Martxelo Otamendi Vicent Partal

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Aquesta setmana hi ha hagut actuacions molt imaginatives al Senat espanyol. La segona cambra d’Espanya, la funció de la qual encara és desconeguda, ha aprovat una moció que no tindrà conseqüències i ha demanat al govern d’Espanya que no concedeixi més competències al govern basc. És a dir, que incompleixi l’Estatut d’Autonomia de Gernika, car arribar a complir-lo causaria desigualtats entre els espanyols. Però aquest estatut fa dècades que no és complert.

Va ser el PP qui va proposar la moció, el mateix PP que, per aconseguir la majoria del Congrés a Madrid, històricament ha negociat sense cap problema amb el govern de Catalunya i el govern basc i els ha apujat les quotes d’autogovern. La moció no obliga a res el govern d’Espanya, i el seu únic objectiu és de generar soroll electoral.

Les eleccions d’Espanya seran el 28 d’abril, i si les enquestes han interpretat bé la intenció de vot dels qui votaran, la majoria es constituirà amb molt pocs diputats de diferència. Segons que ha manifestat un analista aquesta mateixa setmana, si ens en descuidem, el socialista Sánchez haurà de guanyar-se fins els vots d’EH Bildu per poder conformar la majoria que necessitarà per a ser president. Aproximadament mitja dotzena d’escons decidiran el pròxim govern d’Espanya, perquè el bloc de centre-esquerra i el de dreta estan molt equiparats. Una vegada més –aquesta és la raó per la qual alguns volen modificar la llei electoral–, és possible que la decisió recaigui a les mans dels diputats catalans i bascs, que gaudeixen d’un cert pes específic però no pas real.

I ja us puc assegurar que el PP oblidarà immediatament el teatret que ha interpretat al Senat espanyol si és que a partir de l’abril arriba a necessitar els vots d’alguna d’aquestes petites forces per tornar a la Moncloa. Per exemple, quina competència no oferirà al PNB en canvi d’aquests vots que accentuen la ‘disparitat entre els espanyols’?


Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La realitat és una cosa i el relat sobre la realitat una altra. Especialment en les societats contemporànies, el poder sempre té la temptació d’imposar el seu relat de la realitat damunt la realitat. I ho prova de fer a còpia de decisions fortes que adopta l’estat, les grans empreses que orbiten al seu voltant o bé els mitjans de comunicació que orbiten al voltant d’aquestes empreses que, al seu torn, orbiten al voltant de l’estat.

Aquesta setmana al meu país han estat extraordinàriament visibles dos fets, tots dos en la línia de desmuntar relats interessats. El primer ha estat l’èxit de la vaga general de dijous, només pocs dies després de l’èxit de la manifestació de dissabte. En una setmana s’ha encadenat un cicle de mobilitzacions que desmenteix totalment el sonsonet que ens repeteixen insistentment cada dia els qui voldrien que el problema català desaparegués per art de màgia: que la gent està desencantada.

La gent pot estar desconcertada o trista per què passa, però veient la força del carrer ningú amb dos dits de trellat no pot negar que el moviment independentista continua el seu camí cap endavant, fins i tot recuperant sensacions que els últims mesos semblaven haver estat aparcades. Dijous molta gent em va comentar que allò tornava a tenir l’aire de l’octubre del 2017. I era així.

La segona cosa que ha passat ha estat que a mesura que el judici avança es va fent evident que l’acusació és un complet invent sense sentit, una autèntica fabricació, impossible de sostenir. No tenen res en què fonamentar l’acusació i molt menys la presó.

Però ells insistiran en el relat, vejam si així salven la situació. I la prova és la notícia que els bancs han decidit de regalar El Periódico al grup Prensa Ibérica per evitar que caiga en mans de Mediapro, empresa que consideren independentista. Mediapro havia fet una oferta econòmica i professional molt millor que no Prensa Ibérica, però la banca –dirigida per la Caixa– no solament no l’ha acceptada, sinó que ha preferit de perdre-hi setanta milions. Un ridícul incomprensible en termes de mercat.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb