Acomiadat el dol, una nova etapa del procés d’independència pren forma a l’Arc de Triomf

  • En l'acte d'ahir van passar coses que no passaven i van demostrar que hi ha un nou corrent que pren forma i cos

Vicent Partal
01.10.2022 - 21:40
Actualització: 02.10.2022 - 22:36
VilaWeb

Ahir, enmig d’un silenci que impressionava de tan espès com era, el president Puigdemont va culminar l’acte de commemoració dels cinc anys del Primer d’Octubre amb un discurs especialment ben travat, en què s’entenia cada frase, tot allò que deia. I, entre més coses, va recomanar que “abandonin tota esperança aquells que, tant de Madrid estant com de casa nostra mateix, ens demanen que ho deixem córrer. Que ens canten les absoltes. Que ens diuen que no va servir de res, que no va sortir bé, que hem de superar el dol o que hem de girar full”. I va anunciar, tot seguit, i creant un d’aquells eslògans que marquen: “Avui avisem tots aquests il·lusos enterradors que el seu dol es dóna per acomiadat.”

Puigdemont sap fer titulars –no debades és periodista. Però cal dir que aquest en concret, el dels il·lusos enterradors i el dol que es dóna per acomiadat, retrata perfectament allò que es va viure ahir en l’acte fet a l’Arc de Triomf de Barcelona. On van passar moltes coses diferents de les que han anat passant aquests darrers cinc anys.

La part més important va ser el retorn de la independència com a objectiu únic i compartit. En els crits, en les voluntats, en la proclamació pública. L’Onze de Setembre ho vam viure d’una manera espectacular, i ahir, en un format molt més petit, però molt més clar, es va plasmar en tots els moments del llarguíssim, i abusiu en algunes intervencions, acte organitzat pel Consell de la República.

Malgrat que la mala organització de l’acte semblava pensada per esgotar els assistents, cada reacció espontània que arrencava dels costats del passeig, o del darrere, era tota una lliçó de sociologia aplicada. En aquell espai –segons que vaig veure passejant-hi– hi havia l’avantguarda independentista. Hi havia molts d’aquells que han estat i són darrere de cada conferència, de cada acte, de cada mobilització, al llarg de tots aquests anys, en molts dels nostres pobles i ciutats. Gent amb la pell adobada després de fer tots els papers de l’auca durant una dècada i que per això mateix ni defalleix ni defallirà. Gent que va fabricar, veí a veí, la Via Catalana, cridant-los porta a porta. Gent que va organitzar, i vendre tiquet a tiquet, autobusos per baixar a Barcelona o per anar a Madrid, a Brussel·les, a Estrasburg i on fos. Gent que va ser cada dia al peu del canó i va donar tota mena de suport, no solament diners –que també– als presos, sense pensar mai si eren d’aquest partit o d’aquell altre. Hi havia els qui van enganxar les pancartes que érem el 52% després de les eleccions. I els qui repinten els murals tacats i tornen a alçar les estelades cada volta que algú les agredeix. I, cinc anys després, supose que devia haver-hi molts dels qui van fer córrer les urnes –per casualitat vaig saludar la persona més important, l’única imprescindible de l’operació urnes, discreta com sempre, esquivant qualsevol protagonisme, sorpresa perquè ara ens diguen que hi ha mares del Primer d’Octubre, que potinegen i grapegen l’èxit de tots per engreixar el seu partit.

I la gent parlava. No callava. Ni assentia. Simplement, no volia tornar a cedir el protagonisme, com ara fa cinc anys. I discutien entre si amb tota la naturalitat del món. I arribaven a acords o es respectaven mútuament si no els trobaven. A Carme Forcadell la van aplaudir i la van xiular fins al punt de fer-la dubtar si havia de continuar parlant. Personalment, em sap molt de greu per tot allò que Carme ha representat per al nostre moviment durant tants anys, però políticament crec que he vist poques coses tan dignes de l’esperit democràtic del Primer d’Octubre com aquesta expressió lliure de la protesta per part de la gent amb què van ser rebudes les seues paraules. Perquè la de la gent era una protesta sana i directa, no impostada, que derrotava el sentiment interior. I perquè a través seu s’adreçava, o així ho vaig interpretar, a una classe política que d’ençà de l’endemà de la proclamació de la independència ens parla amb un llenguatge de plàstic insultant i s’inventa relats compulsivament mentre defuig de fer la feina per la qual els vam votar. “Ja veig que molts de vosaltres esteu enfadats i decebuts, i ho comprenc i ho comparteixo. Perquè després del 2017, jo també me’n sento, però estic contenta perquè no esteu desmobilitzats”, va dir finalment Forcadell, desbordada, demostrant-nos que aquests anys de presó i de retorn a l’autonomisme no li han tret aquell instint fi per a entendre la gent que tenia i que la va fer arribar a ser una de les persones més estimades del nostre país.

Però els xiulits i les protestes no van ser solament per a ella. Precisament perquè no eren personals. Van aparèixer marcats políticament. Van aparèixer cada volta que algú es posava a elucubrar amb la unitat o reclamava de manera més o menys dissimulada suport per al govern – ací cada vegada els crits de dimissió pujaven de decibels i més decibels fins a pràcticament fer callar l’orador. O fins a causar uns gests desafiants del president d’Òmnium, també molt escridassat, gests que segurament van retratar de la millor manera possible l’amplada de la mar que s’obri a banda i banda.

En qualsevol cas, no hauríem d’oblidar que els xiulits sempre són més sorollosos que no pas els aplaudiments o els silencis. I no m’agradaria que el protagonisme fos equivocat. Perquè totes les protestes d’ahir eren, en realitat, afirmacions. Afirmacions tant positives com necessàries i imprescindibles. Afirmar que cinc anys ja són prou i que això no s’aguanta més. Afirmar que si no ho saben fer o no ho volen fer més val que s’aparten o els intentaran apartar –i en aquest sentit anava l’anunci per part de l’ANC d’una Conferència Nacional per la Independència. Afirmar que ja n’hi ha prou de cinisme –que cal tenir molta barra perquè els mateixos que s’han passat tots aquests anys negant la unitat independentista amb la voluntat de guanyar l’hegemonia partidista ara s’hi refugien quan la protesta es tomba violentament contra ells. I afirmar, sobretot, que l’únic objectiu polític que realment pot canviar les coses és la independència i que un bon grapat de gent està, estem, disposada a rematar sense més dilacions allò que va començar el Primer d’Octubre. Ahir va fer cinc anys.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any