03.01.2022 - 21:50
Falten poques setmanes per als Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín i la Xina s’ha vist obligada a posar-se a la defensiva pel boicot diplomàtic convocat pels Estats Units, el Regne Unit, Austràlia i altres països occidentals. Fa mesos que moltes organitzacions pressionen els governs occidentals perquè anunciïn un boicot a causa del tracte que el partit-estat xinès dóna als uigurs i altres minories ètniques de Xinjiang, i també als advocats de drets humans i a les persones que s’atreveixen a parlar en contra del govern. La pressió va rebre un nou impuls després de la desaparició de l’estrella del tenis xinès Peng Shuai arran de les acusacions d’agressió sexual contra un antic alt funcionari del Politburó. L’Associació de Tenis Femení va suspendre tots els torneigs a la Xina, la posició més ferma adoptada fins ara contra la Xina per part d’una organització esportiva que depèn en gran manera del mercat xinès.
La imatge internacional de la Xina ja era al nivell més baix en anys a molts països occidentals després de l’esclat de la pandèmia de covid i la gestió inicial de la crisi per part de Pequín. Ara bé, atesa l’opinió com més va més negativa del país que es té a Occident, com respondrà Pequín a les pressions poques setmanes abans dels Jocs Olímpics? Intentarà una ofensiva d’encants? O prendrà represàlies perquè considera que ha estat tractada injustament? Les estratègies recents adoptades pel govern suggereixen que Pequín contrarestarà les crítiques a les seves polítiques amb la pressió econòmica.
En una reunió virtual entre el vice-ministre d’Afers Exteriors de la Xina, Xie Feng, i els grups de pressió empresarial dels Estats Units a final de novembre, Xie va demanar a les empreses nord-americanes que “parlessin i es pronunciessin” a favor de la Xina davant el govern nord-americà. El missatge era clar: Pequín espera que la comunitat empresarial exerceixi pressió en nom seu si vol continuar tenint accés al lucratiu mercat xinès. Com va dir Xie, si les relacions entre els dos països es deterioren, la comunitat empresarial no pot “fer fortuna en silenci”. Aquest ha estat durant molt de temps el preu que la comunitat empresarial s’ha vist obligada a pagar per tenir un punt de suport a la Xina: el compliment de les demandes del partit-estat.
Recordeu quan, el 2019, l’ex-gerent general dels Houston Rockets, Daryl Morey, va fer un piulet en suport dels manifestants pro-democràcia a Hong Kong? En un primer moment, l’NBA va emetre una declaració que va ser criticada pels polítics nord-americans perquè prioritzava els interessos financers sobre els drets humans. (La lliga va aclarir posteriorment que defensava la “llibertat d’expressió”). Tot i això, l’NBA va perdre centenars de milions de dòlars per les conseqüències. I de fet, els partits de l’NBA no s’han emès a la televisió estatal xinesa d’aleshores ençà.
L’accés al lucratiu mercat xinès continua essent molt important, tenint en compte que el govern xinès encara el pot utilitzar contra els interessos estrangers. Diu molt que els principals patrocinadors dels Jocs Olímpics hagin estat callats davant la situació dels drets humans a la Xina, mentre els governs han anunciat boicots diplomàtics.
A més, hi ha la qüestió de si la Xina continua necessitant Occident o tant li fa, a hores d’ara, què en pensi Occident. La Xina ha considerat el boicot diplomàtic “una provocació política flagrant i un afront greu als 1.400 milions de xinesos”. Però també ha assenyalat els 173 països membres de l’ONU que van signar la treva olímpica de l’ONU per a garantir que els conflictes no pertorbessin els jocs. Sí, certament, Pequín està enfadada pel desaire de Washington, entre més, però subratlla que continua comptant amb un ampli suport internacional per als Jocs Olímpics d’Hivern. El president rus, Vladímir Putin, ha acceptat la invitació per a assistir a les cerimònies d’obertura “amb joia”. El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, també hi assistirà, i segurament hi aniran més dirigents. El titubeig de la Unió Europea sobre la seva resposta al boicot també ha reforçat la posició de Pequín i li ha permès d’explotar la incoherència d’Occident.
Amb la concessió dels Jocs a la Xina, el COI també mostra al món que no s’immuta per la proximitat als règims autoritaris, i encara els legitima més. Hi havia grans esperances que els Jocs Olímpics de Pequín del 2008 milloressin la Xina: hom pensava que el govern seria més responsable i respectaria més els drets humans. No obstant això, van esclatar protestes violentes al Tibet contra la política repressiva del partit-estat que es van estendre per tot el món en el període previ als Jocs. Una trentena de tibetans van ser empresonats, alguns per a tota vida. D’aquesta manera, els Jocs Olímpics del 2008 van posar de manifest la ingenuïtat de la comunitat internacional: creure que l’esport podia conduir a un canvi polític.
De fet, la Xina va gestionar tan bé aquells Jocs que es van considerar una victòria de soft power, presentant la Xina com una superpotència a l’escena mundial. L’historiador Zheng Wang ha qualificat els Jocs de “símbol del rejoveniment de la Xina”, i ha dit que mitjançant l’extravagant cerimònia d’obertura, el govern xinès va exhibir “la glòria històrica de la Xina i els seus nous èxits […], una prova irrefutable que la Xina per fi ho ha aconseguit”.
En aquest sentit, seria un error pensar que el boicot diplomàtic actual significarà cap canvi substancial en la situació interna de la Xina. El boicot diplomàtic és més aviat una estratègia de compromís: els atletes poden continuar competint, però els governs occidentals fan veure que prenen una posició.
I el silenci dels principals patrocinadors demostra que no hi ha una veu unificada quan es tracta de la situació dels drets humans a la Xina. Aquesta bretxa entre la resposta política i comercial d’Occident juga a favor de Pequín. És una manera més que té la Xina de demostrar la debilitat d’Occident: que els suposats valors democràtics i el respecte als drets humans es poden veure compromesos quan els beneficis estan en joc. Per això, és poc probable que la Xina capituli i faci propostes reals per a reparar la seva imatge internacional. El més probable és que passi a l’ofensiva.
El COI no va aprendre la lliçó el 2008. Si vol ser considerat un defensor dels drets humans, la primera cosa és la manera com concedeix els seus premis més grans: el dret de ser amfitrió de la resta del món. Per tant, aquest hauria de ser un moment en què els afeccionats a l’esport, els atletes, els patrocinadors i la societat civil internacional en general qüestionessin organismes esportius com el COI per haver concedit esdeveniments globals a governs autoritaris.
Aquest article s’ha publicat originalment a The Conversation.
