L’antropòleg Brian Villmoare, de la Universitat de Nevada (Las Vegas, EUA), sosté una rèplica de la mandíbula d’un dels primers representants del nostre gènere, trobada al jaciment de Ledi Geraru, a Etiòpia. / Aaron Mayes / UNLV Photo Services

En els últims anys, la nostra concepció de l’origen i evolució del nostre gènere s’ha vist sacsejada per diferents troballes que, lluny de donar resposta als problemes que es formulaven a finals del segle XX, han reobert debats i han obligat a replantejar-se els esquemes que es van mantenir vigents durant dècades. Algunes d’aquestes qües­tions obertes ho són perquè falten els fòssils adequats que ens donen la resposta. D’altres, per contra, són encara objecte de debat per la diferent interpretació que es dóna a alguns fòssils i a l’adscripció sistemàtica d’aquests. Troballes com les del jaciment georgià de Dmanisi o les proporcionades per la paleogenòmica posen en dubte, sobretot, els criteris utilitzats fins ara per al reconeixement d’espècies en el registre fòssil. Tot seguit enumerem algunes d’aquestes qüestions.

L’origen del gènere ‘Homo’

Els primers representants del nostre gènere fan aparició en el registre fòssil africà fa uns 2,8 milions d’anys (Villmoare et al., 2015). Aquestes primeres restes del nostre gènere han estat atribuïdes de vegades a Homo rudolfensis. Tenim evidències d’una segona espècie, Homo habilis de fa un poc més de dos milions d’anys, que es diferencia de l’anterior en alguns trets secundaris i en la menor capacitat craniana, encara que per a alguns investigadors Homo habilis i Homo rudolfensis corresponen en realitat a la mateixa espècie.

Fins a mitjan anys setanta del passat segle hi havia un clar candidat australopitecí per a ocupar el lloc d’avantpassat del nostre gènere, Australopithecus africanus, de distribució exclusivament sud-africana. La publicació el 1978 de les restes d’Australopithecus afarensis procedents d’Afar, a Etiòpia, va representar el primer qüestionament d’aquesta filiació. Per als seus descobridors, Don Johanson i Tim White, Australopithecus afarensis, amb una cronologia entre 3,5 i 3 milions d’anys, encaixava com a perfecte antecessor del nostre gènere, mentre que Australopithecus africanus probablement va donar lloc a Sud-àfrica a les formes robustes d’australopitecins enquadrades en el gènere Paranthropus.

Amb posterioritat, el 1996, el mateix White va proposar una nova espècie, Australopithecus garhi, trobada en nivells datats en uns 2,5 milions d’anys a la localitat de Bouri, a Etiòpia. Segons White i els seus col·laboradors, A. garhi es trobava en el lloc i en el moment adequat per a ser l’avantpassat del nostre gènere. S’hi va afegir el fet d’haver trobat associats a A. garhi ossos que presentaven marques de tall d’estris lítics, dels quals se suposa que aquesta espècie va ser la responsable.

Per a acabar de complicar el tema, el 2001 l’equip liderat per Meave Leakey va proposar un nou gènere, Kenyanthropus, per a un crani molt deformat procedent de la conca de Lomekwi a Kenya, i datat en uns 3,5 milions d’anys (és a dir, contemporani d’A. afarensis). La capacitat cranial estimada de l’anomenat Kenyanthropus platyops era baixa, entorn de 350 cm3. Però el que va portar els seus descobridors a proposar un nou gènere va ser la cara, llarga i plana. Fent un pas més enllà, van plantejar que aquesta forma era l’avantpassat d’Homo rudolfensis, espècie que van proposar incloure també en el gènere Kenyanthropus. Aquesta última proposició ha trobat escàs eco entre la comunitat paleoantropològica, que, lluny d’acceptar el nou gènere, ha optat per incloure l’espècie K. platyops dins d’Homo o d’Australopithecus. No obstant això, alguns autors sí que han acceptat el suggeriment d’una relació entre K. platyops i H. rudolfensis.

Més enllà de les troballes en l’est d’Àfrica, la idea d’un origen sud-africà del nostre gènere va tornar a eixir a la palestra amb el descobriment d’una nova espècie d’AustralopithecusA. sediba, a la cova de Malapa a Sud-àfrica. Es tracta de dos esquelets parcials pertanyents a una dona jove d’uns vint anys i a un adolescent d’uns dotze. L’element més significatiu és un crani en excel·lent estat de conservació que revela un Australopithecus pròxim a Australopithecus africanus però amb caràcters més derivats. A part que posseïa un cervell una mica més gran que el del seu predecessor, la cara mostra alguns trets que l’aproximen als primers representants del nostre gènere, com ara Homo habilis (per exemple, la forma de la cavitat nasal i els pòmuls). Per al seu descobridor, Lee Berger, de la Universitat de Witwatersrand (Sud-àfrica), Australopithecus sedi­ba constitueix la perfecta anella intermèdia entre Australopithecus africanus i els primers representants del gènere Homo. El problema, però, és que les restes d’Australopithecus sediba estan datades en uns 1,8 milions d’anys i són, per tant, molt posteriors a l’eclosió del nostre gènere, que data de més de 2,5 milions d’anys. A aquest mateix equip és degut el reconeixement d’una nova espècie arcaica del gènere HomoH. naledi, a Dinaledi Chamber, una cavitat de molt difícil accés també a Sud-àfrica. No obstant això, l’absència d’un context geològic i paleontològic adequat qüestiona la possible rellevància d’aquesta troballa en relació amb l’origen del nostre gènere.

Pel que fa als candidats australopitecins de l’est d’Àfrica, hi ha una dada sorprenent i és la seua tendència a posseir grans molars (un fenomen conegut com «megadòncia»), que arribarà al màxim exponent amb les espècies incloses en el gènere Paranthropus. Aquesta tendència és ja evident en Australopithecus afarensis, espècie que, si bé podria semblar un bon avantpassat d’Homo, igualment encaixaria com un plausible avantpassat de Paranthropus. De fet, quan va eixir a la llum l’anomenat «crani negre» de Paranthropus aethiopicus, diversos autors van fer notar les seues afinitats amb Australopithecus afarensis. Si anem ara a Australopithecus garhi, aquesta tendència a la megadòncia es fa encara més patent, per bé que la morfologia cranial no permeta incloure-la en Paranthropus. No obstant això, és evident que l’est d’Àfrica és un context ambiental que afavoria el desenvolupament d’un potent aparell mastegador i grans molars.

Quan tot seguit passem a analitzar la dentició dels primers membres del nostre gènere, ens trobem amb la sorprenent conclusió que també les primeres restes assignades a Homo posseïen grans molars, raó per la qual són comunament incloses dins de l’espècie Homo rudolfensis. Només més tardanament apareixen les restes assignades a Homo habilis, la dentició de les quals era més gràcil i pròxima a la dels Australopithecus sud-africans.

Estem, per tant, davant d’una dicotomia.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Jordi Agustí.

Què és Mètode?

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]