, estic contentíssim.

—És un llibre molt bonic en què es veu l’agraïment de gent que ha vist com la vostra poesia influenciava la seva vida. A vós també us va influenciar ben aviat.
—Hi ha dos moments en què m’influencia molt. Quan tenia tretze o catorze anys, era Setmana Santa i vaig trobar un llibre de Salvatore Quasimodo, que s’acabava de traduir al català. Aquest llibre va ser una de les grans coses de la meva vida. I també em va macar un professor dels escolapis que sense saber-ho ens va explicar el surrealisme i ens va llegir un tros de Poeta en Nueva York. Recordo que tothom se’n va riure molt. No enteníem res, però jo vaig dir, aquí hi ha alguna cosa. Acostumat a llegir la poesia més carrinclona i convencional del romanticisme espanyol, res en català, allò em va trasbalsar. Ja no vaig va abandonar mai la poesia, ni vaig deixar d’escriure. He estat una mica el Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Vaig treballar alhora que feia una carrera d’econòmiques.

—Econòmiques i no de lletres, com tothom deu pensar.
—Realment em va aprofitar poc, però tenia companys del món econòmic que sí que ho van fer, però no diré noms.

—Sí, digueu-los… No passa res i ara ja tenim curiositat.
—Als escolapis i més o menys a la carrera vaig anar a classe entre amb l’Oliu i els Monràs del Banc de Sabadell. En aquella època hi havia els que volien fer carrera i els que volíem canviar el món i pensàvem que entenent els mecanismes del capitalisme i l’economia en general ho podríem fer. Jo, personalment, vaig veure que no ho podria fer i vaig començar a anar per lliure i vaig buscar feina. Me’n va sortir d’informàtic i tota la vida n’he fet.

—Un informàtic que també és editor i poeta.
—Sí, he estat el doctor Jekyll, que és un bon noi, i després el senyor Hyde, que a les nits escriu poesia, fa projectes editorials i munta una llibreria. Tot això ho he fet fins ara, que m’he jubilat.

—I com ho fèieu?
—Em llevava a les sis i, fins que començava la feina, tenia dues hores de matí per a llegir, escriure, projectar coses… i al vespre també, algunes horetes, poques, no sóc gaire nocturn.

—Per què vau veure de seguida que amb l’economia no podíeu canviar el món?
—Tenia la vocació de servei, que avui dia es considera una cosa ridícula. La cultura cristiana, naturalment, era la cultura que es respirava a casa meva, que era una família modesta, però molt vinculada amb l’art. Això ens venia perquè el meu avi patern era l’home de confiança del baró de Quadras de Sabadell. El meu avi era abonat del Liceu, sobretot de Wagner, i va tenir un reguitzell de fills. La guerra ho va malmetre tot. El pare de jove va ser escultor, bastant interessant, crec. Després es va casar i es va posar a treballar al tèxtil i aquí es va acabar. Ell no va deixar mai de lluitar perquè a Sabadell en l’àmbit de la cultura les coses anessin mitjanament bé. De fet, va ser l’impulsor del Museu d’Art, president de l’Acadèmia de Belles Arts. El meu pare era un home molt generós i per casa va passar molta gent. Una de les quals era madame Totote, la vídua de Manolo Hugué, que vivia a Caldes. Era fascinant escoltar-la, era una dona molt interessant, que parlava amb un català afrancesat, fumava molt i de tant en tant se li escapava un renec. Explicava sempre unes històries que et quedaves embadalit. Tot això em va crear una manera de ser. Aquest desig de fer coses el vaig heretar del pare; en aquest cas, fer coses per a la poesia.

—I això de canviar el món vau decidir fer-ho amb la cultura?
—Per influència del meu germà vaig ser del Front Obrer de Catalunya (FOC), però no m’hi sentia gaire a gust. Això de la clandestinitat, tot i no fer gaire cosa, em feia patir molt. I vaig pensar que jo podria ajudar a fer millor la societat, en lletres minúscules, en el món de la cultura. Vam muntar una sala d’art, Sala 3, després vaig muntar una llibreria a Sabadell i al seu redós una editorial, Edicions dels Dies. Als anys vuitanta ja vaig venir a viure a Barcelona i al cap de dos anys vaig muntar Cafè Central, fins ara.

—I amb aquesta editorial heu fet una feina immensa.
—Són molts anys, enguany Cafè Central en farà 35. Saps que amb Edicions dels Dies vam publicar Miquel Bauçà?

—Un personatge mític, en Bauçà.
—Havia publicat Una bella història, que era un llibre mític, d’un realisme fantàstic, que es va exhaurir i la gent el tenia fotocopiat. Ell va quedar uns anys perdut per la seva pròpia vida de nomadisme mental i físic. Llavors vivia a Barcelona, però no tenia telèfon i només tenia l’apartat de correus 4260. Bé, si no és aquest número, s’hi assemblava. Li vaig escriure i recordo com si fos ara que ens vam trobar al bar Estudiantil, aquell que hi ha davant la Universitat de Barcelona. Recordo que anava amb una bossa d’aquelles de plàstic que posava “Deporte”, va obrir un paquet de cigarretes Celtas, fumava molt compulsivament, i al final va treure un munt de papers, mal lligats, amb tot el que havia escrit. Em va dir: “Tu mateix, tria.” I vam fer un llibre, Les Mirsines. Això devia ser final dels 1970. Ens vam anar veient, però després ens vam perdre de vista, crec que va ser quan va anar a viure a Felanitx en una furgoneta. Hi ha una anècdota molt divertida de quan va guanyar el premi Sant Joan de la Caixa Sabadell i el va anar a cobrar a la finestreta. Va arribar amb el primer tren i se’n va anar a la Caixa directament a cobrar-lo. És com una imatge del Buster Keaton.

—A Cafè Central vau ser molt innovadors, heu tirat l’editorial endavant amb subscriptors?
—Ara som en un procés de canvi i d’ampliació d’objectius, hem fet una unió amb la llibreria No Llegiu. El projecte és continuar. Hem fet un acord, ara estem amb tots els tràmits administratius, que, per cert, funciona molt malament, estem encallats a Justícia per a canviar els estatuts. Dius, com pot ser que triguin tant i ens tinguin tan encallats?

—Parlem de la vostra poesia?
—És una poesia que intenta de transmetre la vida interior, la vida profunda, lligada al silenci. El silenci per mi és una cosa important. El silenci exterior, també el silenci del món, un silenci profund que no dóna respostes. També el silenci de Déu, que ja sé que és molt Bergman, però jo sóc bergmanià. Per què no tenim respostes a les preguntes? Em pregunto des de jovenet; per què aquest silenci brutal? Veus morir algú. Jo he assistit a la mort del meu pare, el meu sogre i els dos germans que s’han mort. Els he vist morir i et preguntes, on ets?, on has anat? El meu germà gran, que era molt creient –jo també, però d’una manera especial, vinc del cristianisme–, diu: “Penso que me n’aniré al cel i trobaré el pare i la mare.” Ell sabia que es moria…

—Amb els anys aquesta no-resposta l’heu viscuda diferent…
—Em nego, sense categoritzar, que tot això sigui una mena de farsa, una mena de somni. Hi ha un poema que diu: “O ves que som un somni d’algú que somnia.” Vivim com a protagonistes d’un somni d’algú que somia aquest sidral d’aquí? Aquest somiador pot somiar Auschwitz i els gulags, això de Gaza…?

—Com més gran us feu, trobeu més respostes o menys?
—Aquest silenci no és resolt. De totes maneres, hi vaig donant voltes. Hi ha la naturalesa, hi ha la llum. Miro d’anar molt a la naturalesa i m’oxigena. No sóc excursionista, Déu me’n guard, però m’agrada caminar pels boscos del Vallès, que estan fets malbé, però, tot i això, hi ha aquella llum clara, aquella llum esclarissada, tamisada, aquells pins, que no fan gaire ombra, hi ha com una mena de llum que m’encanta. A més, l’olor, la textura de tot…

—Què és la llum?
—Per mi la llum fa aquest misteri cada dia. A l’estiu vaig a la Provença, tenim llogada una habitació en una casa, i m’agrada mirar com de sobte comencen a aparèixer una muntanya, el poblet, les cases, els cotxes. Cada dia el món crea el món, aquesta creació bíblica del món es produeix a través de la llum. Aquest és el gran moment creatiu. Aquesta llum creativa, que cada dia perfà (de perfer en el sentit més enllà de fer). Acabar de perfeccionar una cosa, d’acabar-la de fer bé.

—El fotògraf us ha volgut fer una fotografia mirant la ciutat, què heu vist?
—Pensava, quina llàstima, perquè estava ennuvolat i no es veia bé Collserola. Quan em vaig jubilar anava a caminar amb un amic per Collserola, està molt bé, tan a la vora que ho tenim. I veus la ciutat i el mar. M’encanta el mar, aquella cosa incansable del mar, que va i ve. És preciós. Fa venir ganes de ficar-s’hi, encara que jo no sé nedar.

—Un vers vostre diu: “Saber que tan sols habites l’àmbit de la finitud.”
—Sí, és això. Naixem amb la partida de naixement, i la partida de defunció, algú la guarda uns quants anys, no sé quants. Sabem perquè ho hem vist. Hi ha una raó empírica. Jo, com deia abans, he vist morir quatre persones. Hi he estat al costat. Avises el metge, la infermera, però.

—Us fa por la mort?
—Home, fins ara he tingut una molt bona salut. Em cuido, relativament, menjo una mica més del compte, però, cony, m’agrada molt cuinar, res espectacular, m’agrada fer el sofregit. Afortunadament, res em fa pensar que m’hagi de morir aviat i no hi penso. En canvi, en la cosa metafísica sí que hi penso, com un possible, que segur que esdevindrà. Llegeixo molta poesia. Fixa’t que sobre la mort hi ha molta poesia escrita molt bona, i sobre l’amor n’hi ha molta, generalment, un nyap. Costa molt escriure un poema d’amor que no sigui carrincló.

—La darrera entrevista que us vam fer va ser durant la covid i vau dir que canviàvem cap a un ordre nou, que veieu horrible. Han passat uns quants anys, com ho veieu, ara?
—Som a la frontissa. Ara quan mirem el Renaixement ho fem amb la perspectiva de quatre segles. Veiem quan comença, com canvia i com ho capgira tot. El Renaixement va tardar tres segles a consolidar aquell canvi enorme que hi va haver. El canvi d’ara es produeix a una velocitat fantàstica. Segurament l’any 2019 no parlàvem gaire d’intel·ligència artificial i, en canvi, ara mateix, podríem simular aquesta entrevista com si fóssim a Nova York. Ara vivim en un paradigma en què no hi ha res fix ni estable. No tenim on agafar-nos, hem perdut totes les seguretats, llegeixo el diari, escolto una notícia i no sé si és veritat. A Catalunya Ràdio, l’Ustrell fa una cosa i pregunta si és veritat o mentida i al final diu el què. Però a mi em fa pensar: “I tot el que has dit abans també podia ser o deixar de ser veritat.” Ara no ens podem creure gairebé res. Hem perdut referents. No tenim certeses.

—Els valors humanistes es poden perdre per sempre?
—Espero que quedin, espero que quedi la música de Bach, que es pugui escoltar. Si això no t’emociona i no plores, és que ets de ciment. O la pintura de Tàpies, la poesia, la naturalesa, si en va quedant, que encara pots gaudir de llibertat. La setmana passada vam anar a Alins, que hi ha una llibreria, que és un miracle. Hi ha projectes, com aquest, que et fan pensar que segurament no tot va tan malament.

—Com veieu el futur?
—Hi ha aquell llibre de Ray Bradbury, Fahrenheit 451, que té aquell final que m’emociona quan porten el bomber a la ciutat dels llibres i li presenten Don Quixot i molts més, que és la memòria. M’emociona! Acabarà així, això? No ho sé.

—He vist els vostres llibres més destacats a París que a Barcelona, és el cas d’Entre nature et rêve.
—És un llibre que va funcionar bé i estava molt destacat. Va estar molt bé. L’any passat me’n van editar un altre, Le soleil dans ta main. Però bé, són coses que passen, però tampoc passa res d’extraordinari. Tot va molt de pressa.

—Això és un problema del món dels llibres, duren molt poc a les llibreries.
—La velocitat amb què els llibres desapareixen és extraordinària. Ara vindrà Sant Jordi, aquesta gran festassa, tothom mig boig per posar els llibres. Es vendrà el que es vendrà i l’endemà la majoria dels llibres aniran als magatzems. Tot és tan estúpidament efímer, va així! És el mercat, diuen.

—Cada vegada es llegeix menys poesia?
—Hi ha nuclis resistents, també es fan nuclis nous La poesia ha canviat molt. Això que jo faig s’ha de tenir ganes de llegir-ho. La poesia és un acte íntim, en silenci, és aquella veu interior que t’alimenta.

—És connectar amb aquesta veu interior?
—Crec que sí que et connecta. La poesia, per la seva brevetat, és com una enrampada. T’ha de dir alguna cosa. Per la seva brevetat i concisió, que és el que jo faig, traspassa aquesta vibració, aquest clic que un ha rebut a la vida, sigui la mort d’una persona, sigui la contemplació de la llum, una olor, un somriure d’una persona que no coneixes que et creues al carrer o algú que no coneixes gaire i de cop t’hi abraces. Són emocions que reps i les pots transmetre a través de la poesia. Aquesta finitud de què abans parlàvem, aquest desassossec que en el fons és la vida, que no és un assossec. Vas descomptant, quan hi havia aquells dietaris de paret de l’Arimany, que anaves arrencant els fulls. Sabies que un dia hi hauria un full que no arrancaries, era com una metàfora de la vida. Aquesta finitud perenne, un dia no hi seràs, però hauràs deixat coses, que no seran tan perennes, però durant un temps hi seran; et recordaran els qui t’han conegut. I això penso que està bé. Després de dues o tres generacions, seràs un nom a la història, sigui familiar o més universal. Però hauràs deixat coses que existiran.

—Enguany recordem Salvat-Papasseit i Estellés, que no sé si formen part del vostre univers.
—Sí, home, són dos dels grossos i gruixuts, dos poetes meravellosos. Salvat-Papasseit té tota aquesta vida tràgica, era un poeta extraordinari, tot i que ara només hi ha gent que treu profit d’aquesta part. Andrés Estellés va fer una obra desmesuradament àmplia i gairebé inabastable. Tots dos tenen l’empremta d’aquest vitalisme, d’aquestes ganes de viure. Aquí Salvat i Estellés es troben. Salvat té uns poemes d’amor extraordinaris, transparents, i Estellés també, d’una altra manera més abrupta. Tenen una obra de combat, d’un realisme. Dos poetes de gran alçada, està bé que ho commemorem. Sabem que es fan edicions de tots dos. Està bé que es faci perquè la gent s’adoni d’on venim. A vegades sembla que no se sàpiga. Nosaltres tenim una tradició i podria semblar que és una carrincloneria dir-ho, o reaccionari. I és tot el contrari. La tradició és d’on vinc jo com a poeta. Des dels medievals fins a la gent del Renaixement, Ausiàs Marc és un dels poetes meravellosos d’Europa, tenim Verdaguer, que quan el llegeixes bé –jo el vaig descobrir més tard–, és la creació de la nostra llengua. Jo vinc d’aquí, sóc una baula més, modesta, com tots els que escriuen poesia. Som baules d’aquesta successió i aquest donar suport a una llengua.

—Als qui no llegeixen mai poesia, que els diríeu?
—La poesia contemporània és més de condensació, més conceptual. Jo sempre copio l’Ovidi, que va dir que a la tauleta de nit sempre havíem de tenir deu o dotze llibres de poesia. A la nit, n’agafes un, l’obres per qualsevol pàgina i en llegeixes un poema. Quedaràs satisfet. Podràs dormir millor que amb un somnífer.