Fulles de llorer.

Em torna a la memòria el dia que vaig sentir la història del mite de Dafne explicada per Miquel Desclot, arran de la traducció del Cançoner de Petrarca. No sé gaire per què em torna ara, potser per anar rumiant el vincle perdut entre la vida rural i l’home, però també per la relació entre agricultura i cultura (i natura, recordem el Caminar de Thoreau).

El fet és que, com que ve i ve i ve, compartiré la narració de Desclot, amb el seu permís, a fi d’ajudar a propagar-la, fer visible la influència dels clàssics en la natura, i en la cultura d’avui, que són subterranis, però hi són. I quan en descobrim els rastres, ens fa sentit d’eternitat.

Explica Miquel Desclot en la introducció del Cançoner de Petrarca (Proa, 2016) que aquest aplec de sonets i cançons va teixint la història d’un enamorament fracassat, un amor impossible cap a Laura, una dona que sembla que era filla d’aristòcrata i ja estava casada. I, si en la primera part, l’amor cap a Laura es manifesta intens i sublimat, en la segona part, ja en la maduresa, Petrarca es mira amb recança aquella follia de joventut, amb un cert penediment, una història d’amor recordada des d’una posició estoica, diu Desclot. I és en aquest moment que explica:

«I, per damunt de tota aquesta trama formal, hi ha encara un ordit menys visible a primer cop d’ull, però fonamental en la fusió de tots aquests elements, que és el mite de Laura, que al seu torn es basa en bona mesura en el mite de Dafne, tal com Petrarca el llegia a les Metamorfosis d’Ovidi. En el mite clàssic, Apol·lo o Febus, que ve de matar la monstruosa serp Pitó amb les seves fletxes, es permet l’arrogància de menystenir Cupido, que tensava un arc d’aparença molt menys heroica que no el seu. Despitat, sense pensar-s’ho dos cops, el menut Cupido se’n revenja ferint-lo amb una fletxa de punta d’or, que enamora la víctima divina de la primera persona que veurà, alhora que dispara una fletxa amb punta de plom a la innocent nimfa Dafne que era allà a la vora, cosa que farà avorrir l’amor a la noia. Ferit d’amor, doncs, Apol·lo arrenca a córrer darrere de Dafne, que al seu torn fuig esparverada, ferida de desamor, per boscatges frondosos. Apol·lo prova de convèncer-la fent-se a conèixer i mirant d’enlluernar-la amb tots els seus poders. Però la nimfa no sembla gens impressionada per aquella exhibició de paó diví i arrenca a fugir de nou, perseguida per l’enamorat desficiós. Finalment, veient-se desvalguda, Dafne arriba a la vora del riu Peneu, el seu pare, i li demana que l’ajudi en aquell destret, just quan Apol·lo l’estalonava. Al pobre pare, intimidat pel poder del déu, no se li acut un altre auxili que convertir la seva filla virginal en un arbre, de manera que quan finalment Apol·lo estén els braços ja només pot abastar un tronc arrelat en aquella ribera de la Tessàlia. El nou arbre es va dir ‘dafne’ (llorer, en grec), en honor a la nimfa, i Apol·lo en va fer el seu arbre, ja que no l’havia pogut fer la seva dona. El seu fullatge, per designi del déu, seria perenne i serviria per a coronar els herois i els poetes en els seus triomfs. Aquest mite es va presentar a Petrarca com a perfecte correlat de la seva pròpia experiència amorosa […]. És el nom mateix de Laura (Laurea, en llatí, és a dir llorer, o corona de llorer) el que equipara l’amada impossible amb Dafne, la dona llorer. Això és el que va propiciar que Petrarca, com Apol·lo, fes del llorer el seu arbre, i finalment el convertís en una tija central del seu propi mite poètic. I va començar per rellatinitzar-ne el nom italià, que al segle XIV ja havia derivat en ‘alloro’, per convertir-lo en ‘lauro’, un avatar vegetal de Laura. El llorer esdevé així el doble símbol de les dues grans passions terrenals del poeta: el desig eròtic, d’una banda, i l’anhel de glòria literària, de l’altra.»

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]