Agustí Villaronga, l’endemà dels Gaudí: “Tot bé, ‘carinyo’, gràcies”

  • El traspàs d'Agustí Villaronga ha estat just el dia del lliurament dels premis Gaudí de cinema · L'any passat, el seu film 'El ventre del mar', que era un de les favorits, no va rebre cap guardó

Esperança Camps Barber
22.01.2023 - 12:52
Actualització: 22.01.2023 - 18:36
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

També era la vespra dels Gaudí quan vam fer aquesta entrevista a Agustí Villaronga. El ventre del mar havia commogut i somogut els espectadors. És una peça delicada, dura, que defuig del terme mitjà, que transita pels extrems. I pels extrems, pels marges, pels fora de pla, resta l’espectador que, en molts casos, perd peu i travela. Aquest film, enregistrat en condicions molt precàries, amb pocs recursos, en plena pandèmia, optava a dotze premis Gaudí. Premis dels considerats importants com ara millor film, millor guió i millor direcció, però també dels altres, dels que reconeixen l’ofici i l’artesania d’una indústria, la del cinema català, que Villaronga va saber dur als cims més alts amb treballs anteriors. Èxits al país i èxits internacionals. Gaudia d’aquest nou èxit i estava expectant pels camins que encara havia de recórrer el film.

Però, per damunt de tot, Agustí Villaronga, l’home, estava content perquè havia pogut tornar a pensar en el cinema. La malaltia també l’havia deixat a ell als marges i li havia furtat aquest plaer, que no era plaer, sinó aire i necessitat. Viure sense el cinema no era viure. Per això feia plans: un film sobre una àvia que perd una mica el nord i, en lletres grans, La mort i la primavera. Quan ho deia, semblava que el retrat de Mercè Rodoreda prenia vida i feia capades, i deia que sí, que endavant!

Així ho deia:

Us fa por morir-vos?
—No. Em feia por quedar-me inutilitzat perquè em costava d’imaginar viure independentment del cinema. Ara que he hagut de passar sis mesos sense poder pensar en res ni tenia condicions per a posar-me a escriure, el dia a dia era molt difícil. Afortunadament, la vida continua. Ara, por de la mort, no en tenia. Potser perquè no m’he cregut mai que m’hagués de morir. Quan em van dir que estava malalt, mai no vaig pensar ara em moriré, ara em moriré… Però és cert que canvies la manera de pensar. Tenc molts projectes, però sé que això pot durar el temps que duri. Pot no durar. Tens una visió de futur molt diferent. He agafat consciència del pas del temps i veig que ja no som jove. Pots tenir l’esperit emprenedor i curiós, que el tenc, però el temps ja ha passat.

El mar, de Blai Bonet, Pa negre, d’Emili Teixidor, Incerta Glòria, de Joan Sales. Si féssiu La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, ja seria un pòquer de films basats en grans obres de la literatura catalana.
—M’agradaria molt. La vull fer des d’abans de conèixer na Isona.

Hi va haver un projecte per a fer-lo, però no va reeixir.
—Hi vam ser molt a prop. Després de fer El niño de la luna vam fer un projecte amb una producció francesa, alemanya i espanyola. Ja havíem fet localitzacions a Sort amb el director d’art, i una productora es va retirar i se n’anà en orris. A partir d’aleshores és com un projecte maleït. Salvant les distàncies, seria com quan Tarkovski fa Andrei Rubliov. Jo m’imagín molt fer La mort i la primavera. Té tantíssimes virtuts! Tantíssimes virtuts! És tan necessari que existeixi visualment! I veus que la gent es gasta la pasta amb unes beneiteries…


El teniu dins el cap, el film, el veieu.
—La mort i la primavera jo me l’he imaginada sempre. He lluitat per fer-la. He anat als Emirats Àrabs a intentar traure doblers d’allà, volia anar a l’Azerbaidjan, també per si a algun país d’aquests sortia. Jo la veig molt antropològica. No té cap mena de relació amb res. És una cosa que sorgeix. A la “Rodo”, la Rodoreda, li sorgeix l’obra en el moment en què Alain Resnais fa Nuit et brouillard. És el moment de l’Holocaust, de la Segona Guerra Mundial. Hi té molt a veure, però té una cosa que és tan antiga… Antiga em referesc al temps. Tant, que té referències que són prehistòriques, perquè ella fa una cosa molt tribal. És molt difícil de situar el poble de La mort i la primavera. No el pots situar a Romanyà de la Selva ni a Palafrugell. És impossible! És tan tribal que has d’anar molt enrere. Has de construir coses molt bàsiques. A vegades pens que seria una raça especial. Parla dels caramells, una gent que ha quedat així, no se sap que hi ha enllà de les muntanyes… En canvi, en les coses que fan físicament, té detalls que sí que són d’avui dia. Per exemple, pot dir: “El carruatge del senyor tenia aquest estampat”; però la resta és de tribu d’Àfrica… Jo la trob antropològicament molt interessant.

Quant pot costar una producció així?
—Tampoc no és tan cara. No la pots fer amb dos milions, és cert. L’altre dia vam fer comptes amb un amic i vam calcular uns set milions. Són molts, però se’n gasten molts en moltes coses.

En algun lloc, al costat de les vides no viscudes, deu haver-hi un dipòsit amb tots els llibres no escrits, tots els films no rodats…

Cap Gaudí per a El ventre del mar

I mentre el capvespre avançava i feia aquell joc de llum dels dies grisos de primavera, Agustí Villaronga continuava reflexionant sobre els reconeixements a què optava El ventre del mar. Va dir que potser no calia guardonar-lo a ell, però sí a la gent més jove que havia treballat en aquesta peça. La nit de la gala, un diumenge al vespre com el d’avui, Agustí Villaronga va fer l’esforç d’anar-hi. El càncer li donava una treva, s’havia fet un vestit nou, la seva germana hi era per a acompanyar-lo. Els presentadors de la gala anaven obrint els sobres l’un darrere l’altre, dels menys importants als de campanetes. Ni el nom de Villaronga, ni el del film, ni el dels actors, ni del director de fotografia… no eren dins aquells sobres. Cap Gaudí per a El ventre del mar, aquell diumenge al vespre. Cap. Ni un bri de reconeixement per a un dels grans cineastes europeus.

Avui, probablement, els guionistes de l’espectacle treballen per adaptar-lo a la notícia del traspàs del director mallorquí. El ploraran. Posaran imatges d’ell sobre música emotiva, algun fragment de film o d’entrevistes, i tots els guanyadors tindran paraules de record.

L’any passat, però, l’endemà dels premis que el van oblidar, Agustí Villaronga responia un whatsapp amb un: “Tot bé, carinyo, gràcies.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes