L’abraçada que s’enyora

El 9 de novembre de 2014 David Fernàndez i Artur Mas van protagonitzar una abraçada que encara es recorda. I s’enyora. És la metàfora sobre la força de la unitat entre la CUP i Convergència que va ser capaç d’encapçalar la consulta del 9-N, amb ERC acompanyant. I avui, dilluns, s’ha fet l’acte “Tornem-nos a abraçar”, a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), amb David Fernàndez, Artur Mas i Carme Forcadell. Acte organitzat per Guíxols Decideix (ANC), en què Pere Pugès, ànima de la primera ANC, ex-militant del PSC fa dècades, va presentar la seva segona Conferència Nacional per a l’Estat Propi, entitat que creu que la situació del moviment independentista s’ha de refer des del front polític, institucional i associatiu. I que compta amb un full de ruta de quinze mesos.

Però l’acte va girar més entorn de recordar l’abraçada, i analitzar el temps present, que no de parlar del full de ruta. Va tenir moments realment interessants (inclosos alguns meae culpae), barrejats entre records i batalletes, i que es va allargar dues hores, en part per una introducció de quaranta-cinc minuts que va incloure una cançó sencera de Peter Gabriel (“Dont give up”, ‘No us rendiu’) qualificada d’himne al suport emocional, i un poema sencer de Salvador Espriu, Indesinenter (“Nosaltres sabíem d’un únic senyor i vèiem com esdevenia gos”), i dues imprecisions. “Jo també he estat cap de l’oposició”, deia Mas sobre la seva presentació. “Jo no he estat gairebé tres anys a la presó. Hi he estat trenta-nou mesos”, deia Forcadell sobre la seva.

La sala, tres quarts plena, mitjana d’edat avançada, escoltava i a moments aplaudia el debat força fluid que es va establir entre els tres ponents i que va servir, entre altres coses, per saber que David Fernàndez i Artur Mas s’abracen des d’aquell dia cada vegada que es veuen. L’ex-diputat de la CUP va desgranar força idees, aquí resumides i editades, sempre seguint dos vectors: l’enyor de l’abraçada i allò que significa d’estratègia compartida, i l’anàlisi de l’actualitat tocant de peus a terra (això va per llarg):

“Hem avançat quan anàvem tots a l’una. A l’Assemblea de Catalunya, per exemple, on hi havia moltes sensibilitats. Jo de qui més he après ha estat de Mas, un empresari tèxtil, un mosso d’esquadra, un frare caputxí, o Joan B. Culla. I, ara que tenim una esquerda en el nervi del 78, amb els pitjors resultats de l’independentisme però amb l’aritmètica a favor, vull recordar les paraules d’Otegi: ‘El motor de la història no és la lluita de classes. És la xamba. I l’activació social.’ Jo amb la Carme fa temps que treballem per l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació. Encara falta un tros. Però ja l’han signat vuit-cents ajuntaments. Des del 2019 vam resistir molt bé, però des del 2019 no parlaria de derrota, sinó d’autoderrota. Això no va d’un dia. Va per llarg. Però qui ha tocat la llibertat amb els dits, no se n’oblida mai. Passa que no sabem ni celebrar les victòries, com és el cas de l’amnistia. Una victòria que no celebrem, i on arribem per una correlació de febleses”, reblava un Fernàndez vestit amb samarreta i jersei.

Artur Mas, còmode com David Fernàndez, i com ell amb coses a dir a l’audiència, va confirmar la informació de Fernàndez (“Sí, és cert, ara tenim tendència a abraçar-nos. No ens cantem la cançó de Peter Gabriel, però tot arribarà”) i va dir això, editat i resumit:

“El 9-N va ser el primer senyal que en aquest país no és impossible posar-se d’acord. En canvi, ara, en aquests moments, més enllà de la conjuntura, crec que el suport als independentistes ha anat a la baixa. Requereix un canvi d’estratègia. Com a moviment hem perdut atractiu. Però deixeu-me comentar aquesta idea que deia Pere Pugès (els partits tenen limitacions). He de dir que les institucions tenen més limitacions que els partits. I jo demano que si ara s’ha de visibilitzar una altra etapa, ja no podem dir, com vaig dir jo, que entràvem en terreny desconegut. Ara ja sabem com collen des de fora, i les debilitats internes.”

Entre els detalls que Mas va donar, s’ha de destacar que en la famosa reunió entre ell i Rajoy d’abans del 9-N Mas ja li va exposar els plans de Junts pel Si (un partit que unís tots els partits independentistes, i que es presentés a unes eleccions, que no podrien prohibir, comptant com comptava Mas que el 9-N no seria vinculant). “Rajoy es va posar a riure. Això és impossible. Amb Junts pel Sí s’ho van començar a creure”, deia un Mas relaxat, sense corbata.

Pere Pugès, l’organitzador de l’acte, va acceptar que portava clavats “els errors de Junqueras”, a qui va dedicar tres dards contundents: “L’ANC després del 9-N tenia al cap les plebiscitàries, i a la conferència al fòrum de Mas, aquest era el camí dibuixat. Però Junqueras va esbotzar-ho tot (no volia anar junts a les eleccions). Si el 2012 a l’ANC dèiem que sense Convergència no farem la independència, ara hem de dir que sense ERC tampoc no la farem. Espero que ERC sigui molt més que Junqueras”, va dir un Pugès que també va culpar Junqueras que a les plebiscitàries del 2015 fracassés la idea de l’ANC, votada a favor per la CUP (una llista sense partits, però amb personalitats dins), tot i que Mas allà davant deia que la persona que es va negar a deixar els partits fora, va ser ell, Artur Mas.

“Veig que t’agrada molt en Junqueras”, va dir irònica Carme Forcadell, a un Pere Pugès que coneix de fa dècades. La seva intervenció va ser la més curta de totes les dels ponents, però va tenir temps de defensar el paper de l’ANC i l’oportunitat d’ara: “La societat sempre passa davant. Els partits són de part. Per això són partits. David Fernàndez ho deia: hem creat una crisi institucional sense precedents a l’estat espanyol. Tot està capgirat. Espanya està dividida. El govern està afeblit. Hem d’aprofitar aquesta oportunitat. I ells ho viuen molt malament. Els dividits ara són ells. Aquesta crisi hem d’aprofitar-la”, deia una molt elegant Carme Forcadell.

Acte sense cap discussió greu, sí que va ser interessant de veure com Artur Mas defensava que a les plebiscitàries del 2015 havien guanyat per més del 50% els independentistes perquè els vots dels comuns no es podien sumar (no eren del sí ni del no), mentre David Fernàndez li deia que no, que a les plebiscitàries és compten tots els vots, i els independentistes no van arribar al 50% per 75.000. (“Si volíeu no comptar els dels comuns, s’havia d’haver avisat abans.”) Com interessant va ser de veure que David Fernàndez creia que Puigdemont hauria fet ben fet de convocar eleccions després del referèndum del Primer d’Octubre (“eleccions per ratificar el resultat del referèndum”). Com interessant va ser veure com Artur Mas deia que tots, en algun moment o altre, s’havien equivocat, en un acte de mea culpa més que de retret. O interessant de veure com Pere Pugès deia que el 9-N va ser el cop que l’estat va badar més, i no vam saber aprofitar el moment, mentre que el Primer d’Octubre ja anaven avisats. Interessant, en el fons, veure debat intern entre ells, acceptant-se arguments, i també descartant-ne, petites perles en un acte que també va incloure batalletes, i un cert enyor per un passat compartit, i la imatge d’una generació que vol i dol donar el relleu, sense saber ben bé com.