15.11.2025 21:40
|
Actualització: 19.11.2025 13:09
Per què m’ha vengut al cap la frase que em digué fa segles una amiga, F. S., que ja és morta i que no he oblidat mai?
Com es pot dir sense impunitat una cosa així?
No record ni el lloc, ni l’estat entre nosaltres, ni l’estació, ni quasi res.
Podria ser que fos l’any del pensament màgic.
Només la veig amb la seva fesomia tan alegre com irònica, amb aquella forma d’amollar sentències o polissonades amb la mateixa entonació una mica quequejant de nina malcriada que sap agafar aires de tanoca per dir les veritats més essencials.
I amb aquell punt chic que no la deixava mai, com si et donàs un regal xifrat, em va dir mots memorables.
“No se sap mai el que ens reserva el passat.”
Aquí hi ha la substància del record: la sensació, la vista, l’olor, els muscles amb els quals hi veim, entenem i sentim, les cordes vocals, els tactes, la serenor de viure.
L’aliança fràgil del canalla i de l’estricte em fa veure un sense sostre tirat damunt papers de diaris i tapat d’un cobertor de fulles de veres en un jardí d’una plaça pública amb plataners gegantins. Vull recalcar que les fulles són tan marronoses i brutes que es confonen amb el terra. La gent passa al seu costat i el mira de reüll com si fos una escultura de Julio López Hernández.
La lenta hemorràgia de vellejar em fa veure aquesta escena com un signe dels temps.
Com funcionen els detectius del sentit?
El misteri dels confins m’atreu com les resplendors d’una foguera en la nit alta.
Enyor l’acèdia monacal i la cambra de Proust. Potser una frase que record de l’escriptor de la Recherche em dona el to d’un allegro: “El súmmum de la intel·ligència és la bondat.”
I, on és la bondat?
Defora hi ha pluges de sang humana i no humana, i hauríem de ser conscients del desastre que ens pot caure damunt no importa quin moment del dia, i les paraules més repetides són mots d’escorxador: acarnissament, fúria, despeçatge, malestar, ràbia, odi, repulsió, carnisseria, nàusea, infern, guerra, desesperació, i sembla que hi ha tants de morts a la tevé i als diaris i a les converses que hem oblidat el sentiment de ser mortals, i no canta ningú de joia quan es desperta viu cada dia.
No hi havia hagut mai tantes de representacions simultànies de confusió, de renou, d’agitació, de combat, de cinisme, de ressentiment, d’explosions per res, de morts per res.
Vivim en els límits del suportable, i no ens en temem.
Serveixen de res les intimidacions orgàniques i biològiques dins aquest remolí implacable d’hilaritat i d’horror?
Es creen sempre seguides d’acceleració i inanitat maquillades pels necrocapitalismes de cada dia que ens injecten un diluvi anestèsic d’imatges i espots publicitaris que reprimeixen les possibilitats de pensar per un cantó i l’atròfia de les sensacions per un altre.
I silencien i prohibeixen i empresonen i assassinen els creadors que fan obres que toquen directament el sistema nerviós, que interroguen a fons els poders, que els desvetlen, que lluiten a les totes contra les forces d’opressió.
Qui diu que poesia és sinònim de llibertat?
I la nostra creactivitat no la donen les grans perspectives, ni els grans mots: el que fa pensar el pensament no és algun sentit darrer i molt amagat, sinó allò que tenim a prop. Aquest a prop que no veim perquè no l’enfocam, que ultrapassam tostemps perquè és precisament el més pròxim. I que ens apareix com un retret.
No veim aquesta taula, aquests fruits, aquesta mà, aquestes muntanyes, aquest mar gran, aquestes coses domèstiques, quotidianes, el pa i la sal de la vida.
Cercar en el que ens enrevolta, en el su-aquí, en el su-ara.
No oblidem que aquells que són incapaços de cercar són incapaços de pensar.
No oblidem els mots savis de Paul Valéry: “Ce qu’il y a de plus profond dans l’homme, c’est la peau.”
Sí, el que hi ha de més fondo en nosaltres, els humans, és la pell, tan a prop. La pell tan plena de sensacions, d’històries, tan perceptiva, tan enregistradora, l’empremta singular, pròpia.
