Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dilluns  10.02.2014  06:00

Autor/s: Adrià Mainar Scanu

2014: la Primavera Sarda?

Anàlisi del blocaire Adrià Mainar Scanu sobre el canvi polític que es viu a Sardenya, amb vista a les eleccions de diumenge que ve, en què per primera volta l'independentisme té opcions reals de governar · Repassa les aliances i coalicions dels partits independentistes, també des d'una òptica històrica

Men?ame
 

Sardenya, per molts aspectes, es pot considerar la darrera colònia d'Itàlia. En són exemples la gestió dels recursos energètics, l'extracció d'aquests recursos poc respectuosa amb el territori, la manca d'inversió en infrastructures, una relació econòmica amb l'estat basada en l'exportació de matèries primeres i la importació de productes ja transformats, l'establiment forçat de les bases militars o l'enviament a l'illa de residus com ara les escombraries de Nàpols o fins i tot, potser, les despulles del polèmic ex-SS Priebke. A banda, hi ha la qüestió de la pròpia identitat. Sardenya no és Itàlia. De fet, té moltes més coses en comú amb la península Ibèrica que no amb la Itàlica. Però, si no és Itàlia, què és? Podríem considerar Sardenya com a una nació 'inacabada', que no ha pogut o no ha sabut reivindicar la seva història ni la seva llengua. Per què? Hi ha molts factors que ho podrien explicar, però de segur que el jacobinisme italià en la qüestió lingüística i l'acomodament social al secular domini teledirigit hi tenen molt a veure. Als anys vuitanta el sardisme autonomista encara va assolir una certa força, però després la política sarda es va compassar a la italiana. Fins avui, amb una Sardenya italianitzada i desconeixedors de les seves profundes arrels, els sards no han sabut donar una resposta unitària als tripijocs de la vella Roma. Però el desencant vers la política tradicional i l'antipolítica estèril, la fatiga per la corrupció i la crisi i els nous horitzons que albiren les xarxes poden desfermar moviments insospitats. Diumenge, 16 de febrer, els sards escolliran qui governarà l'illa durant els cinc anys vinents. La partida encara no s'ha acabat.

El sardisme, una llarga història

Malgrat el limitat pes polític que ha tingut els darrers temps, el sardisme té una llarga història. El poble sard és un dels més antics d'Europa. El doble aïllament conferit per la mar i les muntanyes ha ajudat a mantenir una població que descendeix en línia pràcticament directa dels pobladors neolítics de l'illa. El nurag, present arreu, és símbol d'un passat gloriós i testimoni de la famosa 'constant resistencial sarda'. Per a fases més recents,  el judicat d'Arborea i el seu somni d'unificar l'illa o la derrota de 1409 contra el nostre Martí el Jove són referent, però únicament en cercles ja militants.

Com també l'expulsió dels funcionaris piemontesos el 28 d'abril de 1794 i la revolució fallida de Giuanne Maria Angioy contra el feudalisme i a favor d'una república sarda (1795-96) que continuaran –sense èxit– Francesco Cilocco i els conjurats de Palabanda, amb episodis tan interessants com desconeguts per la majoria. Més endavant, paral·lelament al procés d'unificació italiana i al Romanticisme europeu, hi haurà el desvetllament d'una classe intel·lectual sarda (Spano, Manno, Angius) que reivindicarà l'estudi del passat i de la cultura sards, tot i que sense qüestionar la fidelitat a la monarquia dels Savoia.

La manca d'una burgesia industrial, la poca connexió amb la riquíssima cultura oral popular o la impossibilitat de vertebrar un discurs històric amb els sards al centre, expliquen per què aquesta 'Renaixença sarda' es truncà i per tant, resta incompleta. En l'imaginari sardista també hi té un paper destacat el bandolerisme de final del segle XIX, interpretat com un fenomen de resistència envers l'estat i els seus organismes repressors que deriva, però, dels antics codis d'honor i conducta ('balentia'), diametralment oposats al funcionament de l'estat liberal.

La 'fusió perfecta': Sardenya perd institucions i lleis pròpies

Després del 1847, quan es produeix la 'fusió perfecta' per la qual Sardenya perdia llurs institucions i lleis pròpies per igualar-se als territoris savoians de Terraferma, alguns personatges com Tuveri, Siotto Pintor o Asproni comencen a reclamar reformes i més autonomia per a resoldre la 'qüestió sarda'. Però el sardisme polític pròpiament dit no apareix fins que no es funda el Partito Sardo d'Azione, a càrrec de Camillo Bellieni i Emilio Lussu, el 1921. Aquest moviment de massa trobava les bases en els milers d'ex-combatents sards que durant la Primera Guerra Mundial, en els patiments a les trinxeres, s'havien adonat de la pertinença a una mateixa comunitat històrica diferent de la dels seus connacionals italians.

Enquadrats en la Brigata Sassari, l'únic cos de l'exèrcit format per soldats d'un territori concret, foren el contingent més aguerrit i un dels que pagà més cara la guerra. Infosos d'orgull ètnic, els seus joves eren llançats a l'atac al crit de 'Avanti Sardegna!' i es comunicaven en sard, car molts d'ells no sabien italià i per a evitar la infiltració de soldats austríacs, que el devien parlar millor: 'Si ets italià, parla sard' era la seva consigna.

Els qui tornaren a Sardenya després de la dolorosa aventura –probablement el seu primer viatge fora l'illa– s'organitzaren entorn de la idea d'aconseguir una autonomia que millorés la gestió de l'illa i la situació de pobresa que s'hi vivia. Aquest ideal, embolicat amb la bandera dels Quatre Moros, no implicarà una ferma recuperació de la llengua ni el concepte de nació. Però el prometedor inici del partit, segona força a les eleccions del 1921, s'estroncà ben aviat per l'avenç del feixisme: malgrat els enfrontaments inicials (camises grises contra negres) i les fortes tensions, una part dels sardistes del PSd'AZ passaran a les files d'una delegació del Partit Nacional Feixista 'sarditzada' expressament per assimilar-los, mentre que la resta entraran en la clandestinitat per a evitar represàlies o s'exiliaran de l'illa.

El primer estatut sard

Amb l'arribada dels aliats a Sardenya al 1943, el PSd'AZ comença a reprendre l'activitat. Disconforme amb el caràcter autonomista del partit, Bastià Pirisi funda Lega Sarda, obertament independentista, però que no tindrà èxit electoral i desapareixerà. El 1948, Lussu també se n'escindeix i crea l'efímer Partit Sard d'Acció Socialista, que es dissol l'any següent en el Partit Socialista Italià. Així mateix, al 1948 també s'aprova un estatut especial per a Sardenya, com el que tindran Sicília, Val d'Aosta o el Trentino, amb un caràcter eminentment administratiu i sense cap menció al 'poble sard' o a la seva llengua, sinó només com a 'regió autònoma'.

Afeblit per la sortida del carismàtic Lussu, el PSd'AZ s'aliarà amb la Democràcia Cristiana, que governarà l'illa durant els anys posteriors (1949-79), en què s'aplicaran els primers plans d'industrialització i millora econòmica de l'illa, poc reeixits, i començarà l'emigració cap a Itàlia i el continent, on centenars de milers de sards cercaran un futur millor.

La proposta de Simon Mossa, una federació mediterrània entre una Sardenya independent, Còrsega i els Països Catalans

Amb els canvis socials i econòmics dels anys seixanta –entre els quals la difusió dels mitjans de comunicació en italià i un sistema de vida 'modern'–, el nacionalisme sard s'actualitza, dins del PSd'AZ i fora, amb noves concepcions més radicals: d'una banda es teoritza sobre la necessitat d'una reconstrucció de la identitat ètnica sarda reivindicant la història, la llengua i la cultura pròpies i en 'perill d'extinció'; d'una altra, es desenvolupa la idea que l'única manera d'aturar la colonització italiana és l'assumpció d'una 'via sarda' al socialisme, de caràcter cooperativista i adequada a la realitat de l'illa. El màxim exponent d'aquesta reformulació serà Antoni Simon Mossa, nascut a Pàdua però d'origen alguerès, que, superant l'autonomisme, postularà fins i tot la possibilitat d'una federació mediterrània entre una Sardenya independent, Còrsega i els Països Catalans.

Als anys setanta el bagatge ideològic sardista s'empeltarà amb les idees anticolonialistes procedents de l'extrema esquerra italiana, tendència que cristal·litzarà en un nou moviment, Su Populu Sardu (1972), que incorpora ja plenament la qüestió lingüística per tal de combatre la ràpida italianització que s'anava produint. Així, es funda el Comitadu pro sa Limba Sarda (1976), que recollirà en un any més de 15.000 signatures per presentar al Consell Regional una proposició de llei per tal d'incorporar el bilingüisme sardo-italià a l'illa; la iniciativa, però, no prosperarà pel poc zel de la Regió i l'oposició del govern estatal. Mentrestant el PSd'AZ, en hores baixes, adoptarà una posició més nacionalista i la defensa de la llengua, fet que farà créixer molt la seva representació parlamentària i fins i tot posar un president de la regió de l'esquerra sardista, Mario Melis (1982 i 1984-89).

Escissions i partits nous en l'independentisme sard aquests darrers trenta anys

De l'estancament i els conflictes interns del sardisme sorgiren nous moviments, com ara el Partidu Sardu Indipendentista (1984) o, més tard, Sardigna Natzione (1994), fundada per Anghelu Caria i Bustianu Cumpostu. El 1999, els discrets resultats d'aquesta darrera formació faran que s'acabi presentant amb un PSd'AZ ja molt afeblit a les eleccions del 2004, cosa que originarà l'escissió de Gavino Sale, qui fundarà el nou Indipendentzia Repùbrica de Sardigna iRS (2002). Aquest moviment assumirà els postulats antiglobalització i el pacifisme per arribar a la República Sarda i recuperarà el símbol de l'arbre desarrelat d'Arborea com a bandera. Ara, electoralment iRS tampoc no arrenca ni obté cap escó (2004, 2009), mentre que el PSd'AZ passa a encarnar un centre-dreta autonomista amb la coalició berlusconiana Popolo della Libertà, cosa que portarà a l'escissió d'una facció autonomista més a l'esquerra, Rosso Mori (2009). 

A l'altra banda queda A Manca pro s'Indipendentzia (2004), organització comunista independentista sarda, acusada falsament de terrorisme. són Alguns dels fenòmens que expliquen la marginació de l'opció independentista aquests darrers anys són l'existència d'un regionalisme asèptic invocat per tots els partits que es presenten a l'illa i, sobretot, l'atomització en diverses faccions, partits i moviments, cap dels quals violent, però alguns amb formes ben curioses com el Partidu Indipendentista Sardu PAR.IS i el seu 'estat independent' –la Repùbrica di Malu Ventu.

El naixement de ProgReS-Progetu Repùblica

Així i tot, el nou context que s'obre vers el 2010, caracteritzat per la crisi econòmica, el retrocés de l'estat del benestar al sud d'Europa i el poder de les xarxes socials presenta noves realitats i desafiaments als quals l'independentisme sard no és aliè. Indubtablement els processos d'autodeterminació català i escocès també estimulen un sardisme que ja reconeix que la via autonomista és esgotada, però que és conscient de les grans dificultats que implica l'emancipació nacional sarda, inviable si no és amb una fase de maduració econòmica i social prèvia.

D'aquesta idea sorgeix ProgReS-Progetu Repùblica (2011), escissió de l'IRS. És un nou partit socialdemòcrata que pretén amalgamar les opcions independentistes i les plataformes cíviques del territori per constituir un projecte sobiranista amb possibilitats de governar i d'impulsar els canvis per assolir la 'no-dependència' de l'estat italià. De ProgReS encara se n'escindirà un vessant més liberal que encarnarà el nou Partito dei Sardi (2013), amb un programa de sobirania econòmica que aigualeix la qüestió social que reivindiquen les altres formacions sardistes actuals. També al 2013 apareix el Fronte Independentista Unidu, minoritari i representant de l'extrema esquerra independentista vinculat amb A Manca pro s'Indipendentzia.

El mapa de l'independentisme en les eleccions sardes del 16 de febrer

Però, com concorre a  les eleccions l'independentisme sard? Té opcions de guanyar? L'independentisme sard va a les eleccions desunit, però això no és nou ni hauria de ser inconvenient. El problema és el mateix sistema (tan italià) de les coalicions, en les quals les diverses sensibilitats del sardisme se situen 'estratègicament'. Guanya la coalició que entre tots els seus partits suma més vots; per això el candidat que aconsegueix aglomerar els partits més importants té naturalment més possibilitats. Hi ha un factor a considerar, però, i és que a banda del partit també es vota directament el president, cosa que pot desequilibrar una mica la balança de forces. A grans trets la situació actual és aquesta:

Qui ora. Ugo Cappellacci (Forza Italia, PSd'AZ, Unione di Centro, Unione Democratica Sarda, Fratelli d'Italia-Centrodestra Nazionale i Zona Franca-Lista Randaccio). Podríem definir-la de 'dreta liberal' i va encapçalada per un candidat a la reelecció i berlusconià fidel (també és investigat per la justícia), que no dubta a denunciar els atacs a l'autonomia de l'illa quan això li convé. Molt qüestionat pel seu pla paisatgístic, promet la constitució de Sardenya en Zona Franca com a solució a la crisi. Dins aquesta coalició hi trobem el vessant autonomista del PSd'AZ.

Cominciamo il Domani. Francesco Pigliaru (Partito Democratico, Sinistra Ecologia Libertà, Partito Socialista Italiano, Rifondazione Comunista-Comunisti Italiani, Centro Democratico, Italia dei Valori-Verdi, Partito dei Sardi, Rosso Mori, La Base, Indipendentzia Repùbrica de Sardigna, Unione Popolare Cristiana). Coalició potent quant a partits, però amb un lideratge d'emergència. Fins fa poc la candidata era Francesca Barracciu, que va ser forçada a retirar-se per un cas de corrupció. Al centre-esquerra, assumeix l'autonomisme que representen La Base i Rosso Mori, i també iRS i Partito dei Sardi, que opten per una estratègia possibilista i poc coherent.

Sardegna Possibile. Michela Murgia (ProgReS, Gentes, Comunidades). Coalició articulada pel Progetu Repùblica, partit clarament independentista, que inclou també una llista cívica i una agrupació de comunitats del territori en un conjunt de caràcter socialdemòcrata. Parteix de la idea que cal posar Sardenya al centre de la política i fer-hi una reforma estructural (econòmica, social i cultural) per tal que pugui funcionar autònomament i garantir un millor nivell de vida dels sards, a més d'una gestió més eficient i respectuosa dels recursos de l'illa. Pot vantar-se de no tenir cap candidat investigat a la llista, que encapçala una coneguda i apreciada escriptora d'origen humil. Un dels fets més notoris de la seva campanya és que ha obert el seu programa electoral a un procés participatiu (OST) per a definir els punts clau i ha compartit experiències amb l'SNP escocès i els partits sobiranistes catalans.

Elements clau per a entendre aquestes eleccions

A banda aquestes tres coalicions, n'hi ha també de més minoritàries, com la de Mauro Pili amb diversos partits del centre-dreta, Gigi Sanna i el seu Movimento Zona Franca i el Fronte Independentista Unidu de Pierfranco Devias. La inèrcia heretada i la novetat que significa ProgReS portarien a pensar en un empat entre les dues opcions 'estatals' (Cappellaci-Pigliaru) seguides per Sardegna Possibile, però l'enorme desplegament realitzat per aquesta formació i l'efecte Murgia, que dóna molta credibilitat al projecte independentista, poden portar moltes sorpreses. Això a banda, hi ha diversos aspectes clau que poden influir en el resultat final de les eleccions:

1.La gestió del desastre provocat pel cicló Cleòpatra i els diversos factors que en van agreujar les conseqüències: l'actual president va quedar molt tocat per aquesta crisi, perquè l'oposició el va acusar pel seu pla paisatgístic, molt permissiu. A banda, les ajudes als afectats comencen a trigar.

2. La famosa qüestió de la Zona Franca, que aixeca passions entre els sards, és a dir, la possibilitat que l'illa esdevingui una gran zona exempta d'impostos duaners per tal d'afavorir el comerç internacional, la creació d'ocupació i el desenvolupament econòmic. No cal dir que aquest model és perillós per tal com afecta el medi i perquè no posa unes bases sòlides al creixement; per això també té detractors.

3. La xacra de la desocupació, que el 2013 arribà al 18% i que té una especial incidència a la zona minera del Sulcis-Iglesiente, on la lluita dels miners per a mantenir la feina és desesperada. Derivat d'aquest problema, hi ha el creixement de les dinàmiques d'emigració i el despoblament d'alguns nuclis. Un altre aspecte clau és l'extensa corrupció política i la gran quantitat de consellers investigats, molts dels quals es mantenen al càrrec.

4. El buit electoral que deixen els 'grillini' (Movimento 5 Stelle), que després d'haver aconseguit uns resultats excepcionalment bons en les eleccions estatals del 2013 (29%), no es presenten a les regionals per discrepàncies amb Grillo. Qui sàpiga mobilitzar allò que va ser un vot de protesta i el gran volum d'indecisos pot guanyar.

5. La llengua sarda és un aspecte tan complicat que cap partit no gosa parlar-ne clarament, ni els independentistes, que normalment parlen l'italià entre ells. Minoritzat als grans mitjans de comunicació i a l'escola i amb variants regionals importants, el sard ha estat fins fa poc una llengua sense normativitzar. Actualment l'estàndard de 'llengua sarda comuna' sembla tenir un cert consens, però les diverses lleis que estableixen la difusió i tutela del sard (1997, 1999) no han aconseguit res fora de l'àmbit folklòric. Avui el sard és una llengua parlada a les zones rurals, sobretot a casa i amb una transmissió molt sovint interrompuda a les noves generacions, especialment les nenes. Cal una política clara i ferma, sobretot a favor l'escola en sard, que hauria d'incloure també les altres llengües de l'illa (alguerès, sassarès, gallurès i tabarquí) a les seves zones respectives.

Última oportunitat d'aconseguir un govern dels sards i per als sards?

Les eleccions s'acosten i el to va pujant. Pot ser l'última oportunitat d'aconseguir un govern dels sards i per als sards, que és allò que necessita Sardenya per a poder millorar i sortir d'una crisi que no ve d'ara però que els governs teledirigits no han volgut resoldre mai. Si durant els cinc anys vinents no es fan els canvis que cal fer, serà massa tard. Continuarem amatents.

Men?ame