Acord de Divendres Sant: com els Estats Units van ser un agent clau en l’acord de pau al Nord d’Irlanda

  • Biden ha visitat el Nord d'Irlanda per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l'Acord de Divendres Sant

VilaWeb
Alamy/Clodah Kilcoyne
Peter John McLoughlin 
11.04.2023 - 21:40

Entre 1820 i 1920, quatre milions de persones van emigrar d’Irlanda als Estats Units. Molts fugien de la fam i la misèria i, per tant, van dur amb ells un nacionalisme “exiliat”, la convicció que s’havien vist obligats a marxar pel desgovern britànic i l’explotació d’Irlanda. No és d’estranyar, doncs, que la diàspora irlandesa als Estats Units hagi tingut un paper crucial en el suport, sobretot en el finançament, de la lluita per la independència d’Irlanda.

Quan el conflicte al Nord d’Irlanda va esclatar a final dels anys seixanta, l’Amèrica irlandesa es va mobilitzar novament en suport de la comunitat minoritària nacionalista. La diàspora va veure el conflicte en termes simplistes, com una renovació de la lluita per la llibertat irlandesa contra la dominació imperial britànica.

Esdeveniments com el Diumenge Sagnant, el gener de 1972, quan les tropes britàniques van matar a trets tretze manifestants pels drets civils a Derry, van reforçar, comprensiblement, aquestes opinions. Com a conseqüència, els diners i fins i tot les armes (més fàcils d’adquirir als Estats Units) van començar a circular per l’Atlàntic fins a arribar a les mans de l’IRA. En aquest període, les accions irlandeso-estatunidenques van contribuir a un vessament de sang més gran al Nord d’Irlanda.

A la dècada de 1990, la diàspora tenia un paper molt diferent, un paper crucial per al procés de pau i l’Acord de Divendres Sant de 1998. Hi havia unes quantes raons. En primer lloc, a l’Amèrica irlandesa havien sorgit veus més prudents. En lloc de donar suport a l’IRA, o advocar per la retirada britànica i la reunificació d’Irlanda, van pressionar per una reforma radical per a aconseguir la igualtat real per a la minoria nacionalista.

En segon lloc, amb la caiguda del mur de Berlín, el panorama global havia canviat dràsticament. Anteriorment, la Casa Blanca havia evitat en gran manera fer comentaris sobre el Nord d’Irlanda. Els Estats Units confiaven en el govern britànic per a contenir l’amenaça comunista a Europa i no es podien arriscar a ofendre’l per por de perdre aquest suport. Però amb el col·lapse de la Unió Soviètica, el president nord-americà, Bill Clinton, no va haver de preocupar-se, com els seus predecessors, si feia malbé la “relació especial” anglo-americana. En aquest sentit, va escoltar els qui a l’Amèrica irlandesa argumentaven que la Casa Blanca havia de tenir un paper en el procés de pau.

La qüestió més controvertida va ser la decisió de Clinton, el gener de 1994, de concedir un visat nord-americà a Gerry Adams. Això va arribar en un moment en què l’IRA encara posava bombes a la Gran Bretanya i la majoria de la gent considerava el líder del Sinn Féin un apologista de la violència republicana. El govern britànic es va indignar per la decisió de Clinton i John Major es va negar a atendre les seves trucades durant un temps, una raresa innegable en les relacions entre els Estats Units i el Regne Unit. No obstant això, quan l’IRA va demanar un alto-el-foc sis mesos després, Clinton va semblar que es reivindicava. La concessió d’un visat nord-americà a Adams havia permès al líder del Sinn Féin de demostrar a l’IRA els beneficis que es podien aconseguir adoptant una estratègia purament política.

Presidir unes converses tenses

Clinton va enviar llavors un confident de confiança, el senador nord-americà recentment retirat George Mitchell, per a presidir les converses de pau. Mitchell va aconseguir de dirigir les converses en què algunes parts encara es negaven a dirigir-se directament l’una a l’altra, i només es van comunicar per mitjà d’ell, com a president de les converses. La seva paciència va ser admirable i Mitchell va tenir un paper important a l’hora d’aconseguir l’acord de pau de Divendres Sant.

Una vegada Clinton va haver deixat el càrrec l’any 2001, l’administració de George W. Bush va ajudar en el difícil procés d’implementació d’aquest acord. L’IRA es continuava negant a desactivar les armes, però la pressió dels Estats Units –que, després de l’11-S, no mostrava tolerància amb cap qüestió que pogués ser vista com a terrorisme– va contribuir a forçar-la a fer-ho. De la mateixa manera, l’administració Bush va pressionar el Sinn Féin perquè acceptés la reforma de la policia al Nord d’Irlanda.

A l’Amèrica irlandesa, figures com Ted Kennedy, que havia estat crucial a l’hora d’introduir el Sinn Féin en el procés de pau, ara insistien que acceptés totes les regles del nou ordre polític. Fins i tot el partit unionista de línia dura, el DUP, va quedar impressionat i, finalment, es va veure obligat a compartir el poder amb el Sinn Féin.

El primer ministre irlandès, Bertie Ahern, George Mitchell i Tony Blair en la signatura de l’acord el 1998. Alamy

A partir de llavors, els Estats Units van tenir un paper limitat al Nord d’Irlanda, fins al Brexit. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea va crear desafiaments importants en la gestió de la frontera irlandesa i, per tant, va significar una amenaça per a l’Acord de Divendres Sant, perquè generalment es considera que una frontera dura a l’illa d’Irlanda aniria en contra de l’esperit de l’acord. L’Amèrica irlandesa va respondre-hi reorganitzant-se i fent pressió per protegir l’acord. Fins i tot, quan es va presentar a la presidència el 2020, Joe Biden, ferotgement orgullós de la seva herència irlandesa, va publicar a Twitter una advertència al Regne Unit: “No podem permetre que l’Acord de Divendres Sant que va portar la pau a Irlanda del Nord es converteixi en una víctima del Brexit.”

Després de l’elecció de Biden, la pressió de la Casa Blanca, sens dubte, va ajudar a orientar Boris Johnson cap a un acord del Brexit que prioritzés la pau a la regió.

Això també explica per què Biden ha visitat el Nord d’Irlanda per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’Acord de Divendres Sant. Tant el govern dels Estats Units com l’irlandès senten que han contribuït a crear la pau a la regió i volen preservar i celebrar aquest assoliment.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor