17.01.2013 - 06:00
‘El tercer disc ha de ser el de consagració, quan un grup decideix si va endavant o no’, diu (vídeo) Pere Agramunt, cantant de la Brigada. El grup que torna a rebre els elogis de la crítica especialitzada amb el disc ‘Incerta glòria’ (The Indian Runners, 2012). És més pop: hi desapareix la trompeta solista de Magí Mestres –que ha deixat el grup– i hi guanyen pes les guitarres. I també és disc més directe: s’allunya de les metàfores i presenta unes lletres més explícites, com la de ‘Quin país’, retrat del context sòcio-econòmic, i iròniques, com la de ‘Joves, feliços i radiants’, sobre l’escena musical. Sense descuidar-se les relacions humanes, com la de ‘Poder‘ (vídeo), que ofereixen en primícia en una actuació a l’Espai VilaWeb.
En Pere Agramunt havia vist d’una hora lluny el títol dels dos primers discs de la Brigada. Abans de tenir-ne les cançons, ja sabia que el primer es diria ‘L’obligació de ser algú’ i el segon, ‘Les paraules justes’ (entrevista i acústic). Però el del tercer no el veia gens clar, diu. ‘Es va escaure que llegia “Incerta glòria”, de Joan Sales, i la lectura em va impressionar força. Em vaig trobar amb la cita shakespeariana de “incerta glòria d’un dia d’abril”, que relata el trànsit generacional, el pas de la joventut a la maduresa. I vaig creure que era força idoni per a la vida d’un grup de pop, i més en aquest cas, que era el tercer disc, el punt de consagració d’un grup.’
Justament cançons com ‘Nit d’estrena’ o ‘Joves, feliços i radiants’ també parlen d’aquest pas a la maduresa, en forma de crítica i autoparòdia dels grups de folk i pop de l’escena musical catalana. Esmenten Wilco, Bonnie Prince Billy, Russian Red o una estrena esperada a l’Heliogàbal, parodien el concert de presentació de qualsevol grup i etziben amb ironia ‘que el nou pop català salvarà el país per sempre’.
‘Volia escriure com Ray Davies’
Sobre les lletres d’aquest nou disc, el guitarrista David Charro diu que són ‘un pas endavant i amunt en la carrera de la Brigada’. I Agramunt hi afegeix: ‘Va ser una elecció conscient, volia parlar de coses de les quals encara no havia parlat. Va ser un exercici d’estil: volia escriure com Ray Davies dels Kinks.’
I d’aquest exercici d’estil surt una lletra com ara la de ‘Quin país’, que acaba lamentant: ‘I així anem enterrant tot l’estat del benestar, concepte decadent, com imperi o occident.’ La primera cançó protesta de la Brigada, de fet, dins el seu estil. ‘Vaig fer aquesta cançó perquè ja n’estava fins als collons, del que llegia i també del paper de molts mitjans. Una mica més i la realitat ens supera. Va haver-hi un punt que la cançó gairebé quedava obsoleta!’
Tot i que com més va més sovintegen, encara no se senten gaires grups que parlin o cantin així en l’escena ‘indie’ catalana. Però Agramunt recorda que ‘en la història del rock i el pop, això ha estat sempre molt normal’. I torna a esmentar els Kinks: ‘Eren un grup totalment de moda, i posaven molt d’èmfasi en la crítica, tant del seu entorn musical com del social. És clar que tampoc no dic que a partir d’ara farem això.’ ‘En el fons tot és política –afegeix Charro–, però vaja, no, no farem cançó protesta.’ De fet, al disc també hi trobem cançons d’amants, ex-amants i amors, una altra sobre la generació Erasmus que ara s’ha fet gran o una oda a la platja del Far.
Les cançons de la Brigada sonaran damunt escenaris de tot el país amb una nova formació, que incorpora Xavi Balfegó als teclats, a més de Pere Agramunt, David Charro, Miquel Tello al baix i Ricard Parera a la bateria.
