Així recluta joves l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament

  • La presència militar al Saló de l'Ensenyament torna a originar polèmica i protestes · Enguany hi han triplicat l'espai malgrat la moció del parlament i la declaració institucional de l'Ajuntament de Barcelona per a demanar-ne l'exclusió

VilaWeb
Oriol Bäbler Mata
22.03.2017 - 22:00
Actualització: 23.03.2017 - 09:24

Cent metres quadrats de moqueta verda, una vintena de militars uniformats i plafons amb infografies sobre les forces armades. A l’espai central, sobre un fons groc, hi ha l’escut de l’estat espanyol amb la inscripció ‘Ministeri d’Interior’. Així llueix l’estand polèmic de l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament: el més gran d’ençà que participen en la fira (el 2002).

Uns quants militars atenen els joves, majoritàriament nois de 16 a 18 anys. En un segon pla, sense immiscir-s’hi però vigilant, es passeja el coronel delegat de defensa a Catalunya, Luis Castora Novella. No vol parlar de política ni de controvèrsies. Com si Colau, un any enrere i envoltada de càmeres, no li hagués dit: ‘Nosaltres, com a ajuntament, preferim que no hi hagi presència militar al Saló perquè creiem que cal separar els espais.’

—Què en penseu, de la moció del parlament i la declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona que demanen la vostra exclusió del saló?
—De política no en parlem. No tinc res a valorar.
—Però…
—Aquí hem vingut, com en altres salons, a explicar l’oferta educativa que tenim.

La instal·lació de l’exèrcit espanyol al Saló de l’Ensenyament.

Castora assegura amb un somriure que hi ha interès per la seva proposta i recorda que el 2016 més d’un miler de catalans es van inscriure a l’exèrcit. Els informadors reparteixen uns prospectes amb esquemes que il·lustren el futur formatiu i laboral dels pretendents, segons el bagatge acadèmic. El títol d’ESO és el requisit mínim i és la porta d’entrada al graó més baix: ‘militar de tropa’. De totes maneres, per si hi ha desanimats, l’informador explica que ‘amb esforç i formació es pot aspirar a tot, fins i tot al càrrec d’oficial’.

—Recluteu joves?
—No.
—I què feu, doncs?
—Informem. Parlem dels estudis i les sortides laborals que oferim.
—I què feu si algú hi està molt interessat?
—Li expliquem on es pot anar per ingressar a l’exèrcit.

Per ingressar a les forces armades, més enllà de l’ESO, el Ministeri de Defensa espanyol demana que el sol·licitant no tingui tatuatges en parts del cos que l’uniforme no cobreixi. No hi ha cap més requisit físic. Tanmateix, el sots-tinent Antonio Querol puntualitza que allistar-se no garanteix res. ‘Hi ha excedent de demanda’, explica satisfet.

En un racó de la instal·lació, prop d’una sortida d’emergència, hi ha un simulador de navegació. És l’espai de l’estand que té més requesta. Al segle XXI desvetllen més interès les realitats virtuals que no les palpables. Els estudiants poden travessar una mar digital i quadriculada mentre piloten ferris, zodiacs, o fins i tot destructors. ‘Només es navega. No hi ha armes’, aclareix un membre de la Marina. La part de darrere de les pantalles és coberta per una lona immensa amb imatges de caces i naus de guerra. ‘Armada espanyola’, s’hi llegeix.

Dos joves fent servir el simulador naval de l’exèrcit.

Durant la visita al saló, el conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, diu que ‘l’espai que ocupa l’exèrcit és menys de l’1%’, i demana, sobretot als mitjans de comunicació, de no centrar-se en això. Com si volgués predicar amb l’exemple, Baiget no s’arriba a l’espai destinat als militars. Però és innegable que les polèmiques l’han convertit en un imant.

Molta gent encuriosida, com si fos un accident de carretera, hi treuen el nas per sadollar una mena de morbositat. No s’hi aturen. Simplement hi passen a la vora a poc a poc i hi fan un cop d’ull. Alguns semblen decebuts de no veure-hi carros de combat i més pompa bèl·lica. La frustració, si se’n pot dir així, s’esvaeix de seguida. Al costat dels militars hi ha una paradeta on regalen crispetes i un espai amb una perruqueria canina. En aquesta última sembla obligatori de fer-hi una fotografia a una boleta de pèl crespat. És adorable i intrigant a parts iguals. Respon al nom d’Ia i és una caniche..

L’Ia enmig de la sessió de perruqueria.

‘Les armes no eduquen, les armes maten’
Una trentena d’activistes de la campanya Desmilitaritzem l’Educació han organitzat una protesta davant la instal·lació de l’exèrcit. Vestits amb bosses de plàstic blanc i mascaretes, denuncien la toxicitat de l’espai, que asseguren que ‘inocula el virus caqui’: una malaltia infecciosa que ‘assassina i provoca destrucció’. Els activistes carreguen una pancarta que diu ‘les armes no eduquen, les armes maten’. Per evitar que el ‘virus’ s’estengui, encerclen l’estand amb cinta. També pengen cartells amb una calavera i dos fusells encreuats on es llegeix ‘perill: exèrcit’.

Els militars es repleguen dins el seu estand. Miren la protesta, però hi eviten el contacte. Quan els activistes els donen el manifest, on reclamen que el parlament i l’ajuntament els facin fora del saló, ells no l’agafen pas. Algú fa un intent desesperat llançant-lo amb forma d’avioneta. Però l’invent sobrevola uns quants caps, i mal dirigit, s’estavella en terra de ningú.

El delegat Castora observa impertèrrit l’escena. Es col·loca bé les ulleres i no comenta res. Els portaveus de la plataforma, Marina Pérez i Jordi Muñoz, llegeixen el manifest de la campanya. ‘L’exèrcit no és una sortida professional més, el que fa en el Saló de l’Ensenyament és pur reclutament’, asseguren. Després, entre proclames, els activistes recorden el catorzè aniversari de la invasió de l’Irac i el paper que hi van tenir els soldats espanyols.

Protesta dels activistes de Desmilitaritzem l’Educació.

Agents de seguretat privada i dels Mossos d’Esquadra es despleguen entre l’estand i els manifestants, perquè els militars puguin continuar atenent els estudiants interessats. ‘És la mateixa història de sempre’, diu el sots-tinent Querol. ‘Sense comentaris’, afegeix.

La tensió creix quan un grupet de joves s’encara amb membres de Desmilitaritzem l’Educació. ‘És una sortida laboral tan digna com la teva. Aquesta gent és aquí per donar de menjar als seus fills i vosaltres no els deixeu fer la seva feina’, diu un. Els activistes es defensen. ‘Jo he fet la mili i no us la recomano gens’, etziba un jubilat als adolescents.

La marxa de la protesta continua el seu camí i la multitud es dissol. Periodistes inclosos. Hi han deixat un rastre d’adhesius amb icones antimilitaristes. Els crits de proclames, de mica en mica, també s’apaguen. És gairebé migdia. El perruquer de l’Ia maleeix l’estand militar. La gossa no es vol posar dreta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor