Als anys noranta a ca nostra ens férem tots lectors de la saga de novel·les de Cienfuegos, de Vázquez Figueroa. Conta les aventures d’un pastor de cabres de la Gomera que, sense saber com, s’embarca cap a Amèrica amb Cristòfor Colom. L’aspecte que em fascinà de tot d’una era que Cienfuegos era capaç de comunicar-se des de dalt de la muntanya amb un amic del poble per mitjà de xiulets. Es xiulaven l’un a l’altre i es contaven coses, notícies, i de fet va ser xiulant que aquest pastor va saber que s’havia ficat en un gran embolic i que se n’havia d’anar de l’illa cametes ajudau-me si no hi volia fer la pell. Era tan important per a ell xiular d’aquella manera, que en un moment donat de les seves aventures en què es trobava tot sol al continent americà, començà a xiular amunt i avall, només pel gust de tornar a sentir-ho, per sentir que “parlava amb qualcú” (per cert, talment com es mostra també a la pel·lícula Nàufrag, en la qual el protagonista s’inventa un interlocutor, en Wilson, que just és una pilota amb ulls i boca pintats). Em fascinava que això fos possible.

Vet aquí que força anys més tard vaig descobrir que existeixen al món les llengües xiulades, una meravella del món de la lingüística que fascina els lingüistes així que les descobreixen. Però també són molt desconegudes i és una llàstima, perquè tenim llengües xiulades molt a prop de la nostra cultura.

Cowan, el 1948, féu un estudi sobre els mazateques d’Oaxaca (Mèxic) i el seu sistema de comunicació basat en xiulets. Anys més tard, Vernau, antropòleg, descrigué com els habitants de la Gomera mantenien converses a llarga distància per mitjà de xiulets, molt útils donada l’orografia de l’illa, plena d’afraus, gorgs, penya-segats. L’any 1976, René-Guy Busnel i André Classe publicaren el seu famós llibre sobre les llengües xiulades. Anys més tard, Julien Meyer es va sumar a l’estudi d’aquesta mena de llengües i al seu llibre Whistled Languages (2015) reportà la identificació de 42 llengües xiulades i 43 més esperaven la seva comprovació. És molt interessat veure que els cinc continents tenen presència de llengües xiulades.

Resulta que, sense saber res sobre fonologia ni lingüística, certes comunitats han desenvolupat la manera de xiular la seva llengua. En efecte, no n’inventen una de nova, sinó que adapten la seva llengua oral a un sistema tancat de xiulets. Per poder fer això, sovint redueixen el nombre de sons de la seva llengua, però no ho fan a la babalà. Es pot veure de seguida que van agrupant dins del mateix xiulet fonemes que comparteixen característiques. Això es fa a l’Amazònia, o als gorgs i penya-segats de la Gomera. No és una capacitat específica d’unes persones només, sinó de l’ésser humà.

Típicament, els lingüistes solem explicar a classe que el llenguatge està “lateralitzat”, ço és, que se situa sobretot a l’hemisferi esquerre. El fet és que la capacitat del llenguatge dels humans és força plàstica, en el sentit que es pot adaptar tant a un sistema gesto-visual, com és el cas de les llengües de signes, o a un sistema basat en xiulets. Fa devers vint anys, Carreiras i col·laboradors (2005) varen poder comprovar que el cervell recluta àrees del llenguatge per poder processar aquests sons, tot i que, és clar, la persona ha d’haver-ne après la identificació, ja que, si no, simplement processaria sons no lingüístics. Com que és un sistema una mica diferent, el cervell recluta unes altres àrees addicionals (de manera anàloga a la gent que signa, qui activa àrees del llenguatge comunes a les de les llengües orals, i d’altres específiques de les llengües de signes). En un treball posterior sobre el xiulet turc, Güntürkün i col·laboradors (2015) mostren que, quan el turc és xiulat, es recluten més àrees de l’hemisferi dret.

Cap als anys cinquanta del segle passat, René-Guy Busnel, expert en acústica, analitzà les propietats acústiques del xiulet bearnès, a Occitània. En una entrevista de Martí Crespo del 2007 publicada al setmanari El Temps, l’investigador de llengües xiulades francocanadenc Julien Meyer comentava que, segons li havia arribat, ja només en quedava una, de xiuladora, a la vall d’Aas. No obstant això, sembla que l’extinció es va poder revertir i, de fet, s’inicià un procés de recuperació d’aquesta manera de comunicar-se, la qual té un doble vessant: per a recuperar el xiulet bearnès, hom ha d’aprendre primer occità (en aquest cas, en la variant de Bearn). Aquesta iniciativa s’ha continuat fins avui dia, en bona part gràcies al suport de l’associació Lo Siular d’Aas, i fins i tot hi participen professors de la Universitat de Pau. El curs passat vaig tenir el plaer de comptar entre els meus alumnes de màster amb un estudiant occità excepcional, que em confirmà que, en efecte, la llengua xiulada encara s’usa a la vila d’Aas.

Meyer comentava a l’entrevista que les llengües xiulades pateixen processos similars als de les llengües minoritzades. Les ciutats, deia, són sovint el factor que provoca l’extinció d’aquests sistemes, perquè deixen de ser-hi necessaris. L’acadèmic francocanadenc remarcava que la geografia i el mode de vida juga un paper fonamental en l’emergència i desaparició de les llengües xiulades.

Panagiotis Tzanavaris, procedent d’Antia, a l’illa d’Eubea (Grècia), fa anys que ensenya a xiular en grec i hom diu que el seu sistema serveix per a xiular pràcticament en qualsevol idioma (probablement, si és una llengua tonal, es farà diferent, a causa de les propietats acústiques que se solen preservar en llengües tonals xiulades).

Els qui han treballat intensament en l’ensenyament i preservació de la seva llengua xiulada són els canaris de la Gomera. Sembla que abans de l’arribada dels espanyols a l’illa, els antics guanxes ja xiulaven en la seva llengua. És una hipòtesi que, amb l’arribada dels conqueridors espanyols, la seva llengua fou erradicada. En canvi, es va preservar la capacitat de xiular, emperò ara adaptada al castellà, avui conegut com el silbo gomero. És molt típica la imatge del pastor dalt d’una penya amb les mans a la boca xiulant a quilòmetres de distància. Resulta que, com ja avisava Meyer, la ciutat i la modernitat tecnològica que sovint l’acompanya va posar en perill el silbo. I vet aquí que la societat de la Gomera va reaccionar-hi a temps i no només se n’ha revitalitzat l’ús, sinó que se n’ha fomentat l’ensenyament i avui dia és part del currículum escolar. El dia 26 de juny de 1997, s’aprovà una proposició no de llei que instava el govern de les Illes Canàries a incloure el silbo al sistema educatiu d’aqueixa illa. Es poden consultar ací materials didàctics que s’usen en el seu ensenyament a les escoles de la Gomera. L’any 2009, el silbo fou inscrit per la Unesco a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, donant així un suport important per a la seva preservació.

Les llengües xiulades són una manera més de codificar una llengua oral i, per tant, són part del patrimoni lingüístic de tota la humanitat. Moltes d’aquestes llengües xiulades són en perill de desaparició per manca de transmissió. Esperem que la modernitat i la visió curta i materialista enfocada només en si una cosa “serveix” no guanyin del tot (més d’una caurà, per desgràcia) la batalla per la preservació de les llengües xiulades.

Lluís Barceló Coblijn, membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Referències bibliogràfiques

• Carreiras, M., Lopez, J., Rivero, F., & Corina, D. (2005). Neural processing of a whistled language. Nature, 433(7021), 31-32.
• Crespo, M. (2007). Xiulant la gent s’entén. El Temps, 77-78.
• Güntürkün, O., Güntürkün, M., & Hahn, C. (2015). Whistled Turkish alters language asymmetries. Current Biology, 25(16), R706-R708.
• Meyer, J. (2015). Whistled languages. A Worldwide Inquiry on Human Whistled Speech; Springer: Heidelberg, Germany; New York, NY, USA.