24.02.2024 21:40
|
Actualització: 04.03.2024 10:36
Per què la lluna plena sempre em sorprèn?
He decidit que prest em dedicaré a pintar les ombres amb llapis de colors.
M’ha impressionat el fragment d’una carta de Flaubert en què expressa el plaer violent a la vista d’un “mur tot nu” de l’Acròpolis, “els que està a l’esquerra quan es puja cap als Propileus”. Parla de l’efecte que li produeix el polit de la superfície i la precisió dels assemblatges i es demana si un llibre, “independentment del que diu, no pot produir el mateix efecte”.
La pàgina és un poc el meu “mur de l’Acròpolis”.
I també em fa pensar que la pàgina és la meva paret de pedra seca.
Perquè quan escric trob la solució del que cercava sense trobar-ho, és l’escriptura que inventa, és l’escriptura que descobreix; allò que has somniat fer sense poder-ho fer arriba.
Aquest vespre en què tot el gabinet està tacat de llum de lluna és quan les coses em semblen més confuses, més males d’expressar.
I entre aquest clarobscur (avui s’han fus sense motiu un parell de llums que tenc pels racons i que em creen una atmosfera de tons ambres com les aigües d’un aquàrium on els llibres són peixos), voldria insistir que el que m’interessa en l’escriptura és el que la pot fer tornar enèrgica, i el motor d’aquesta energia és la sintaxi.
La sintaxi produeix energia, que fabrica el desenvolupament, que produeix el moviment, i no l’atur sobre la imatge, sinó l’experiència de la duració, no ho sabies?
No voldria que el lector necessitàs una crida de la continuació, aquell “i ara, què passarà?”.
M’agradaria que el llegidor fos enduit, emportat pel text, arrossegat pels efectes d’energia que desprèn, més que per “la història”.
I si ho mir de més prim compte pens que els que endú el lector no és la sintaxi, sinó la restitució de la durada; és a dir que et sents agafat en un univers que t’immergeix, per la seva llengua, per la seva força evocadora o commovedora, pel seu fervor, en un sentiment excepcional de la durada, i que això és una experiència d’embruixament, alguna cosa potentíssima que no es pot reduir a un efecte de sintaxi.
Per què ara em ve al cap la manera de veure el temps que tenen els xinesos en aquest tema?
Ells no creuen que el temps és el pas d’A a B. I precisament el mot de moment o d’estació és una de les maneres per les quals els xinesos representen el temps que inclou el sentiment i l’experiència de la durada.
M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat.
Em figur la lectura en termes d’embolicament.
Voldria que el lector se sentís embolicat en l’escriptura del text, que habitàs la llengua, que la visqués, que estigués tot sencer submergit en l’espai i el temps de la llengua.
La feina de l’escriptor és suscitar per la seva forma d’escriure el sentiment de desorientació, de pèrdua, l’estat de despossessió de si mateix en què es troba el llegidor captiu, fascinat.
La tensió que es desplega en el cor de l’aventura de llegir, no es nodreix del combat de l’escriptura que ha duit sense aturall l’escriptor a la seva taula de treball?
Surt a la terrassa que domina el jardí. La lluna plena esclata d’ombres que creixen i es mouen entre les soques dels cactus, les capçades dels ullastres i l’altura dels pins en un calidoscopi de perspectives accelerades i ralentides.
Podria ser la cosa literària allò que queda després de la lenta visibilitat de totes les formes de l’experiència humana per la seva calcinació?
