El naturalista Henry D. Thoreau.

Aquesta setmana, ha arribat a les llibreries Caminar, de Henry David Thoreau, publicat a Angle Editorial, dins la col·lecció ‘El far’. La traducció és de Marina Espasa, que també n’ha escrit la introducció. Enguany, se celebren els dos-cents anys del naixement de Thoreau (1817 – 1862) i, coincidint amb l’efemèride, es torna a publicar aquest petit assaig, que va néixer amb la voluntat de ser dit, perquè el va escriure per a una conferència. Llegiu-ne la introducció i el principi.

Thoreau, autor de Walden o la vida als boscos, una obra de referència, troba en Caminar un text seminal de tot el que després vindrà. Com diu Marina Espasa en la introducció: ‘Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat. Caminar, per a Thoreau, és una activitat reflexiva i espiritual, encara que sigui del tot física.’

I així el defineix la traductora: ‘Reformador social, naturalista, filòsof, científic: qualsevol d’aquestes etiquetes escauen a Henry D. Thoreau, però segurament la que més il·lusió li hauria fet, i la que les engloba totes i les eleva a una categoria superior, és la d’escriptor, perquè res del que va escriure no hauria transcendit si no hagués tingut l’estil, el to o l’atenció al detall que tenen les pàgines de Walden o Caminar.’

Hem demanat a l’editora d’Angle, Rosa Rey, per l’edició de Caminar i com encaixa en la col·lecció i el fons de l’editorial. Explica:

A la col·lecció d’El Far Thoreau és el número 33. La nostra intenció en començar la col·lecció era de publicar llibres clàssics, llibres d’autors clàssics i llibres de culte. Amb preferència si no s’havien traduït mai al català. Amb preferència si feien poques pàgines. Buscàvem fer en català aquells llibres en format petit que trobaves sobre el taulell a llibreries. Quan vam arrencar, el setembre del 2006, en català no ho feia ningú. Els dos primers títols van ser Les cartes de la monja portuguesa de Mariana Alcoforado traduït per Anna Casassas i Elogi de l’ombra de Junichiro Tanizaki traduït per Albert Nolla (un dels bestsellers de la col·lecció).

Per què Thoreau? Evidentment, no podem obviar el bicentenari, i no podem fer-ho, sobretot, penso, per la manera com s’aguanten encara els seus textos ara i aquí. Caminar, traduït i prologat per Marina Espasa, és un text per ser declamat, una conferència, és el text d’un predicador. Però d’un predicador dels que avui (any 2017, món occidental) escoltem. Fa literatura i fa mística. És algú que parla de viure en cabanes, del transcendent, que caminar és el motor de la vida. Aquest home que va néixer ara fa 200 anys ens diu sorneguerament que els comerciants i artesans que són matí i tarda a les seves botigues li produeixen una gran admiració perquè encara no s’han suïcidat, que una pell colrada pel sol és molt més respectable que una de blanca, que les cases i la tala de boscos deformen el paisatge i el fan vulgar, que durant les caminades un connecta cap i cos, que hauríem de viure on volguéssim, que ens hauríem d’alimentar justament, que Hamlet és algú no civilitzat i salvatge, i que per això ens agrada…  Oi que el repiularíem? Funciona. Sabem de què parla. Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticat. Moltes vegades és tal com ens sentim. I segurament, la majoria estem escarmentats d’espiritualitats religioses, però la Natura és una altra cosa, l’última esperança. Volem tornar-hi, ser-hi, no sabem ben bé com. Thoreau ens fa saber que és possible. Per això quan ara el llegim (l’escoltem) voldríem tenir-lo aquí, que ens fes un sermó d’aquests que trempen, demanar-li d’on trauria avui dia les seves quatre hores per caminar pels boscos. Duria el mòbil a sobre? Ho faria a primera hora del matí com aquests hàbits de la gent d’èxit? Algú també li demanaria si millor pujar a Collserola o Montjuïc, és clar, no tenim boscos a ciutat. Què hem de fer? Pot ser que l’ajuntament proposi uns camins verds cap als afores? Ui, no, això segur que no li agradaria a Thoureau. Però de política també voldria parlar, i tant!  Què Thoreau, com ho veus això? Pots ser radical i formar part del sistema? Com canvies el sistema si no hi ets?… Bé, aquesta mena de coses. 

Marina Espasa, a la introducció, parla de com l’autor aconsegueix fer un text líric, literari, que a més, en un moment determinat «esdevé una crida a la transcendència: fins que un dia el sol brillarà més que mai, i tal vegada ens il·luminarà les ments i els cors, i encendrà la nostra vida amb la llum intensa del despertar. Thoureau sap com deixar-nos amb la sensació que ens hem elevat uns quants centímetres del terra mentre el llegíem… o l’escoltàvem.»

A mi m’agrada comparar Thoreau amb aquell amic amb el qual quan surts de nit saps que acabaràs molt tard, que no callarà, que et fotrà l’esbroncada i t’emprenyaràs, que aplaudirà sorollosament quan diguis alguna cosa amb gràcia, sempre excessiu, que no pararà d’argumentar el seu punt de vista, però que en el fons del fons del fons del fons, saps que té raó i a més, t’encanta que així sigui.’

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]