Anna Alàs i Jové, les llums de l’òpera, i alguna ombra

Fa anys que sóc aficionat a anar a l’òpera, i tenia ganes de parlar amb algú que conegués bé aquest món, però sense les místiques i retòriques que sovint l’acompanyen. Un amic em va recomanar la mezzosoprano Anna Alàs i Jové (Terrassa, 1980), i vaig recordar que l’havia vista el 2016 al Gran Teatre del Liceu, on va interpretar la Wellgunde d’El capvespre dels déus de Wagner. Alàs fa molts anys que viu i té la carrera a Alemanya, canta òperes i recitals, ha gravat dos CD amb cançons de compositors catalans, i també va engegar el pòdcast Enlírica’t, en què parla des de l’òpera catalana fins el feminisme al seu ofici. Quedo amb ella a Torroella de Montgrí aprofitant que ha vingut a cantar l’oratori Giuseppe riconosciuto de Domènec Terradellas (1713-1751). Mentre fem un cafè a plaça, penso que per una vegada no m’he de preocupar de si l’entrevista es grava bé: malgrat els nens i els turistes que ens envolten, la projecció de la veu és indiscutible.

Vinc d’una família molt musical, no de músics, m’explica Alàs. Un avi tenia una oïda espectacular i era autodidacte amb molts instruments, i l’altre tenia una veu preciosa, cantava als cors d’en Clavé i va acabar en una coral al camp d’Argelers. A set anys vaig començar les classes de piano, i a setze, les de cant. Em deien que tenia una veu molt maca, i hi va haver una mestra, l’Alícia Prieto, que va apostar molt per mi. Va fer el COU A de ciències pures, va dubtar entre la carrera d’arquitectura i la de biologia, i va triar la segona (cantava a les pràctiques de botànica, al laboratori), però acabat el primer curs va canviar de rumb. Vaig decidir donar-li una oportunitat a l’escenari, perquè al final ser músic és una decisió que és millor prendre-la molt jove. És com un esport, com més jove és el cos, més pots assolir certs conceptes tècnics, i el cervell està més fresc. I si canvies d’opinió, tens temps d’encarrilar.

Vaig intentar estudiar a l’ESMUC però em van dir que no dues vegades, al juliol i al setembre. En canvi, vaig provar sort al Konservatorium der Stadt Wien (a Viena) i allà em van veure alguna cosa, i em van agafar. Amb el professor no ens vam entendre, però vaig trobar una bona professora i vaig anar avançant. Ara bé, necessitava un títol per a demanar una beca, perquè volia ser independent econòmicament. Va tornar a Barcelona, ara sí, a l’ESMUC, però amb la intenció de marxar d’Erasmus. Havia conegut uns professors de Karlsruhe que m’interessaven molt, i hi vaig anar. Allà em van convèncer per entrar a l’Escola d’Òpera, i fins i tot vaig cantar el meu primer paper en un teatre alemany. Vaig llicenciar-me a l’ESMUC, però vaig tornar unes setmanes a Karlsruhe per cantar ‘El nen i els sortilegis’ de Ravel. En acabat ja tenia uns quants papers per a l’any següent, en un teatre d’òpera alemany i cobrant.

Alàs encara va trobar el sistema en què començaves fent petits papers en teatres –Siebel al Faust de Gounod, per exemple–, i hi havia la possibilitat que t’hi quedessis uns quants anys. Jaume Aragall m’explicava que el seu primer contracte a Itàlia eren trenta funcions. De què? No ho sabia. Al llarg de tres anys s’estudiava els papers i anava a assajar el que fos. Així tenia un trajecte dins d’aquell teatre, i el públic s’anava enamorant d’ell. El model d’Opera Studio ha canviat. Amb el neoliberalisme les agències es van adonar que era un bon sistema per a col·locar cantants joves. Van apujar els sous però no els drets laborals. Hi ha Opera Studios en què el teatre es guarda el dret que si et torna a trucar en els anys vinents, et pot pagar menys.

Fa poc Alàs ha cantat el Cherubino de Les noces de Fígaro a Münster i a Linz, una obra de tres hores més entreactes. Les dues àries són a la primera meitat i després vas entrant i sortint, embolicant la troca. Li pregunto quina és la preparació per a un paper així. La paraula màgica és gimnàs. Ho vulguis o no, el músic és autònom, i està sota pressió com tots els autònoms del país. Aquest mes cobro això, i l’altre mes cobro allò altre. La carrera tira o no tira? Aquest paper me’l donaran, i si me’l donen, el faré bé? Llavors comença l’ansietat. I si de cop, com em va passar a l’Òpera de Colònia amb ‘La ventafocs’ he de fer una rutina de ball amb sis ballarins, o a ‘L’incoronazione di Poppea’, que tenia una escena d’aeròbic dels anys vuitanta… estiraments, estiraments, estiraments. Un dia pots tenir una petita reblincada anant a comprar el pa, però el cos ha d’estar flexible perquè no es converteixi en una contractura que t’impedeixi cantar. I la tonificació, que faig al gimnàs. La paret abdominal i les intercostals han d’estar tonificades per tal que la columna d’aire resisteixi. Fa cinquanta o seixanta anys els cantants pràcticament no es movien, i ara ens demanen moltes coses, i hem d’estar preparats per a poder-les fer. O per a no fer-les, que és totalment lícit.

Moltes disciplines artístiques tenen un abast molt ampli, però la veu dels cantants d’òpera marca quins papers poden cantar i quins no, i han de ser molt curosos a l’hora d’escollir-los. Li pregunto com es viu, això. La carrera es fa més amb els nos que amb els sís. A vegades hi ha nos que saben molt greu, i el paper fa il·lusió, però no és bo per a la veu. O encaixa amb l’Anna de fa cinc anys i no amb la d’ara. Sé que n’hi ha que no cantaré mai, i uns altres que em pensava que mai no cantaria i els he fet. Has d’estar tranquil·la i segura que has optimitzat el teu instrument, que has buscat les persones que et poden guiar, i que tens temps per a poder experimentar. La veu demana calma i paciència per anar creixent a poc a poc, i així l’estàs protegint.

Ara bé, últimament se’ns penalitza per l’edat. Nois i noies, però sobretot a les dones, perquè hi ha una dictadura estètica brutal. Hi ha veus que no maduren del tot fins els quaranta-cinc o cinquanta anys, sobretot les més greus, però si comences a deixar de banda mezzos de trenta-cinc o quaranta, descartes colors. A més, són cantants que porten molt quilometratge artístic i molta musculatura. I, a banda, se t’exigeix molt capital sexual, cosa que a mi em costa. Li pregunto a què es refereix. És allò que als noranta en dèiem el ‘sex appeal’. És a dir, que tens més possibilitats de fer carrera si el teu físic té un capital sexual. Hi ha gent que canta meravellosament bé, però que com que no en té, ha de fer la carrera d’una altra manera, més entortolligada. Em vénen al cap uns quants tenors descamisats, i sopranos que anuncien perfums i tenen el compte d’Instagram amb fotos en biquini.

No en tenen la culpa, però a vegades comences a buscar a Google cantants i són totes guapíssimes i sexis, i ells, també. I passa cada cop més amb les violinistes i les pianistes. Em recorda la famosa entrevista de Montserrat Caballé amb Mercedes Milà: “Plácido Domingo no vol cantar amb mi, i la raó que m’han donat els teatres d’òpera és que és pels meus quilos i la meva edat. A Plácido li agrada cantar amb gent jove, bonica i prima.” Xerrem de les denúncies d’assetjament sexual contra el tenor, i que ell nega. Jo sóc de les afortunades, perquè els depredadors saben escollir bé les víctimes i a mi em veuen venir. Les dones hem de saber implicar-nos: que jo no ho hagi viscut no vol dir que no estigui passant.

Toca portar la conversa a llocs menys foscos, i li plantejo un dels grans malentesos de l’òpera. Els que no coneixen aquest món es pensen que és molt intel·lectual i elitista, però de fet els que hi anem ho fem sobretot per l’emoció que ens provoca. Això espero. I són emocions molt primàries, però totes les emocions són primàries, no? També hi ha un aprenentatge per part del públic. Quan una veu és molt bona, et pot transmetre unes coses que altres no aconseguiran. Llavors, d’alguna manera, tu no te n’adones, però ja t’està agradant molt que aquella persona canti molt bé. I amb el temps pots explicar que són els harmònics, o el legato, o la dicció.

L’òpera no és elitista, però hem d’acceptar que és complexa. Prou de l’eslògan de dir que és molt fàcil i per a tothom. Vine sense saber absolutament res, que t’ho passaràs bé. No. Espolsem-nos això de sobre, perquè l’únic que fa és enredar la gent. Dos joves que volen tenir una cita especial, i van al Liceu, i es posen molt guapos i es foten una patacada, perquè potser haurien d’haver anat a ‘El barber de Sevilla’, o a un ‘Don Giovanni’, o encara millor, a ‘La flauta màgica’. Per tant, o expliquem bé els passos que s’han d’anar fent, o hi haurà un daltabaix, i diran que no hi tornaran mai més, i ja hem perdut dues persones que tenien la voluntat de venir. I fins i tot així, són tres hores de ‘Barber’, amb repetició de text i subtítols, que dius, és que no m’agrada veure les sèries amb subtítols, doncs menja subtítols a l’òpera. I encara gràcies que te’ls posen en català, que no ho fan a les sèries ni a les pel·lícules.

Li explico que vaig començar al món de l’òpera quan estudiava a la universitat, amb el torn popular que es va engegar al Liceu reconstruït, i que tenia un preu assequible. El Liceu fa una cosa molt bé, que és la presència d’estrelles vocals de nivell internacional, que són molt interessants per al públic, i a vegades fins i tot vénen a debutar papers. Saben que els públics del teatre són molt agraïts. Abans de la gran crisi del 2008 Joan Matabosch va poder programar unes temporades més innovadores, i ens va descobrir obres de Britten, Janáček o Korngold. Va haver-hi la valentia i l’aposta de forjar el públic –no m’agrada dir ‘educar’. I vull ser justa amb el cas de Christina Scheppelmann, que el va substituir, perquè si no m’equivoco va arribar amb la funció d’omplir les arques, i s’havia d’anar més sobre segur. També em reivindica la feina dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Han descobert moltes veus, i donen suport al talent local. Jo els veig molt com la Volksoper de Viena, que no és la Staatsoper, però fa molt bé la seva feina.

L’any 2019 Alàs va estrenar Diàlegs de Tirant e Carmesina, del reusenc Joan Magrané, en què interpretava el paper doble de Plaerdemavida i Vídua Reposada. En March Rosich, el llibretista, i en Joan em va fer un vestit a mida. Ja havia cantat les seves cançons i, per tant, sabia on em brillava més la veu, i quins recursos tenia. En Joan és molt del text, i aprecia que els cantants el tinguin molt present a l’hora d’interpretar. Li pregunto quina diferència hi ha a l’hora de cantar en català. Té la seva pròpia fonètica, i tu has de treballar la posició de la veu, i barallar-te amb la vocal neutra l’estona que faci falta fins que la trobis. Has de fer el mateix esforç que faràs amb l’alemany i el francès, perquè cada idioma et demana moltes hores per buscar la conformació vocal que requereix passar l’orquestra.

Alàs m’explica que a l’abril cantarà a la Filharmonia de Berlín l’oratori Elias de Mendelssohn, una obra que desconec. Vocalment m’hi trobo molt bé i és molt teatral. De fet, el vaig debutar de memòria i escenificat. Les àries són precioses, i m’encanta el tros de la Reina. La veig tan entusiasmada que penso que l’hauré d’escoltar, i aprofito per preguntar-li si vol afegir alguna cosa més. Avui tenim un problema de cicle de dopamina, tot és senzill, tot és ràpid. Vull un gelat d’aquella gelateria. Pum, el tens a la porta. A casa, no t’has d’aixecar ni del sofà. En canvi, l’òpera et porta a l’esforç i la concentració. Vols encarrilar el teu cervell? Vine a l’òpera. Vols tenir més salut mental? Vine a l’òpera.