Albert Rivera no és cap llumenera intel·lectual. Però té gent que sap molt bé com indicar-li a cada moment què ha de fer. La provocació que el dirigents de Ciutadans va fabricar ahir a Altsasu és repugnant, però molt eficaç. I molt ben planificada en tot els detalls –entre els quals no és precisament menor la presència en el mateix acte del líder de Vox i l’absència del PP.

Rivera es reinventa després del fracàs del seu primer assalt al poder. I aquesta vegada s’aboca al ‘trumpisme’ de manera clara. S’ha acabat aquella època en què pensaven que era al PSOE el partit al qual havien de robar vots, fent veure que el seu moviment representava una certa esquerra. El canvi de posició és tan pronunciat que fins i tot el CIS l’ha pogut detectar, com es veu en aquest gràfic, en què els enquestats mostren que la deriva a la dreta de Ciutadans ha estat perfectament percebuda. L’aliança cada dia més implícita amb Vox hi ajuda molt, i segurament és la clau per a derrotar el PP, per a superar-lo i tornar a tenir, doncs, accés i possibilitats d’arribar a la presidència del govern espanyol.

Fa pocs dies que el periodista David Brooks explicava algunes característiques del trumpisme que són transcendentals per a entendre aquesta nova extrema dreta mundial, unes característiques que hauríem de fer un esforç per a entendre. Donald Trump, diu Brooks, ha transformat la política en tres aspectes. Primer, perquè té un relat diferent, fonamentat a dir que la ‘bona gent’ està cansada de suportar allò que és políticament correcte i ‘té el dret’ de descarregar tota la violència que acumula a l’estómac contra ‘els diferents’ –siga quina siga la diferència respecte del ‘patró nacional’. En segon lloc, l’ha transformat perquè ha esborrat i destruït els valors tradicionals que se suposava que els dirigents polítics d’un país del primer món havien de practicar. Per això el trumpisme ataca l’honestedat intel·lectual, la decència personal, la compassió, la voluntat d’escoltar i reconèixer l’altre…; la moralitat, en definitiva. Per a ells, la qüestió és explotar la fractura social i no pas guarir-la. I en tercer lloc, el trumpisme posa sobre la taula un nou debat. Ja no parla d’economia, de salut, de benestar, de si el govern ha de ser més intervencionista o no tant. El dilema bàsic, d’ara endavant, serà obert contra tancat. Ets un elitista partidari d’obrir la societat, acceptar la diversitat i respectar el pluralisme o ets un bon home que se sent amenaçat? Explotar la por d’aquesta manera tan lamentable és, en definitiva, el camí de Trump. I aquest camí, val més que ho entenguem, és el que Albert Rivera calca ara a l’estat espanyol.

Per això l’acte d’ahir a Altsasu, sorprenent pel fet de remoure el vesper basc, que semblava tranquil, només es pot entendre si l’interpretem a partir d’aquestes coordenades.

Què hi cercaven Rivera i Abascal, agafats de la mà, anant a provocar un poble navarrès indignat de cap a cap de veure que ja fa 720 dies que tres dels seus joves són tancats a la presó acusats per una baralla de bar, reconvertida en violència política gràcies al guàrdia civil que la va començar i sustentada en la mentida mediàtica i judicial més abjecta? Doncs hi cercaven allò que van aconseguir: notorietat. I poder presentar-se davant la societat espanyola com els salvadors de la ‘bona gent normal’, exactament igual que fa Trump quan envia l’exèrcit a la frontera a ‘protegir’ els Estats Units de la ‘gran invasió’ dels dos milions de pobres que fugen d’Hondures.

Rivera ahir va explicar amb fets als espanyols, a la part més tancada de la societat espanyola, que ja n’hi ha prou d’aguantar-se, que tenen el dret de deixar anar tota la violència que acumulen a la panxa contra els bascs. I ho féu amb la indecència personal d’amagar què passava a Altsasu, reconvertint en agressió a la Guàrdia Civil allò que és clarament una agressió de la Guàrdia Civil, esborrant qualsevol possibilitat d’empatia amb les famílies dels joves empresonats i manipulant sense vergonya els fets que passaven davant la seua cara. Al final Rivera va anar a Altsasu a posar sobre la taula el debat sobre bons i dolents, apuntant contra els diferents, contra els elitistes que es fan preguntes complexes sobre què significa ser espanyol i ficant en el mateix sac els independentistes bascs i catalans, Podem, Pedro Sánchez i fins i tot el PP, acusat de covard per haver dit que no era convenient d’anar a remoure aquest afer. Ell contra tots, com Donald Trump quan va començar el seu ascens al poder.

Però no ens hauríem d’enganyar. Donald Trump tenia a favor seu grans corporacions de mitjans, disposades a denigrar el periodisme per donar suport a la seua causa –com també té Rivera. I Trump comptava amb la tebiesa moral dels ionquis del poder per a justificar el seu assalt al govern. Bernie Sanders l’hauria pogut aturar, tenia prou credibilitat per a fer-ho; Hillary Clinton no. Ací els bascs i els catalans de tots els països i potser la gent de Podem, o si més no d’un sector de Podem, el podríem aturar, però Pedro Sánchez no. Perquè per a aturar aquesta nova extrema dreta cal plantar cara radicalment als seus principis i això vol dir defensar a capa i espasa el dret de la diferència, la tolerància, l’empatia amb l’altre, la cerca de solucions complexes, la primacia de la política sobre la violència. I això és, en definitiva, tot allò que Sánchez no ha volgut fer en el cas català.

Tan sols hi ha una cosa que crec que Rivera no preveu i que és la clau més important d’aquest combat. Als Estats Units hi ha dos Estats Units, com a Rússia hi ha dues Rússies i com a Espanya hi ha dues Espanyes. Als Estats Units no són la mateixa cosa les dues costes urbanitzades que el centre rural, com no és igual la Rússia de Puixkin i la que descriu Dostoievski. Però en el cas espanyol la diferència té molt a veure amb la matriu castellana o no de les famoses ‘dues Espanyes’. I en aquest sentit és molt interessant políticament d’observar que l”anti-Espanya’ que Vox recupera del franquisme més fosc com a argument denigratori és, de fet i amb tots els matisos necessaris, l’Espanya que aspira a anar-se’n i a crear un estat propi que l’allunye per sempre. De manera que potser Rivera, el nacionalista espanyol més nacionalista, en realitat juga amb foc més que no pot arribar a imaginar i més que el seu país no pot permetre’s.

PS: Rivera també té les seues fake news, és clar…