06.12.2025 21:40
Darrere els vidres hi ha una lluna rodona i lluent que vol entrar dins la biblioteca.
Vivim dins un feixisme híbrid.
No el de Hitler-Franco-Mussolini-Stalin.
No el dels mètodes de control i d’intimidació dels estats totalitaris del segle XX.
Malgrat tot, hi ha molts de trets que s’assemblen: fusió entre estat i partit, fascinació per la tecnologia, virilisme, expansionisme, trucatge dels mots, manipulació de les consciències.
Una mala fi de distopies de ciència-ficció descriuen el nostre present: el futur volen que sigui com un retorn a una suposada edat d’or, mentre s’instaura una acceleració del necrocapitalisme sense que es vegi cap futur discernible.
T’agradaria que hagués començat així, o ho trobes un poc fort?
Emperò l’estat del món que m’envolta per un cantó i el llibre lúcid i clar de l’amiga Asma Mhalla (Cyberpunk. Le nouveau système totalitaire) per l’altre, m’han fet veure i creure allà on som.
Politòloga, pedagoga, recercadora atípica i d’una intel·ligència rara, combina una informació detallada de primera mà amb el significat del fons dels problemes globals.
Em sent identificat amb ella quan raona que Europa va sense brúixola, es revela en “dèficit de capitalització” i duu el camí de convertir-se en un “club de beneficiaris de l’assistència social”.
Em sent ben retratat per les seves paraules alades quan diu que cadascun de nosaltres estam aferrats a la pantalla, perpetuadora de simulacres que colonitzen la consciència i transformen la realitat.
Constatació inquietant que moltes de vegades em treu la son, i la salut.
No té remei, tota medecina em sembla irrisòria.
Però aquella forma de resistència a la qual em vull acollir és un desafiament, allò que els poders ens volen robar: practicar sempre seguit la permanència humana.
Romandre humà tostemps.
Quines són les regles bàsiques? Quins són els exercicis diaris?
Hem d’estimar molt.
Hem de reflexionar molt.
Hem de riure molt.
Hem de respirar molt.
Hem de compadir molt.
Hem de lluitar molt.
Hem de convertir-nos en cos i ment en tots els sentits dels termes.
Hem de tancar les pantalles, les finestres, la informació, els ulls, tot allò que ens atrofia i ens anestesia, i obrir el cor i el cervell de pinte en ample.
Em sent cansat com si hagués caminat hores i hores per un bosc ple de prodigis, aprenent a donar ressonàncies a l’absència, dreceres a la finitud, armes al combat, serenitat a la contemplació.
Sent per una intuïció instintiva que no puc analitzar que el sòl tremola de mal nou a Europa en uns temps de sobresalts continus.
I només puc veure que una manera de vèncer la demagògia per un cantó i la ultradreta per l’altre, que ens ofeguen a les totes, és amb més i més i més democràcia inacabable.
La música de Joan Sebastià és allò que surt d’una pedra que trenc.
Les flors són preguntes que venen cap a nosaltres i ens supliquen que no contestem.
Què esperes de mi? Allò d’un jazzman que torna: un fraseig, vellut, l’avior revisitada.
Vull escriure la novel·la d’un escriptor la ploma del qual és la llum.
No hi ha millor garantia de l’honor que la vulnerabilitat.
En el món no he sabut fer altra cosa que asseure’m a les escales d’un poema i demanar almoina.
L’esperit és una espècie no protegida.
Il·luminar un segon és il·luminar per sempre.
L’important és estimar.
