18.08.2023 - 21:40
Gairebé mig segle després de la infructuosa llei espanyola del 1977, l’amnistia torna a ser una qüestió central en la política catalana. Tant Junts com ERC han posat de línia vermella per a la investidura de Pedro Sánchez l’amnistia de tots els represaliats pel procés, una demanda que inclou tant la paralització de les causes obertes com l’eliminació de tots els antecedents penals dels condemnats.
Però, més enllà de l’exemple espanyol, l’amnistia és una eina política que s’ha emprat una vegada i una altra arreu del món aquestes darreres dècades, amb resultats molt dispars. En repassem alguns dels casos més destacats.
Una pràctica amb milers d’anys d’història
Per més que pugui semblar característicament moderna, l’amnistia és una pràctica amb una història que es remunta, pel cap baix, uns tres mil anys enrere. La primera de què es té constància va ser l’any 403 abans de Crist, quan Trasibul –militar i dirigent polític de la demos d’Atenes– va decidir de promoure una reconciliació general i perdonar els oligarques que, temps enrere, l’havien defenestrat del govern de la ciutat-estat per enviar-lo a l’exili.
Els segles següents, l’amnistia va continuar practicant-se de diverses maneres: a la Roma clàssica, per exemple, van proliferar els perdons col·lectius, i, a l’edat mitjana, l’amnistia esdevingué una pràctica eminentment individual: la clemència que comtes i reis oferien als seus enemics com a mostra del restabliment del poder perdut. Però no va ser fins el segle XVI, amb l’esclat de les guerres religioses al continent europeu, que l’amnistia va començar a associar-se amb la idea de l’oblit col·lectiu: l’edicte de Nantes del 1598, el decret amb què el rei francès Enric IV autoritzà la llibertat de culte de la minoria protestant calvinista del país (els hugonots), menciona explícitament la necessitat que tots els esdeveniments passats “quedin dissipats i assumits com a cosa no succeïda”.
Aquest matís modern de la reconciliació política i nacional és l’esperit en què se sustenten –si més no en el pla teòric– els processos d’amnistia tal com avui els coneixem. Amnisties modernes, com ara la de la Comuna de París, a l’estat francès, i la dels objectors de consciència de la guerra del Vietnam, als Estats Units, van ser promogudes precisament amb l’objectiu de mirar de tancar les ferides –polítiques, socials o nacionals– obertes per conflictes anteriors i renovar el contracte social.
Llums i ombres de l’amnistia
Lluny de ser processos immaculats, les amnisties tot sovint serveixen de detonant d’intensos conflictes polítics sobre el significat de la memòria col·lectiva i el paper la justícia com a eina per a redreçar greuges històrics en societats llastrades per dècades de conflicte i discriminació.
Aquesta tensió entre l’esperit teòric de l’amnistia –recosir els estralls del conflicte i la repressió– i la implantació pràctica –que sovint implica de perdonar els crims comesos pels repressors– aflora fins i tot en les instàncies més cèlebres d’aquest procés. Tot i continuar essent considerada exemplar arreu del món avui dia, la transició de la Sud-àfrica de l’apartheid cap a un model democràcia multiracial, aconseguida de manera predominantment pacífica després de dècades de profundes discriminacions racistes envers la població no blanca del país, fou molt polèmica al país per “l’amnistia per la veritat” que promogué la Comissió per la Veritat i la Reconciliació, que oferia el perdó als responsables d’abusos de drets humans durant el règim de l’apartheid en canvi que confessessin els seus crims i cooperessin amb la justícia.
Si el cas sud-africà, tot i l’èxit innegable de la transició del país cap a un règim polític post-apartheid, ja permet d’entreveure les fractures inherents en aquesta mena de processos, els exemples d’uns altres països ofereixen una visió significativament més pessimista de les preteses virtuts de l’amnistia.
A l’Argentina, la justícia va arribar a encausar i condemnar la major part d’alts càrrecs de l’autoanomenat Procés de Reorganització Nacional, la sanguinària dictadura militar que va governar el país amb mà de ferro entre el 1976 i el 1983, però els governs de Raúl Alfonsín i Carlos Menem aprovaren pocs anys després dues polèmiques lleis d’amnistia que –sota el pretext de passar pàgina als conflictes passats i mantenir la convivència– anul·laren les condemnes i impediren de continuar les investigacions obertes contra els responsables del règim anterior. Un dels beneficiats d’aquestes iniciatives fou Jorge Videla mateix, dictador i cara visible del Procés de Reorganització Nacional, que juntament amb els seus homes de confiança havia estat condemnat a cadena perpètua amb l’arribada de la democràcia al país. L’amnistia va acabar essent suspesa pel Tribunal Suprem de l’Argentina gairebé dues dècades més tard, en bona part gràcies a la pressió política i social d’organitzacions pels drets humans, com ara les Mares de la plaça de Maig.
L’Argentina no és l’únic país en què els ideals de l’amnistia –la reconciliació política i social– han estat instrumentalitzats per al propòsit menys noble de protegir els repressors de les repercussions jurídiques dels seus actes. L’any 1979, una dictadura militar brasilera en decadència va aprovar una llei d’amnistia que va permetre el retorn al país de milers d’opositors exiliats, però que –fonamentalment– també descartà qualsevol possibilitat d’encausar els responsables de les vulneracions de drets humans durant més de dues dècades de règim. Les dècades següents, organismes com ara el Tribunal Inter-Americà de Drets Humans i el Col·legi d’Advocats del Brasil han presentat sengles demandes contra el text, però el Tribunal Suprem del Brasil ha dictaminat en tots dos casos que la llei també inclou les acusacions de tortura, assassinat, desaparició forçada i abús sexual durant el règim.
Les dues amnisties decretades a l’estat francès arran de la guerra d’Algèria il·lustren les dues cares de la moneda d’aquests processos. La primera –aprovada l’any 1962 en el marc dels Acords d’Évian, que van posar fi al conflicte després de vuit anys d’hostilitats i centenars de milers de morts– va alliberar els milers d’algerians detinguts per les tropes d’ocupació franceses i va posar fi als camps de concentració establerts en territori algerià durant la guerra. La segona, aprovada l’any 1968, no tingué com a objectiu els milers d’algerians que havien acabat en mans franceses per haver defensat el seu país, sinó els alts càrrecs militars que, una volta signats els acords de pau, van sollevar-se contra el president Charles de Gaulle i van prosseguir pel seu compte el conflicte amb l’objectiu de mantenir el control francès sobre Algèria. Per si no n’hi hagués prou, el president François Mitterrand –que havia estat ministre del govern de De Gaulle durant la guerra– impulsà l’any 1982 una tercera llei d’amnistia per a retornar als sollevats els honors militars.
L’experiència de l’estat espanyol amb l’amnistia durant el segle XX també palesa les virtuts i deficiències d’aquests processos. No hi ha dubte que la del 1977 és la llei d’amnistia més recordada per la ciutadania catalana, però dècades abans el congrés espanyol ja n’havia aprovada una que va tenir un impacte semblant en la política nacional. Va ser l’any 1936, quan el govern del Front Popular anul·là la condemna de trenta anys de presó a què Lluís Companys –i bona part del seu govern– havia estat sentenciat pel seu paper en els fets del 6 d’octubre de 1934, i el restituí com a president de la Generalitat de Catalunya. Aquest perdó al govern català fou part d’un projecte legislatiu més ampli del nou govern espanyol, que havia arribat al poder poques setmanes abans, per a impulsar una amnistia per als condemnats per delictes polítics i socials del novembre del 1933 en endavant.
Quaranta-un anys després, l’any 1977, una nova llei d’amnistia promulgada pel govern d’Adolfo Suárez va tornar a alliberar centenars de presos polítics que encara eren a les presons, per bé que quatre independentistes catalans –Josep Lluís Pérez, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls– en van ser exclosos. Però el text, que també va retirar les causes contra els exiliats, tenia un propòsit últim menys lloable: el d’impossibilitar qualsevol procés judicial contra les vulneracions dels drets humans comeses pels funcionaris del règim franquista. Durant els més de quaranta anys posteriors, cap funcionari franquista no ha estat dut davant la justícia amb èxit pels seus crims, i les querelles contra els crims del franquisme presentades per la justícia argentina han caigut repetidament en el sac foradat del text. En un cas que recorda el del Brasil, organismes internacionals, com ara a l’ONU, han demanat una vegada i una altra a Madrid que derogui la llei i persegueixi els crims de franquisme, però cap dels successius governs espanyols –d’un color polític o d’un altre– ha fet mai cap passa en aquesta direcció.
Cap a una nova concepció de l’amnistia
Els intents de l’ONU per a redreçar els buits legals deixats (volgudament) per la llei espanyola del 1977 exemplifiquen la transformació que, aquestes darreres dècades, hi ha hagut en la forma en què els processos d’amnistia són entesos i rebuts internacionalment. Els naufragis de la justícia en països com ara l’estat espanyol i el Brasil han ajudat a impulsar una concepció més restrictiva de l’amnistia –derivada de les obligacions estipulades en els tractats internacionals– que exclou els anomenats “crims internacionals”, un terme col·lectiu que abraça vulneracions greus del dret internacional, com ara el genocidi, els crims de guerra, els crims contra la humanitat, la tortura i les desaparicions forçades. Aquest és el motiu pel qual el Tribunal Interamericà de Drets Humans va condemnar el Brasil l’any 2018 per la manca d’investigació sobre la tortura i assassinat del periodista Vladímir Herzog l’any 1975: crims contra la humanitat com ara aquest assassinat, al·legà aleshores el tribunal, no són subjectes a processos d’amnistia nacionals per més que ho consideri la justícia del país.
Aquest canvi en la concepció de l’amnistia en l’àmbit internacional és arran de l’establiment, l’any 1998, del Tribunal Penal Internacional, fundat amb la missió que els responsables de crims internacionals no evadeixin responsabilitats penals encara que el govern del seu país no els porti davant la justícia. Uns altres tribunals internacionals impulsats ad hoc per l’ONU aquestes darreres dècades, com ara el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia i el Tribunal Especial per a Sierra Leone, també han rebutjat d’aplicar amnisties generals que incloguin els autors d’aquesta mena de vulneracions dels drets humans.
