Vuitanta anys de la mort de Stefan Zweig, l’escriptor que va veure morir Europa

Fa vuitanta anys del suïcidi de l'escriptor austríac Stefan Zweig a Petrópolis, al Brasil · Les publicacions en català de la seva obra no deixen de crèixer

VilaWeb
Joan Safont Plumed
22.02.2022 - 07:54
Actualització: 22.02.2022 - 08:54

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Al costat de les llargues cròniques dels corresponsals de Roma, Londres, París i Nova York –Miguel Moya, Augusto Assía, Bartomeu Calderón Fonte i Francisco Lucientes, respectivament–, un petit requadre al marge dret sobre un gran anunci del Diccionario Hispánico Manual que es podia comprar a la Casa del Libro –l’antiga Catalònia rebatejada després de 1939– o a terminis. El 25 de febrer de 1942, La Vanguardia feia saber als seus lectors, amb la transcripció d’una nota d’agència d’EFE des de Rio de Janeiro que tres dies abans l’escriptor Stefan Zweig s’havia suïcidat a la ciutat de Petrópolis, acompanyat de la seva dona, Lotte. Com aclaria la nota, Zweig, “cèlebre novel·lista i biògraf austríac”, era “de raça jueva i tenia seixanta anys”. A la tercera pàgina es podia llegir que Zweig havia deixat una nota adreçada al president del PEN Club del Brasil, Claudio Souza, en què li expressava que es llevava la vida davant l’espectacle d’una Europa –”la meva pàtria espiritual”– destruïda moralment i materialment per molt de temps. I hi afegia més causes: estava cansat de dur una vida nòmada i se sentia exhaust per a construir una nova existència a la seixantena.

La mort d’un dels escriptors més populars de l’Europa d’entreguerres, que havia estat una presència constant a la premsa catalana dels anys vint i trenta, per les seves famoses biografies o per les novel·les i contes adaptats al cinema, potser no era gaire oportuna en un any 1942 en què semblava que el domini nazifeixista d’Europa era total. Aquell dia, Roosevelt apel·lava als seus conciutadans a fer tots els esforços possibles per a guanyar la guerra, al París ocupat els diaris sortien cada vegada més prims i a Roma s’acusava Churchill d’estar totalment venut a Stalin, que en realitat no s’acabaven de posar d’acord sobre com derrotar els nazis. Lluny de Barcelona, a l’exili, la revista Ressorgiment, editada a Buenos Aires, dedicava un fragment dels Diàlegs de Plató en el qual Sòcrates parla del suïcidi, a la memòria de Stefan Zweig. Poca memòria per a un escriptor que, segons la revista Mirador, havia pogut llegir, amb l’ajuda d’un diccionari, el pròleg a la primera traducció de la seva obra al català –Amok (seguit de Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona), publicada per Proa en traducció d’Ernest Martínez Ferrando–, gràcies a les nocions de català que havia après de Jaume Brossa.

L’escriptor Stefan Zweig i la seva esposa Lotte.

Unes memòries que van recuperar un escriptor oblidat

Aquell breu que el 25 de febrer mereixia al diari barceloní la memòria d’un escriptor que fins l’any 1939 havia omplert pàgines i pàgines del rotatiu –l’última referència és de pocs dies abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona– també aclaria que l’escriptor, que acabava de publicar Brasil, pàtria de futur, deixava almenys tres texts inèdits: una biografia de Garibaldi, una de Balzac i la seva autobiografia. De fet, es pot dir que, passada la recuperació de la dècada dels cinquanta, fins a la celebrada recuperació per part de Jaume Vallcorba d’El món d’ahir. Memòries d’un europeu, nostrades per Joan Fontcuberta, la figura de Zweig a casa nostra havia romàs en l’oblit, com més autors considerats passats de moda i que l’enyorat editor de Quaderns Crema es va entossudir a reivindicar. El ressò de les memòries va permetre de recuperar alguns dels seus títols més famosos –Carta d’una desconeguda, la referida Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, Novel·la d’escacs...– i bona part de les seves biografies: Fouché, Erasme, Montaigne, a més de Moments estel·lars de la humanitat.

Al tombant del mil·lenni, el fenomen Zweig va sintonitzar amb les temences d’una societat sotragada plenament per les crisis. El 2001, el mateix any que es publicaven les memòries de Zweig en català, els esbirros de Bin Laden feien caure les Torres Bessones i el món entrava en una espiral de violència gairebé apocalíptica. L’europeisme de l’escriptor austríac, a més, sintonitzava amb les esperances d’una Unió Europea que, malgrat tot, encara no havia perdut part del prestigi de què s’anà desprenent a còpia de burocràcia, estatisme i decadència. El difunt Zweig i les seves magistrals memòries es convertien en un llibre tan atractiu com narcotitzant, sobretot si anava aparellat de la dolçor de la nostàlgia austro-hongaresa que es desprenia de la seva lectura, i contra la qual ja ens va alertar el professor Antoni Martí Monterde a El món de 1914, publicat per Edicions de la Ela Geminada, on parlava de la complexitat d’un pacifista amb clarobscurs durant la Primera Guerra Mundial. Ho tornà a fer a Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa, publicat per Lleonard Muntaner (guanyador del premi Crítica Serra d’Or).

Zweig i la glòria catalana

Fos com fos, els darrers deu anys Zweig ha tingut la glòria catalana que no va tenir quan es va suïcidar a Petrópolis, ara fa vuitanta anys. L’any passat, Quaderns Crema –que continua defensat un dels seus autors fetitxe– va publicar per primera vegada els seus Dietaris, traduïts per Tiana Puig i Soler, i algunes altres editorials s’afanyaven a recuperar-ne uns altres textos. Així, per exemple, mentre Ela Geminada traduïa els volums de contes El canelobre enterrat i Petita crònica –a càrrec de Carme Gala i Marc Jiménez Buzzi–; la col·lecció Petits Plaers de Viena Edicions publicava L’amor d’Erika Ewald, en traducció de Clara Formosa; i Univers portava a les llibreries els escrits del viatger Zweig, a Viatges, i els assaigs Missatges d’un món oblidat, a cura d’Oriol Gil Sanchis.

De fet, la fortuna de Zweig en català té, fins i tot, una notabilíssima obra teatral escrita pel dramaturg Toni Cabré, Zweig, la fugida impossible (Edicions de la Font del Cargol), en què, tot i partir de l’enlluernament causat per la lectura de les memòries, s’allunya de la temptació de fer vida de sant, per descobrir-nos un personatge apassionant: l’escriptor derrotat en tota la seva complexitat humana, política, literària, amorosa i mental, fins a la tràgica mort, però amb un cert missatge d’esperança. L’esperança que, sens dubte, d’alguna manera cal mantenir vuitanta anys després del suïcidi de l’escriptor i humanista, quan els tambors de guerra tornen a ressonar a Europa.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes