15.03.2021 - 21:50
El retorn de Meritxell Serret a casa, després d’una compareixença al Tribunal Suprem espanyol, ha significat un canvi d’estratègia judicial entre els exiliats. Així ho destacava el conseller Lluís Puig, ell que disposa d’una sentència ferma de Bèlgica denegant-ne l’extradició a l’estat espanyol precisament per la manca de competència del Suprem per a jutjar-los; o, més ben dit, per la violació del dret del jutge natural i de la doble instància judicial. És la vulneració d’un dret fonamental que afecta tots els presos (ja condemnats) i tots els exiliats. I aquest és justament un dels principals entrebancs perquè Anna Gabriel, exiliada a Suïssa d’ençà del febrer del 2018, pugui tenir una via oberta per a un possible retorn.
El cas de Gabriel és el que té més similituds amb el de Meritxell Serret, perquè sembla (i és un condicional) que totes dues serien acusades de desobediència. En el cas de Serret, el jutge Pablo Llarena la va processar pels delictes de malversació, que implica condemnes de presó, i de desobediència. Però la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre del 2019, contra el procés, no vinculava el Departament d’Agricultura, que dirigia Serret, amb cap acusació de malversació; és això precisament que destacava la interlocutòria del Suprem de dijous passat per a justificar que la deixaven en llibertat amb el delicte pendent de desobediència, i citant-la a declarar el 8 d’abril vinent. Sobre Meritxell Serret no hi havia, aquesta vegada, cap euroordre de detenció.
A Anna Gabriel la van processar per desobediència, però el jutge Llarena no va dictar mai cap ordre internacional de crida i cerca contra ella, perquè sabia que Suïssa no estava disposada de cap manera a extradir-la a l’estat espanyol. I li va mantenir l’ordre estatal de detenció, que continua vigent. És en aquesta qüestió on el seu cas també té un punt de connexió amb el de Meritxell Serret. Però sobretot el seu cas és anàleg amb el d’una altra ex-diputada de la CUP, Mireia Boya. Totes dues amb una acusació exacta en la interlocutòria de processament: de desobediència a les disposicions al Tribunal Constitucional. Per això, quan el TSJC va absoldre Boya en la sentència en què condemnava per desobediència la mesa del parlament, la defensa d’Anna Gabriel va pensar que tenia un argument de pes perquè el Suprem fes un pas per a facilitar-ne la tornada.
I més encara perquè en la sentència, el TSJC fa una referència clara a la situació d’Anna Gabriel quan parla de l’absolució de Boya. “Som conscients que allò que decidim sobre ella [Mireia Boya] podria tenir conseqüències respecte d’uns altres processats que es troben en rebel·lia i pendents de ser jutjats”, deia la sentència. Era un argument de pes perquè la defensa de Gabriel insistís a fer una demanda que encara no havia estat atesa: que el Suprem traspassés el seu cas a un jutjat ordinari de Barcelona, com li correspondria per llei. Però el jutge Llarena també s’hi va negar, argumentant que abans de poder prendre cap decisió sobre qui és el jutge competent, cal que Anna Gabriel vagi a Madrid, i que comparegui a la seu del Suprem.
Però Llarena va més enllà, perquè també nega el trasllat de la causa a Barcelona. Diu que persistiria la situació d’exili d’Anna Gabriel, o el que ell anomena “obstacles perquè el procés d’exigència de responsabilitats es pugui culminar”. Segons ell, “un altre òrgan jurisdiccional estaria igualment impossibilitat de prosseguir el procés ja aturat per les mateixes raons”. Però és que precisament el fet de traslladar el cas a Barcelona oferiria prou garanties perquè Anna Gabriel es proposés de tornar. Però Llarena s’hi nega, i diu que abans la vol veure comparèixer davant seu. La defensa va recórrer contra la decisió, al·legant la vulneració del dret del jutge predeterminat per la llei, però Llarena va tornar a refusar-ho el 26 de novembre de l’any passat. Perquè va fer cas de les al·legacions de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat, segons les quals l’ex-diputada ja podia estar satisfeta que se li hagués reconegut el dret de defensa i de formar part de la causa malgrat no haver comparegut al Suprem. I encara la sala d’apel·lacions del Suprem va tornar a desestimar el recurs de Gabriel, el 27 de gener proppassat.
Aquesta pretensió de Gabriel és exactament la mateixa que tenia Meritxell Serret l’any passat, quan va demanar a Llarena que traslladés el seu cas a un jutjat ordinari de Barcelona, tot destacant precisament allò que ara el jutge sí que li reconeix, que la sentència del Suprem no deixa marge perquè l’acusin de res més que de desobediència. Però el jutge també li exigia que abans es presentés davant del tribunal i va desestimar la demanda de la consellera a l’exili gairebé al mateix temps que la d’Anna Gabriel, l’octubre de l’any passat.
Però en les consideracions que feia Llarena hi havia encara un element important, un argument de pes per a Gabriel per a malfiar-se d’una possible compareixença al Suprem. El magistrat destacava un dels arguments que havia exposat l’advocacia de l’estat, actuant en representació del govern espanyol, segons el qual l’acusació contra Anna Gabriel encara “s’havia de concretar”. És a dir, que no hi havia pas res decidit, amb cap seguretat, que si es presentava davant Llarena l’acusació en el procediment judicial que se li obrís fos només per desobediència, i no per cap altre delicte, com ara la sedició. “La senyora Gabriel ni tan sols ha declarat i no ha pogut concretar-se la seva acusació, de manera que analitzar ara aquesta qüestió [el trasllat de la causa a Barcelona], apartant-nos d’allò que hem mantingut fins avui, implicaria una certa predeterminació dels termes de l’eventual acusació que, arribat el dia, pugui fer-se contra la senyora Gabriel.”
Entre l’obstinació de Llarena a fer-la venir, passant per alt un element tan determinant com la sentència absolutòria de Boya al TSJC, i l’amenaça de l’advocacia de l’estat de poder acusar Anna Gabriel de més delictes que no siguin estrictament el de desobediència, aquesta via per a un possible retorn del seu exili roman encara blocada.
La situació de Marta Rovira
En canvi, la situació de Marta Rovira, exiliada també a Suïssa d’ençà del març del 2018, té algunes diferències significatives respecte de la de Meritxell Serret i la d’Anna Gabriel. En el seu cas, el jutge Llarena tampoc no ha gosat mai activar l’ordre de detenció internacional a Suïssa, però en canvi sí que l’ha amenaçada recentment de tornar a emetre contra ella una euroordre. Llarena ho va dir en l’escrit de les preguntes pre-judicials que va enviar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea amb els seus dubtes sobre els criteris aplicats per Bèlgica per a denegar l’extradició de Lluís Puig. En una breu referència, el magistrat recorda a Rovira que depenent d’allò que li respongui el TJUE podria tornar a activar una euroordre contra ella, que d’altra banda no té cap mena d’eficàcia a Suïssa.
En el cas de Rovira, la sentència del Suprem de l’octubre del 2019 no la situa explícitament en els fets que el tribunal finalment acaba qualificant de sedició. En canvi, la interlocutòria de processament que va tancar Llarena l’estiu del 2018 sí que l’acusava del delicte de rebel·lió.
