Corrupció. Del llatí corruptio (alteració) i del verb corrumpo (malmetre, alterar, falsificar, deixar perdre, subornar). Els antics grecs ja estudiaven aquesta paraula per referir-se a les injustícies d’un mal ús de les responsabilitats que la polis delegava en els seus governants. Segles després, l’historiador britànic Lord Acton diria que el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament. Però la pregunta és: quan això passa, els governants reben el càstig dels ciutadans?

La web Casos Aislados compta amb un llistat de gairebé 400 casos de corrupció política a Espanya. Les enquestes del CIS han registrat un creixement de la preocupació per la corrupció progressiva durant l’última dècada. Avui, és la segona, just després de l’atur.

Entre tots els casos investigats per la Justícia espanyola, en destaquen tres per la seva repercussió mediàtica: el cas Gürtel, el cas ERE i el cas Palau. Aquests han afectat respectivament tres partits que han ocupat el poder durant dècades: el PP, el PSOE i CiU, tant en l’àmbit municipal, com autonòmic i estatal.

El paradigma espanyol
Els homes cometen injustícies quan pensen que, o bé les poden amagar, o bé perquè saben que no tindran càstig, en tot cas menor que els beneficis obtinguts. Un pressumpte corrupte, doncs, es pot mantenir al poder? Els tres partits mencionats serveixen per respondre aquesta pregunta, acotant la recerca a les comunitats de Madrid, Andalusia i Catalunya.

A Madrid, el Partit Popular va arribar al poder el 1995 després de dues legislatures socialistes i s’hi ha perpetuat fins a l’actualitat. Les seves estadístiques només pateixen una davallada destacable entre el 2011 i el 2015.

CiU va mantenir Jordi Pujol com a president de la Generalitat des dels anys 80 fins als dos tripartits, el 2003 i el 2006. El 2010, el partit tornaria al poder amb Artur Mas i mantindria el càrrec fins al 2015. Aquell any arribaria Carles Puigdemont, també de CiU. En total, només el 2003 i el 2017 el partit no ha sortit victoriós d’unes eleccions.

Per últim, el PSOE s’ha mantingut al govern d’Andalusia de manera ininterrompuda des del naixement de l’autonomia. Només el 2012 van perdre les eleccions, però no va evitar que els socialistes formessin govern amb Susana Díaz al capdavant. Díaz i el PSOE mantenen el govern actualment, després de les eleccions del 2015.

Els escenaris
A la Comunitat de Madrid, el Partit Popular s’ha enfrontat als casos Púnica i Lezo, que han afectat directament la cúpula del govern autonòmic. Però també s’ha vist afectat per una macro trama que s’estén des dels municipis perifèrics a la seu del carrer Gènova: la Gürtel.

El Partit Socialista s’ha vist implicat en almenys una setantena de casos de corrupció, una xifra inferior respecte els prop de 200 que afecten el PP, segons la base de dades de Casos Aislados. A Andalusia, amb l’escàndol dels ERE, és on la corrupció ha tingut més ressò.

Finalment, el tercer cas estudiat és CiU, una federació política amb membres implicats de manera indirecta o directa en trames com el 3%, ITV o el més sonat: el cas Palau.

Tenint en compte que la corrupció és la segona preocupació dels espanyols, és necessari preguntar-se quin impacte ha tingut aquest sentiment comú en les darreres eleccions, d’ençà que van començar a esclatar casos els últims anys. El ciutadà té el poder de sancionar els partits corruptes a les urnes, no confiant-los el vot. Ha estat d’aquesta manera, però? Els ciutadans han castigat electoralment els partits polítics involucrats en casos de corrupció?

Una ullada als tres anteriors casos permet veure dos patrons comuns. El primer és que la investigació dels casos de corrupció que han esquitxat el PP, el PSOE i CiU respectivament han coincidit amb la celebració de diversos comicis a Madrid, Andalusia i Catalunya. El segon és que tots tres han patit davallades en el seu suport electoral, però això no els ha allunyat del poder. Per què no s’expulsa els partits implicats en corrupció des de les urnes?

Un element molt important dels partits davant els seus electors és la imatge que donen. La comunicació política és essencial per entendre la visió i l’opinió que tenen les persones sobre una determinada formació. Una mala comunicació pot derivar en una espiral de desconfiança envers un partit, mentre que una de bona el pot enfortir. Seguint aquesta premissa, seria natural que els partits analitzats hagin dut a terme una bona gestió comunicativa envers la corrupció per no rebre un càstig a les urnes. És així?

L’expert en Comunicació Política, Carles Pont, argumenta que la comunicació de crisi implica una planificació prèvia per poder fer front, en aquest cas, un cas de corrupció. El problema és el que els partits generalment han estat reactius a la crisi, i no preventius, que hauria estat l’estratègia adequada.

Descartada la comunicació com una raó sòlida perquè els votants decideixin no castigar la corrupció, resten les dues hipòtesis explicades pel politòleg Albert Aixalà. En última instància, la cultura democràtica de cada país pot ser l’explicació de tot plegat.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb